No tinc res en contra de totes aquestes ocurrències, i estic a favor de posar al dia tot el que envolta la música quan es fa amb gràcia i té sentit. Però sembla que aquests esforços no arribaran mai al jovent mentre se segueixin programant només les obres que formen part del ‘museu immaterial de la música’ de la Unesco. I ja se sap que quan l’agència de les Nacions Unides per la Cultura et penja una etiqueta per protegir-te, acostuma a voler dir que les coses ja van pel pedregar...
Afortunadament, la música no s’atura i sempre apareixen nous compositors i compositores amb ganes de crear-ne de nova. Avui en dia s’han esvaït les fronteres entre gèneres musicals, i les persones que componen obres per a conjunts orquestrals també ho fan per a la música electrònica i popular. Cadascú expressa la seva creativitat musical en funció de les influències que ha viscut, i sovint aquestes venen de les músiques populars. Ja ho feien Brahms, Txaikovski i Dvorak. La diferència és que avui la música popular, en lloc del folklore, està integrada per gèneres com el rock, el rap i l’r’n’b.
Ja hem deixat enrere els dies de la segona meitat del segle XX, quan molts músics contemporanis es van dedicar a compondre obres que no agradaven gairebé a ningú fora dels cercles acadèmics de la composició musical. Els minimalistes, per sort, van trencar aquesta dinàmica elitista i van obrir nous camins musicals, més amables, més lliures i més agradables per a la gent del carrer. En altres paraules, la majoria de compositors contemporanis fan música actual i del nostre temps. I aquí rau, en la meva opinió, la clau per acostar el públic jove a les sales de concerts.
Un exemple perfecte és la compositora nord-americana Caroline Shaw. Nascuda el 1982 a Carolina del Nord, és una de les artistes actuals de més èxit internacional. A més de ser mereixedora d’un premi Pulitzer i dos premis Grammy, s’ha guanyat l’admiració i el respecte d’un públic que va més enllà dels habituals de les sales de concerts. Shaw ha explorat moltes influències diferents i entre els seus projectes hi ha música per a orquestra, per a cor, bandes sonores, col·laboracions amb cantants de rap i un duet de pop electrònic.
Fins i tot ha estat denunciada per ‘apropiació cultural’, ja que va utilitzar fragments d’un cant dels esquimals en una de les seves composicions. No hi ha res més actual que denunciar un compositor per apropiació cultural de músiques indígenes... Us imagineu si li arriba a passar al pobre Debussy amb els seus gamelans indonesis o a Dvorak amb les seves tonades dels nadius americans? En fi, que si no coneixeu Caroline Shaw, us recomano que comenceu per la seva peça més famosa, titulada Plan & Elevation, que va enregistrar el quartet Attaca.
I m’interessa encara més saber que és molt aficionada a la cuina! Filla de restauradors, Shaw sovint fa servir metàfores culinàries per descriure el procés de creació musical. Per exemple, acostuma a comparar les composicions amb la creació dels pastissos, i assegura que els intèrprets han de seguir la recepta al peu de la lletra per assegurar que surti tot perfecte. Per als que sou cuinetes, ja sabeu que el secret de la pastisseria és seguir les receptes meticulosament, mentre que amb les receptes salades hi sol haver més marge per a la improvisació.
Això no vol dir que sigui una compositora estricta i autoritària, sinó tot el contrari. Li agrada experimentar coses noves i sempre que viatja a països llunyans mira de tenir temps per descobrir-ne les cuines locals. D’entre tots els estils de la gastronomia prefereix la cuina americana de tota la vida, o el comfort food. La cuina de l’àvia, per entendre’ns.
Un dels seus menjars preferits són els ous passats per aigua, i després d’anys de preparar-ne ha arribat a la conclusió que 6 minuts i 15 segons és el temps ideal per obtenir-ne la textura preferida, amb la clara ben cuita i el rovell molt tendre. Amb tot, confessa que la cocció dels ous, igual que les peces musicals, mai no és una ciència exacta; depèn de la mida de cada ou, de si són més o menys frescos, de la mida i forma de la cassola i de la potència dels fogons. Igual com en la música, on el resultat depèn de l’intèrpret –si està més o menys fresc–, de l’instrument que fa servir, de la mida de la sala i de moltes altres coses.
Tot i tenir un temps de cocció ideal, a Caroline Shaw li agrada jugar amb els tempos. Un dels seus passatemps és cuinar els ous mentre escolta música i mesurar el temps de cocció en funció de la durada d’una determinada peça musical. Per exemple els ous 4’57” del primer moviment de la Sonata per a piano 28 de Beethoven, o els ous 5’50” del Quartet de corda núm. 2 de Ligeti. Posa els ous a coure, engega la música i quan s’acaba la peça, els treu del foc, els pela i se’ls menja. De vegades fins i tot en penja una foto a Instagram.
Trobo que és una manera molt original de preparar els ous passats per aigua i descobrir cada vegada nous punts de cocció. Si us agraden els ous us animo a provar-ho, ara que els nutricionistes diuen que ja no ens hem d’amoïnar pel colesterol i que en podem menjar tants com vulguem amb seny, això sí. Ara, tingueu en compte que les peces siguin d’entre 3 i 8 minuts. No us poseu una simfonia de Mahler, que us quedaran rebullits i no es podran ni menjar!
Potser una bona idea per atraure més públic jove a les sales de concerts és programar més música de compositors actuals com Shaw, o també Meredith Monk, Joan Magrané o Elisenda Fàbregas. O potser només hem d’esperar que els joves madurin una mica, perquè sovint és amb el pas dels anys i les experiències de la vida que arribem a descobrir la profunditat i la riquesa de la gran música. Però si us plau, no torneu a posar unes ulleres de sol al retrat del pobre Johann Sebastian Bach.
Bon profit!
.gif)
