No és la primera vegada que a l'escena catalana tenim propostes d'electrònica ben barrejada amb poesia. Hi ha hagut treballs, entre altres, d'Enric Casasses amb Manel Pugés, de Josep Pedrals amb Guillamino —projecte En/Doll (Bankrobber, 2007)— o de Jansky —el duet de la poeta Laia Malo amb el músic Jaume Reus—. Qui signa ara l'EP Tot va sol (autoeditat, 2025) és un duet integrat per HEBA (Jordi Torrents) i Guillem Ramisa, ambdós provinents de pobles de la plana de Vic.

Guillem Ramisa Ayats (Roda de Ter, 1985) és un poeta i cantautor amb quatre àlbums d'estudi propis —un com a Guillem Ramisa i el teu pare— i cinc poemaris. Jordi Torrents Subirats (Manlleu, 1978) és conegut per haver format part de la banda vigatana nascuda el 2010 La iaia (amb Ernest Crusats i Jordi Casadesús) i tocat des d'aleshores amb artistes com Pau Vallvé o Vito Blasu (amb Hug Vilamala, teclista de Junco i Mimbre). Amb tots dos conversem sobre aquest nou projecte.



Quan us coneixeu els dos? 
Guillem Ramisa (cantant i lletrista): Conec en Jordi des de fa molts anys i l'he seguit en diversos grups on ell tocava. Però quan realment ens vam conèixer va ser al seu estudi de gravació. Hi vaig anar per primera vegada amb el disc Aquest sol hi és per tots (autoeditat, 2015). Des de llavors he gravat diverses coses amb ell, m'ha deixat material i m'ha ajudat molts cops.

Jordi, per què tries com a sobrenom HEBA? 
Jordi Torrents (música): Doncs el nom d’HEBA surt dels noms de les meves filles, HElena i alBA; em va semblar bonic que elles formessin el nom del meu projecte musical. La idea del projecte HEBA era poder treballar amb productors que m'agraden: el primer EP el vaig fer amb en Pablo Schwarzman, el segon vaig anar amb en Hans Kruger i el tercer el va mesclar en Panxii Badii, amb qui havíem coincidit amb La iaia. 

Qui admira més a qui, o com us heu acompanyat les trajectòries?
G.R.: No crec que es pugui mesurar massa això, però sí que sempre m'ha encantat la seva manera de tocar i d'entendre la música. En 'Turre' és molt intuïtiu i molt autèntic a l'hora de tocar i crear. No l'interessa gents el postureig i això a mi m'encanta. 
J.T.: M'agrada la sinceritat i autenticitat del Guillem. Crec que té la capacitat d'explicar les coses que ens passen a tots d'una manera fàcil i propera.


"Només ets un trosset de tu" i "Un segon de llum" ressona la manera de dir de David Carabén de Mishima (a cançons com "Tornaràs a tremolar"). Els teus versos, però, parlen que 'pots triar per quin camí passes i per quin no'. Quin camí musical i de recitació heu triat?
G.R: A mi m'agrada recitar de la forma més natural possible, com si estés parlant amb algú. També, a l'hora d'escollir les paraules, intento que em sonin properes. Sí que m'agrada donar-li força i intenció, però sempre intento que no soni sobreactuat. Em passa que si em noto encarcarat o poc natural, automàticament surto fora del poema. Me'l deixo de creure.

"Incendis" té un recitat poètic més a l'ús i parla de cantar "Three Little Birds" de Bob Marley per la despreocupació de les coses greus que passen a la vida, com un incendi en un bosc a qui girem l'esquena... La societat ha girat l'esquena al planeta i us en sentiu responsables o només ho 'canteu' en el pla individual?
G.R.: En aquest cas l'incendi és metafòric. Ja m'agrada que la gent ho interpreti com vulgui, però quan parlo del greu que et saben les coses, sobretot penso en el que una altra persona et pot fer a tu. Un incendi emocional. Cantar el “Three Little Birds”, en aquest cas era un desafiament al dolor que sents, una reivindicació interna. Treure-li tot el pes a les coses que et saben greu i continuar em sembla la millor venjança, la manera més valenta d'actuar.

"La teva por" diu que la por pot apartar a un mateix d'allò que més desitja, però que alhora és necessària. Heu tingut por d'enfrontar-vos a aquest projecte o simplement ho heu necessitat per viure aquest moment?
G.R.: En aquest projecte no hem tingut por perquè els dos hi anàvem molt alliberats. Crec que els dos ho hem viscut com un projecte paral·lel a allò que solem fer i això li ha tret molt pes. La recompensa ha sigut molt gran, justament perquè no hi havia expectatives.

"Un segon de llum" va ser un poema, un llibre homònim (Punt Volat, 2024) on es recollien escrits d'una dècada de Ramisa i, ara, aquest nou tema.
G.R.: Sí, tot parteix d'aquest mateix poema. El llibre va agafar el nom del poema, i de fet, aquesta cançó ja la teníem gravada abans que sortís el llibre.
 
A "La pau del final de tot" cantes 'de cop tot somriurà de manera extraordinària'; em recorda el 'dia que durarà anys' d'Ovidi Montllor, però no pas utòpic, sinó més aviat catastròfic... 
G.R.: El poema parla de la meva mort. M'imagino que exploto pel cel i es desencadena una onada de bona intenció entre totes les persones. M'agrada pensar que podria passar tot això, de forma mig màgica, el dia que morís.  Seria una gran forma de marxar en pau.

Us emmiralleu en altres artistes a l'hora d'endinsar-vos en aquest projecte?
G.R.: Realment, no hi ha hagut massa referents a l'hora de fer aquest projecte. Cadascú hi aportava el que tenia i anàvem estirant el fil del que sortia.

Quina continuïtat té aquest projecte?
Jordi: Doncs no ho sabem; no ens ho hem plantejat massa. Teníem ganes de treure aquest treball i a partir d'aquí ja veurem què passa.