El cantautor menorquí Guiem Soldevila ha musicat enguany "Els dies antics" del poeta Ponç Pons, cançó que ha inclòs en el disc Intimari (Satélite K, 2023). La peça ha estat escollida pel jurat del certamen Terra i Cultura, organitzat pel celler Vall-Llach, com a una de les cinc finalistes a rebre el premi Miquel Martí i Pol 2023 a millor musicació d'un poema català. El músic ja va resultar finalista en tres edicions més del certamen Terra i Cultura, la de 2011 amb la musicació de "Teoria de l'absència" de Ponç Pons, la de l'any 2014 on va presentar "A la vora de la mar" de Salvador Espriu i el 2016 amb "Dóna'm la mà" de Joan Salvat Papasseit. Parlem amb ell d'aquesta tercera nominació com a finalista en el certamen.


Què et va portar a musicar "Els dies antics" de Ponç Pons?
“Els dies antics” neix després d’un llarg recorregut de musicacions i col·laboracions amb Ponç Pons durant tots aquests anys. Ens vam conèixer el 2010, quan em va regalar alguns dels seus llibres. Aquest fet va fer canviar la meva direcció artística, ja que una setmana després em trobava immers musicant el seu poemari Nura (Quaderns Crema, 2011), que acabaria convertint-se en el meu primer disc oficial, Nura (Blau Discmedi, 2011). A partir de llavors l’he musicat molts cops i també hem compartit escenari fins a arribar a aquest poema.
 
Què t'interessa de Ponç Pons? 
Ell tracta temes essencialment humans i ho fa de forma propera i directe: des d’una intel·ligentíssima senzillesa i un llenguatge precís i punyent. Té el do de l’escriptura equilibrada i l’encanteri de qui construeix els versos 'com si fes paret seca'. Però el més important és que toca la fibra necessària perquè 'allò a dintre' es mogui cercant una sortida feta música. A més, tinc el privilegi de la seva amistat i això permet intercanviar impressions i viure el procés creatiu d’una manera compartida i més autèntica.
 
Vas llegir el poemari on s'inclou?
El vaig descobrir llegint al seu llibre Dillatari (Quaderns Crema, 2005). El poema està intercalat (gairebé ocult) entre escrits on narra poèticament el seu dia a dia durant un estiu a Menorca. Curiosament, tot i la força del poema, apareix dintre del llibre de sobte, sense avisar, després d’una reflexió sobre la corrupció política: 'La política s’ha convertit en un modus vivendi i aquí fa falta honradesa i sentit comú. Me’n vaig al bosc. Rellegeixo Quasimodo sota un pi'. I de cop, apareix el poema.
 
Què t'agrada de la lletra del poema? 
És emotiu, directe, sense filtres més enllà de la pura essència del llenguatge. Cada mot té sentit i conté tanta veritat que tan sols puc emocionar-me en cantar-lo. Els versos surten del cor i de les entranyes. És una declaració de principis ben meditada, a la vegada que passional i sentida. És un cant d’amor a la nostra illa, Menorca, però també a totes les illes i a tots els paisatges que estimem i portem dins. Alhora, és un toc d’alerta i atenció sobre el perill de la massificació turística i la pèrdua dels dos nostres principals signes identitaris que són la llengua i el territori.
 
De quins poetes ets més fan o has musicat més? 
Els dos poetes que més he musicat, a part d’en Ponç Pons, són Màrius Torres i Sònia Moll. Tot i que també he musicat a Joan Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Pere Gomila, Ausiàs March, Joan Alcover, Salvador Espriu i altres poetes estrangers traduïts al català. Per a mi, Màrius Torres és una veu única, gairebé sobrenatural, que m’inspira profundament. L’admiro i sento un gran respecte per ell, tant pel que va escriure com pel que li va tocar viure (amb tanta dignitat) durant la seva curta vida. Li he musicat “El collar de caragoles”, “Paraules de la mort” o “Un altre abril”. A na Sònia Moll la conec i hem fet recitals junts. M’encanta com s’expressa, a més de ser una gran rapsoda (té una veu preciosa). Li he musicat “Escriu-me”, “Abans de tu” o “Reservat el dret d’admissió”.
 
Què t'agrada de la Cançó que musica a poetes?  
Primer de tot que em ressona com quelcom absolutament familiar d’ençà que tinc memòria. La meva mare, Maria Àngels Gornés, cantautora menorquina, ha dedicat la seva carrera a musicar poemes d’autors de l’illa. Escoltar-la cantar a casa, als escenaris i veure com componia han estat estímuls essencials per la meva trajectòria musicant poesia. Altres fonts també inspiradores i imprescindibles per mi dins aquest àmbit han sigut discs com Liebeslied (Edigsa, 1972) d’un joveníssim Toti Soler (una joia acústica pels sentits) o “Un pont de mar blava” de Lluís Llach (un monument conceptual dins la cançó que musica poetes). També m’agrada molt Ovidi Montllor, Mireia Vives i Borja Penalba, Maria del Mar Bonet, Clara Peya, Gemma Humet... La llista és llarga.
 
Quina línia de continuïtat veus amb la Nova Cançó? 
Crec que tots formem part d’una cadena evolutiva. Els mateixos autors de la Nova Cançó seguien una línia de continuïtat a partir de la cançó francesa o el folk americà i anglès. Alguns d’ells van evolucionar cap a indrets tan interessants com l’electrònica, el new age o la world music, la qual cosa, per mi, té un mèrit enorme.
 
Diferencies la teva mena de musicació per això d'alguna manera? 
Els meus gustos musicals remeten a diferents èpoques i indrets del planeta. No em sent 'encaixat' en un estil o moviment en particular. M’agrada experimentar i explorar terrenys diferents. A més, crec que els missatges més essencials transcendeixen la temporalitat. M’encanta que passat, present i futur s’entrellacin en diferents fórmules creatives i tècniques tant compositives com interpretatives. Al meu nou disc Intimari (Satélite K, 2023), per exemple, he musicat a Ausiàs March (s.XV) que em sembla el més modern del món!
 
Com vas abordar la musicació d'aquest poema?  
La vaig compondre al piano i li vaig donar forma modificant una mica l’ordre d’alguns versos del poema original. La melodia em va venir 'cantada' pel mateix poema -tot i que trobar el fraseig de cada vers em va portar més temps-. M’interessava que la cançó respirés per a poder intercalar la veu del poeta recitant alguns dels versos -ha estat la primera vegada que ho he fet en un disc-. Vaig gravar-hi les guitarres acústiques, les de 12 cordes, piano, baixos... i també el leitmotiv de la cançó: el slide (una tècnica de tocar la guitarra elèctrica). L’efecte d’aquest instrument, per a mi, és com una llàgrima que va caient sobre el rostre de la cançó. En haver gravat la meva veu i cors, vaig enviar-la a en Ponç Pons i em va trucar molt emocionat pel resultat. Finalment, vam gravar alguns versos amb la seva veu sempre inconfusible i nodridora. I d’aquest diàleg fecund entre poeta i músic va ser com es va acabar d’esculpir musicalment la cançó.
 
Quina funció li dones a la poesia i quina a la cançó? 
Quan parteixes d’un text, la música es posa al servei del poema i la lletra pren una nova dimensió dins la cançó. La música i el poema han de crear una unitat. La música també li ha de donar una nova dimensió al text; han de connectar i crear un tot.
 
Què t'atrau de la poesia dels Països Catalans?
Primerament, la llengua. El fet cultural. Això fa que senti més pròpies les imatges, pensaments o experiències dels poetes. També hi ha el bagatge històric (penso en Màrius Torres, per exemple) i les inquietuds i sentiments del que ens fa ser qui som. La llengua i el territori és el factor clau, i la poesia i la música s’hi veu reflectida com en un mirall.