El veterà artista manacorí Joan Bibiloni presenta el nou disc en vinil Les parpelles del cor (Satie Produccions), un treball que recull set textos del mateix Bibiloni recitats amb música pròpia que convida a l'escolta calmada i reflexiva. L'àlbum, que suposa una mirada a l'univers més íntim del músic, de moment només ha sortit en format físic però, avui, ens en regala una de les peces: "Els nostres cabells blancs".
Aquest és un disc per aturar-se i escoltar-lo, no per sentir-lo mentre es fan altres coses.
Pots fer altres coses, però no qualsevol cosa. Hi ha gent que, de matí, se posa els auriculars, se posa música i se’n va a córrer. Aquest és un disc per escoltar amb calma. No podem pretendre que soni el dia de la fira… Tal vegada és minoritari, però jo n’estic content.
Aquests camins minoritaris t’interessen més?
No, no necessàriament. Jo tenc una màxima, que és acabar el dia i tenir la sensació que he organitzat o construït qualque cosa. Ni que sigui sembrar unes tomatigueres. Jo m’hi vaig topar, amb això, i el gran avantatge meu és que quan m’hi vaig topar jo hi era. Estic familiaritzat amb gent i amb actes que tenen a veure amb l’emissió de pensaments, de paraules, de poesia…
Algú en concret?
Record haver fet coses amb en Bernat Nadal, en Toni Vidal Ferrando, en Ponç Pons, que són gent de molt nivell. També vaig fer una cosa molt guapa, fa un any i mig, amb un poema de Waldo Williams. Amb en Pep Tosar i en Rhys Ifans vàrem fer el mateix poema en gal·lès, anglès, castellà i català. Es deia Cofio Recorda Remembrance (NuNorthern Soul, 2024).
Tornem al disc actual. Primer van ser els textos o la música?
Van néixer per separat i els he ajuntat. Hi ha molta feina, sobretot, de muntatge. Trobar unes músiques adients, també meves, que siguin les adequades. I registrar els textos: cercar la manera, la selecció de la tonalitat, tot aquest rotllo que se fa i que permet que després quedi una cosa digna. A part de la part tècnica, hi ha una part íntima. Surten d’una caixa, d’un bocinet, del meu interior. Crec que ha quedat amb sentit. Això, clar, no ho hauria pogut fer si no hagués tengut un programa a ca meva: no és una qüestió d’estudiar instruments, sinó de selecció, d’edició, etc. Però m’agrada que no se noti.
El material, textos i músiques, és recent o és antic?
Bé, hi ha textos recents, d’aquests darrers cinc anys. I també n’hi ha un que record de quan jo vivia als Estats Units, devia ser el 86 o 87. Jo he canviat d’escenaris geogràfics vitals, i tots aquests canvis han comportat penyores, que són aquestes coses que o bé vas deixant, o bé te venen darrere. Allò que ara, tècnicament, se diu 'la motxilla'. Hi ha coses que, a mesura que te vas movent d’un lloc a l’altre, se queden pel camí, i no és que se perdin, sinó que formen part de l’univers. I algunes segueixen amb tu. Llavors vas coneixent, mirant, i trobes coses que pareix que t’estan esperant amb paciència. Fins que arriba un dia que les agafes, les llegeixes i potser te donen peu a fer petits canvis i tot. Vas actualitzant, encara que sigui una coma.
Petits canvis que poden ser significatius.
Molt. Posaré un exemple. Vaig produir un disc a n’Antonio Vega, Anatomía de una ola (Polydor, 1998). Hi havia una cançó que a la lletra deia: “Tuve que correr cuando la vida dijo 'ven'”. Estàvem tots dos sols a l’estudi i em deia que no podia cantar aquella lletra. Saps què va fer? Eliminar la n i la lletra va quedar: “Tuve que correr cuando la vida dijo 've'”.
Parlem del títol, 'Les parpelles del cor'. D'on surt aquesta imatge?
Per a mi és tendre i té un cert grau de tristor. Jo crec que aquest sentiment de tristor no s’ha d’evitar. Si t’entra, l’has de viure. És un vers d’“Els nostres cabells blancs”, que precisament el tenia fet des de l’època de Papi, Are You, Ok? (Blau, 1986). És un text que vaig escriure als Estats Units i que m’ha acompanyat sempre perquè, com que és curt, no feia falta ni consultar-lo: hi ha coses bones que te queden. I les parpelles del cor les entenc com una emoció que commou. Jo vull pensar que el cor té parpelles perquè és d’allà d'on surten les llàgrimes.
Són recitats tipus 'spoken word'. No t’ha passat pel cap cantar-los?
Sí, en podem dir spoken word, o sigui, paraula dita. És un terme apropiat. Encara que no sigui cantat, la música hi fa molt, també. Crec que et condueix. Crea un ambient i et situa dins tot aquest rotllo. I m’ha vengut bé fer-ho així. I cal tenir en compte la complexitat que suposa organitzar tot això i sincronitzar-ho. Perquè, a banda del piano que toca n’Alfonso Pérez al primer tema, la resta ho he fet tot jo. Els que ens dedicam a la construcció i a la creació tenim la capacitat de construir-ne d’altres i de fer altres coses. Jo ara tenc una bona quantitat de cançons, amb principi, nus i desenllaç, que no són ni funky, ni jazz, ni hòsties. Són cançons en la nostra llengua. Les tenc allà i són les que jo, darrerament, estic pensant en enregistrar. Són cançons que no estan gens malament. Ara passaria molt de gust si la gent anàs descobrint Les parpelles del cor i si cercàssim la manera de poder-nos fer companyia una estona. Però ja tenc al cap enregistrar aquestes altres cançons. Jo som una rata d’estudi.
Ha sortit el disc, però encara no és a les xarxes…
El posarem a les xarxes pròximament. L’edició física ha estat molt acurada, amb els textos traduïts al castellà i a l’anglès. Quan vaig fer Cofio Recorda Remembrance, vaig comentar amb el productor que les cançons que no eren en anglès tenien moltes menys reproduccions a les xarxes. I saps què em va dir? “A noltros ens agrada quan canten els ocells, i no els entenem”… El disc es completa amb unes il·lustracions magnífiques fetes per na Sunna Wathen.

.jpg)


.jpg)









.gif)


