Per què has decidit fer un disc de musicacions de Maria Beneyto, ara?
Fa molts anys vaig voler musicar coses d’ella i em va semblar una autora molt complicada pel que fa al lèxic. Em costava moltíssim. Vaig agafar el seu poema “Ciutat bombardejada” perquè m’agradava molt fer una musicació d’aquesta temàtica, però em va resultar supercomplicat i ho vaig deixar. Quan l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va proclamar l’Any Maria Beneyto 2025, vaig dir: ara serà el moment. El gener de l’any passat em vaig posar a treballar, i cap al març ja estàvem presentant la meitat del projecte. No estava tancat, però la meitat ja hi era. I a l’abril o maig ja teníem el projecte amb nou poemes musicats, que és el total que l’ha acabat conformant.
Quina ha sigut la clau per desbloquejar Beneyto?
Jo crec que l’experiència. He tombat algun mur, algun prejudici que tenia, i també soc una artista i una persona més madura. En el passat remot, em negava a musicar poetes. No sé per què tenia aquest mur. Però he tingut i tinc amistat amb poetes que m’hi han anat animant, i el 2023 em vaig posar de valent en això de musicar poesia. Vaig fer un disc de poemes musicats, Temps, arrels i paisatges, després vaig fer el projecte sobre Estellés, i vaig agafar molta més pràctica a l’hora de musicar. La veritat és que és una cosa que em surt bé i que em dona molta satisfacció, perquè és una altra manera de fer música. Normalment, quan faig cançons pròpies, componc amb la guitarra a la mà, i lletra i música van eixint alhora. Musicar poemes és un altre univers a l’hora de compondre.
Què és el que més t’atrau de la poesia de Maria Beneyto?
Té una cosa molt misteriosa. Sempre hi ha alguna cosa darrere de les línies que se t’escapa. Està com encriptada, i això m’atrau moltíssim. I, per descomptat, que era una dona molt avançada al seu temps. Hi ha una manera de ser feminista sense saber-ho, pròpia de l’època, que és clau en la seua escriptura.
És molt diferent musicar Beneyto que Estellés?
Moltíssim. Jo no pensava que hi haguera tanta diferència, però sí. Estellés està molt musicat, l’hem escoltat de totes les maneres i en infinitat de versions. Vulgues o no, això ens obre les portes als qui encara no havíem fet res a fons sobre ell. Ja tens assumit que és molt musicable. A més, el lèxic d’Estellés no és el de Maria Beneyto. És un llenguatge més directe, més del carrer, més pragmàtic. Ella és més encriptada, més complexa.
El disc es diu ‘Ací estic. Jo soc aquella’. D’on surt?
Quan ja tenia els nou poemes musicats, encara no sabia quin títol posar-li. Dubtava entre tres o quatre opcions, fins que vaig tornar al poema “Hereus”, del primer poemari, Ratlles a l’aire. En aquell poema ella diu que quan desaparega d’aquest planeta se’n recordaran d’ella i li faran homenatges. És una cosa superpremonitòria i molt estranya, perquè era molt jove. Al final del poema diu: “Qui és qui baixa aquest bell ram d’estrelles / als afores més trists de la ciutat, cridant-nos? / I jo estaré entre Déu i l’alegria / dient-vos: ‘Ací estic. Jo sóc aquella’”. Quan ho vaig llegir, vaig dir: ací està el títol. I és molt potent en directe, perquè sempre dic que al final del concert s’entendrà per què el projecte es diu així. “Hereus” és l’última cançó, i la gent passa tot el concert pensant d’on ve aquesta frase.
.jpg)
.gif)
