Borja Penalba és un rodamon de la música. La seva manera de fer ha seduït músics de diverses generacions que li han demanat col·laboracions i han compartit projectes amb ell. Tot plegat ha fet que el primer disc signat únicament amb el seu nom i cognom no ens arribés fins a inicis del 2024, Giròvag (Blau). Dijous, coincidint amb el seu aniversari, ens presenta ja la segona referència. Giròvag. Suite de Parlavà (Sota la Palmera / Metrònom, 2025), un treball d'onze peces que combina cançons amb lletra i música pròpia, poemes musicats i un parell de versions. 

L’anterior disc, 'Giròvag', vas tardar molt de temps a fer-lo. En canvi, aquest ha sigut més fàcil, aparentment. 
Sí. Ha sigut fruit del procés que he tingut enguany, d’un moment íntim, reflexiu... Al desembre vaig decidir fer canvis i vaig estar cinc mesos tancat a Parlavà deixant de beure i deixant els ansiolítics. Eixe procés, que és molt dur, va servir per esplaiar llavoretes d’idees, de cançons, tant de músiques com de lletres, i una part d’eixes llavoretes conformen este disc. De moment només s’ha vist una part d’això; n’hi ha una altra que continua desenvolupant-se. Però trauré alguna cosa més l’any que ve..., o quan em vinga de gust. A més, al disc també hi ha l’encàrrec de les tres cançons sobre poemes de Maria Beneyto. 
 


Fins a 'Giròvag' havies treballat sempre en duet o en grup, i aleshores vas començar a treballar en solitari. T’hi sents a gust? 
Molt, però tampoc és ben bé en solitari, perquè en este cas he treballat amb Vicent Colonques… Al final, el format musical, igual que les cançons, va en funció del teu moment vital. Hi ha moments que les cançons et demanen arranjaments més grans i elaborats, i altres vegades tot el contrari. El disc Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011) de Feliu Ventura, per exemple, el vam produir molt poc i amb pocs elements: bàsicament una guitarra, un violoncel i un violí; i veníem de fer un disc amb bateria, baix... Els ambients que m’agrada transmetre van en funció de com em senti en aquell moment. 
 
Aquest disc també va en aquesta línia de poca producció. Hi ha sobretot guitarra i piano. 
Sí, i també hi ha una percussió que faig amb els pantalons vaquers, i una intervenció d’Edu Olmedo a “Estigues alerta”. L’Edu és un amic que ha gravat totes les bateries dels meus discos. Li vaig enviar la cançó i em va gravar unes escombretes a sa casa, que he posat. I vaig gravar també un baix. És l’única cançó que té una miqueta més de producció. És un disc molt pelat perquè el cos em demanava no posar-hi res més. 
 

'Suite de Parlavà' és un títol que invoca moltes coses: L'Empordà, Tramuntana... però també Martí i Pol i Lluís Llach. 
Correcte. Hi ha implícites una sèrie de coses. Fa palés que este treball es deu a este procés en Parlavà i, alhora, és un homenatge a Lluís Llach, un dels meus grans referents i una figura que per a mi és quasi paterna. D’altra banda, també és un homenatge a Miquel Martí i Pol i al seu poemari Suite de Parlavà (Edicions 62, 1991), que va escriure al mateix lloc on jo he ideat este disc. 
 
Però, i tot que hi has musicat poemes, no has musicat res de Martí i Pol. 
No. Martí i Pol té coses molt musicables, però en té d’altres que ho són molt poc, i una d’elles és este poemari, que té una mètrica bastant irregular, molt poc musical. Es pot fer i no descarte fer-ho, però de moment, al llibret del disc hi he deixat algun extracte de poemes d’aquell llibre en el qual també em veig un poc reflectit. 
 
En canvi, sí que hi ha tres poemes de Maria Beneyto, “L’Estrany”, “Vent en la tarda” i “Albat” que, de fet, és mitja cançó de Beneyto i mitja d’Estellés... 
Exactament. “Albat” és un poema que Beneyto va dedicar a l’Estellés en la mort de la seua primera filla, que és quan Estellés va escriure “Cançó de bressol”. I vaig trobar bona idea fer esta aclucada d’ull enmig de la cançó. 
 

Què aporten aquests poemes i poetes al teu repertori? 
Jo mai he sigut una persona de llegir poesia, i el llenguatge poètic sempre m’ha costat, però l’Estellés va ser-hi la meua porta d’entrada, em va obrir tot un món i l’he tingut ahí sempre. Ja havia fet “Cançó de perdona aquell que no duu” a l’espectacle Estellés de mà en mà (Onada Edicions, 2014), però només l’havia enregistrat en directe. Ara, he volgut recuperar-la per tindre-la també en versió d'estudi. I també hi ha un poema de Joanjo Garcia, “Bruna i salada”. 
 


I els de Maria Beneyto? 
Són un encàrrec de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. He de dir que és una poeta amb una manera d’expressar-se que no em resulta gaire còmoda ni pròxima a la meua manera de veure el món. Però en estos tres poemes concrets hi vaig trobar una musicalitat. Al cap i a la fi, jo soc músic, i quan he de prioritzar alguna cosa, prioritze la música. De vegades done molta importància a la lletra, com per exemple a “Paisatge” o a la que he traduït de Bukowski, “Estigues alerta”, que m’encanta. Les de Beneyto, encara que no n’estiga enamorat, em van suggerir una música molt interessant. 
 
Abans d’entrar en les teues lletres, parlem de les dues versions. 
Una és evident, “Silenci” de Lluís Llach. Com moltes cançons d’aquella època, encara continua vigent, i això és bastant trist. L’altra és “El llibre de l’amor”, el “The Book of Love" de The Magnetic Fields, que també va versionar Peter Gabriel. L’Estel Solé em va demanar que fera la cançó i un amic comú, Pau Castell, me’n va passar una traducció. Jo hi vaig fer quatre canvis per sentir-la més meua. En català hi ha una altra versió, de Mishima, amb una adaptació diferent. 
 
El disc comença amb una de les teues lletres, “Així d’entrada”. 
Igual que Giròvag començava amb una estrofa de “Los ejes de mi carreta”, que era una picada d’ull a Lluís Llach, perquè li agrada molt i de vegades la cantava a les proves de so, ací volia fer una cosa semblant, i va eixir esta cançó de manera natural. Vaig començar amb una dècima, o espinela, expressant el moment inicial del procés creatiu: quan tens un full en blanc i un precipici davant. Em va semblar una manera molt adient d’encetar el disc. 
 
Una altra que crida l’atenció és “Cançó per a M”. 
És una cançó molt naïf que vaig fer per a la Mireia Vives. Quan vam plegar, li vaig escriure esta mena de carta d’estima. Encara que la lletra és un poc ensucrada, em venia de gust dir-li certes coses en aquell moment. No la vaig gravar aleshores, però no volia que es perdera, i per això l’he inclosa en el disc. 


 
Tens algun autor que t’agradaria musicar i encara tinguis pendent? 
Sí. Soc molt lector del Paul Auster novel·lista, i m’agradaria musicar-li algun poema. També tinc pendent Wislawa Szymborska. Tinc un parell de textos seus i m’agrada molt. També voldria fer alguna cosa amb poetes valencians i valencianes. Però com a repte personal, el de Paul Auster seria el top.