El nou disc Brönte (Satélite K, 2025) neix de la cura i la passió del menorquí Guiem Soldevila pel món fascinant de les germanes Emily, Anne i Charlotte Brontë i d'una connexió profunda que ell sent amb aquestes "tres dones tan valentes que, fa dos-cents anys, en un context social i cultural gens favorable, es van atrevir a publicar les seves obres". I ho fa al costat de les cantants Neus Ferri i Clara Gorrias. A Brönte aconsegueix traslladar tant el fort component gòtic que trasllueix la poètica de les tres germanes com l'espiritualitat especial d'una pregària dels seus versos fets cançó.

Guiem Soldevila no va sol a Brönte, l'acompanyen Pau Cardona (violoncel), Lluís Gener (contrabaix), Andreu Marquès (bateria i percussions), Elena Armenteros (arpa), Pep Eroles (duduk) i Moi Pelegrí (percussions), a més de les citades Ferri i Gorrias a les veus. Soldevila se n'ha encarregat de la producció, arranjaments, gravació i edició, i ha cantat i tocat piano de cua, sintetitzador, guitarres, banjo, llaüt, handpan i percussions. El disc té una portada fet amb la fotògrafa Helena Aguilar Mayans, que també ha creat un univers visual oníric i una tipografia basada en la cal·ligrafia autèntica de Charlotte. El 2026 viatjarà a l'estranger en una mini gira pels espais emblemàtics de les Brontë a Yorkshire (Haworth, Thornton i Scarborough) a l'abril i el Bradford Literature Festival al juliol. Als Països Catalans les dates que es poden anunciar són a l'IVAM CADA d'Alcoi (13 de març) i al Festival Fosquets Líthica de Menorca, a l’amfiteatre de les pedreres de Líthica (2 de juliol)



 
El llibre més famós de les germanes Brönte és 'Cims borrascosos' (Viena Edicions, 2022) d’Emily, però potser tens altres de preferits, com 'Jane Eyre' de la Charlotte? 
Cims borrascosos d'Emily Brontë va ser el primer llibre que vaig llegir d’elles, als divuit anys. No coneixia res ni de l'autora ni de les seves germanes, però l'atmosfera i el tractament psicològic dels personatges em van quedar gravats per sempre. Va ser fa dos anys, però, quan vaig llegir Jane Eyre (Club Victòria, 2022) de Charlotte Brontë, que alguna cosa dins meu es va remoure. A partir d'aquí vaig començar a investigar amb biografies com les de Winifred Gérin o Deborah Lutz, o amb la pel·lícula To Walk Invisible de Sally Wainwright, a més d'endinsar-me en les dues novel·les d’Anne Brontë, Agnes Grey (Club Victòria, 2021) i La llogatera de Wildfell Hall (Viena Edicions, 2024). Aquesta última és una obra extraordinària, on per primera vegada es parla obertament de la violència de gènere, retratant la vida d'una dona que, en plena època victoriana, abandona —amb el seu fill— un home maltractador. És una història d’una modernitat esgarrifosa, escrita el 1848 per una jove de només 28 anys anomenada Anne Brontë, a qui la mort apagaria la veu un any després. També em sembla impressionant Villette (Alba editorial, 2011), la darrera novel·la que va escriure Charlotte el 1853, ja després d'haver perdut les seves germanes —i el germà—, morts tots de tuberculosi amb només 29, 30 i 31 anys.
 
De quins llibres són les 13 cançons que has aplegat al disc 'Brönte'?
La tria de poemes l'he fet a partir de les obres completes de Charlotte, Emily i Anne Brontë publicades per Alba Poesía, amb els versos originals en anglès (i les traduccions al castellà de Xandru Fernández). El disc s'obre amb "Fall, Leaves, Fall" d’Emily Brontë i està estructurat amb tots els poemes d’Emily a la cara A, i els d’Anne i Charlotte a la cara B. Es tanca de nou amb "Fall, Leaves, Fall (reprise)", a capella, retornant al començament de l’àlbum.

D'elles se'n coneixen sobretot la prosa, però tu n'has triat la poesia. Per què?
Moltes persones coneixen les germanes Brontë per les seves novel·les o les adaptacions cinematogràfiques, però en realitat el primer que elles van publicar en vida va ser el llibre de poesia: Poems by Currer, Ellis and Acton Bell (els pseudònims masculins que van haver d'emprar per protegir-se). Tenien molt clar que no volien ser jutjades ni elles ni la seva obra per qüestions de sexe. La mateixa Anne ho expressa amb contundència al pròleg de la segona edició de La llogatera de Wildfell Hall, després de les dures crítiques rebudes el 1848. Per cert: d'aquell llibre de poesia, només se'n van vendre dues còpies. Una vegada més, es demostra que la quantitat no és sinònim de qualitat.


Kate Bush va fer aquella cançó eterna que és “Wuthering Heights”, la teníeu en ment a ella i potser altres referents musicals quan vau endegar el projecte?
Soc un gran admirador de Kate Bush! Però, honestament, en cap moment vaig tenir cap referent musical al cap mentre creava aquesta obra. Els únics referents han estat —i ho dic de veritat— l'Emily, l'Anne i la Charlotte Brontë. D'elles neix la música.
 
La música remet a paisatges feréstecs i romàntics —però no només, per exemple té tot un altre aire "If this be all"—. 
Les Brontë pinten quadres amb paraules. Els seus versos et transporten als erms, al vent, a les tempestes… amb una forta presència del component gòtic, especialment en Emily i Charlotte. Tot això té un impacte directe en la música, sobretot en temes com "The Night Is Darkening Round Me", "At Castlewood" o "Speak of the North". Però el disc també té altres colors. "If This Be All", el poema d’Anne Brontë, és tan dolç, trist i introspectiu que gairebé sembla una pregària. Anne va passar cinc estius a Scarborough, al nord-est d’Anglaterra, i estimava profundament el mar. Per això vaig voler donar a aquesta cançó una melodia melancólica que contrasta amb un ritme gairebé mediterrani i la introducció del duduk, instrument de vent armeni que li aporta una espiritualitat especial.Menorca, d'on soc, també té aquesta doble connexió: el mar i, a l’hivern, un paisatge sorprenentment semblant al de Yorkshire.

T’has aliat amb Neus Ferri i Clara Gorrias, volies veus femenines per aquest projecte?
A mesura que componia, vaig sentir que “les veus de les Brontë” havien de ser presents, que elles mateixes havien de cantar. Ja havia col·laborat amb Neus Ferri i Clara Gorrias en altres projectes, i vaig veure clar que aquest disc havia de reunir-les. Ha estat un dels grans encerts. Hem creat molts dels arranjaments vocals conjuntament, i el procés ha estat preciós. S’hi han implicat molt, hem aprofundit en la nostra amistat, i cadascuna aporta una identitat pròpia que enriqueix enormement les cançons.


Què et crida l'atenció de l'escriptura de l'època victoriana de les germanes?
Sobretot el seu món interior, tan ric i profund. Descriuen paisatges emocionals que, de vegades, et condueixen a llocs dins teu que ni tan sols sabies que existien. M’he emocionat moltes vegades musicant els seus versos. I com més els musicava, més les estimava. Parlar-ne amb la Neus i la Clara ha estat important. A partir de les converses i de la lectura compartida dels poemes, les cançons han anat creixent. Com a curiositat, abans de gravar les veus els vaig regalar un llibre a cadascuna: Jane Eyre a la Neus i La llogatera de Wildfell Hall a la Clara, per submergir-les encara més en l’univers Brontë.
 
La composició és teva amb lletres de les Brönte. Com és que ho has fet en la llengua original?
En cap moment em vaig plantejar traduir els poemes. Volia respectar l’autenticitat dels originals, la seva musicalitat pròpia, tal com els van escriure l’Emily, l’Anne i la Charlotte. He musicat poesia catalana en altres discs i també he escrit lletres pròpies en català, però no em tanco a experimentar amb altres llengües, i amb l’anglès m’hi sento també molt còmode; hi he cantat molt i en aquest projecte tenia tot el sentit que fos així.


Emociona les cançons dedicades a la mort d'Emily (1848), d'Anna (1849) i de Charlotte (1855). La mort fraternal devia ser devastadora, més tenint en compte que arrenca amb la mort del germà Branwell (1848)? 
Sí. Charlotte es va quedar sola amb el seu pare a la rectoria de Haworth, on havien viscut tots junts. Va veure morir tots els seus germans —i el pare, tots els seus fills i la seva dona—. En realitat, eren sis germans. Primer van morir Maria i Elizabeth, les dues grans, amb només 8 i 10 anys, a causa d'una epidèmia i de les duríssimes condicions de l'escola de Cowan Bridge, un episodi que Charlotte descriu a la primera part de Jane Eyre. Després hi va haver la mort del germà Branwell, en qui el pare —i també elles— havien dipositat esperances com a artista amb talent. De petit havia estat un company entusiasta de les aventures literàries compartides amb les seves germanes, però ja d'adult va caure en una espiral autodestructiva marcada per sentiments foscos, agreujats per l'alcohol i l'opi. Branwell va influir profundament en gairebé tot el que van escriure les Brontë.

Quin gran patiment devia haver en aquella família, oi?
Sí, però malgrat tot el patiment que va provocar a la família, l’estimaven molt, especialment l'Emily. Branwell va morir amb 31 anys, a causa de la tuberculosi, agreujada per l’alcoholisme. L’Emily el va seguir al cap de només tres mesos. I cinc mesos després, la tuberculosi també es va endur l’Anne. Les dues cançons a què et referies parteixen de dos poemes de Charlotte Brontë, escrits arran de la mort de l'Emily i de l'Anne. La primera, dedicada a la mort de l'Emily, és dura, gairebé una lluita desesperada d'algú que s’aferra a la vida. Això es reflecteix en uns arranjaments de corda secs i sincopats, així com en les melodies i la rítmica de les paraules. Probablement m'ha estat la cançó més difícil de compondre i d'interpretar de tot el disc. La mort de l'Anne, en canvi, va ser més dolça, resignada i alhora molt conscient. Tant és així que ella mateixa va demanar a la Charlotte i a una amiga que l'acompanyessin a Scarborough. Allà, plena de fe —era la més creient de les germanes—, va morir tranquil·lament quatre dies després. He intentat dibuixar el mar amb el piano, i les melodies són suaus i gairebé celestials, evocant aquesta immensa fe que habitava dins d’un cos tan fràgil.
 
Força cançons tenen un aire religiós també, de recolliment. És buscat? T'imagines cantar aquestes cançons en alguns circuits d'esglésies?
Ho he imaginat, sí. I es complirà! És increïble, però anirem a cantar aquests poemes al Brontë Parsonage Museum de Haworth (Yorkshire) aquest abril de 2026. Alguns membres de la Brontë Society han escoltat el disc i els ha encantat. Per a mi, poder cantar els poemes a casa seva és la culminació del projecte. Molt probablement el concert es farà a la Haworth Parish Church, a pocs metres de la rectoria, allà on totes elles —menys l’Anne— estan enterrades. A més, podrem filmar alguna cançó dins mateix de la casa museu, just a l'espai on elles escrivien juntes les seves novel·les. També cantarem els poemes a la seva casa natal, a Thornton, al Brontë Birthplace (avui museu), i a Scarborough, a St Mary’s Church, al costat d’on està enterrada l’Anne, en un concert organitzat per l’Anne Brontë Society.