La catalanofília i el do de llengües de l'asturià Nacho Vegas ve de lluny. Ja fa quinze anys va ser un dels artistes que va adaptar els Manel, regalant en asturià "Plan quinquenal". Ara en el seu novè disc, Vidas semipreciosas (autoeditat, 2026), Vegas afegeix carbó a aquesta germanor entre les cultures de l'Estat, com demostra dalt l'escenari aplegant i celebrant a la seva banda una formació heterogènia de catalans, bascos i asturians. A Barcelona, aquest nou treball, on també el component polític torna a ser ben present, es podrà veure en directe el 30 de maig a la sala Apolo.



25 anys de trajectòria i segueixes buscant, amb aquest disc, certa catarsi personal i col·lectiva? On se situa ara mateix Nacho Vegas després d'aquest quart de segle?
Hi ha aquesta doble dimensió, on vas aprofundint amb els anys i els aprenentatges, que té a veure amb el fet que les cançons es nodreixen de la teva vida, però entesa no sols com les teves intimitats o les coses que et preocupen i t'obsessionen, sinó també com éssers que ens ha tocat viure a un món en particular. És necessari que les cançons siguin permeables a allò que passa fora i creïn una veu que s'uneixi a determinats processos o lluites. 
 
A la primera cançó del disc, “Alivio”, parles de certa ‘derrota contra el tiempo’. Et trobes també en aquesta lluita a la segona part de la vida?
Per mi la cançó parla de certes contradiccions o paradoxes amb què hem d'anar bregant. D'una banda, hi ha aquest desig d'assolir amb les cançons, amb un llibre o amb l'amor, que el temps s'aturi i fer veure que disposem d'una eternitat per a nosaltres. I precisament són aquests, paradoxalment, bons moments fugaços que hem d'atresorar. I d'altra banda, reconèixer que el temps passa, que la vida és com dic a una cançó, 'fuga y fragilidad'. Som éssers fràgils i vulnerables, ens necessitem molt els uns als altres per seguir avançant i seguir en aquesta lluita endimoniada contra el temps.

A "Alivio" hi cantes la cita de Burroughs 'Perhaps all pleasure is only relief' ['potser el plaer tan sols és alleujament'] i alhora quan dius ‘con lo poco que somos, cuánto nos deseamos’ i em remet a l'Albert Pla de Veintegenarios amb 'lo mal que estamos pero ai que bien que lo pasamos'. És una aclucada a Pla? 
Doncs la veritat és que no ho havia pensat i pot ser. Perquè soc molt fan de l'Albert des de fa molt i vaig escoltar moltíssim el Veintegenarios. I és possible que la seva forma d'expresar-se, la seva poètica i aquesta veu seva tan única, tan personal, s'hagi colat. De fet, la cançó on col·labora ["Deslenguarte"] està també influïda una mica per aquest tipus de cançons narratives de l'Albert. Estava esperant un moment en què tingués cabuda la seva veu per a demanar-li aquesta col·laboració, que ell amb tota la generositat i amb tot l'amor del món ha fet. Per mi va ser un moment molt il·lusionant. A més ell se l'apodera amb la seva manera d'interpretar —perquè a més és un gran actor— i fa que sublimi qualsevol cosa que diu.


A “Fiu” cantes a la teva mare i dius que sou ‘rojos progres comunistas’: encara sents que has de definir-te amb les teves cançons? 
A la gent li agrada posar moltes etiquetes, i de vegades algunes bastant delirants, però, jo no les entenc com un insult —que de vegades és des d'on es profereixen—. Crec que el llenguatge també està perquè ens l'apropiem i el ressignifiquem si fa falta, però, després acabo dient que soc per dins i per fora 'rojo internacionalista', que és l'espai on milito i on em sento més còmode. Al final, és una suma també de valors. L'esquerra és heterogènia i jo trobo que és bo. De vegades es reclama la unitat de l'esquerra, però a mi m'agrada que no sigui monolítica. I hi ha gent que milita en altres espais amb altres propostes que també són companyes i companys. Això és lo bonic també, que hi hagi tanta diversitat a l'esquerra.
 
Parles d'errors i disgustos a "Fiu". Te n'has trobat molts?
Com deia Blas de Otero: “acerté el camino con todos los errores”. En aquesta cançó també parlo dels disgustos que els donem a les mares, a qui històricament en aquest món tan patriarcal els ha recaigut un treball tan important, i tan desagraït de vegades, com és el de la criança i les cures. És una part mínima de tornar-li aquell carinyo i parlar de totes les mares que hn exercit aquest paper a pesar del menysteniment que s'ha fet a aquell treball tan fonamental, per part dels senyors que se suposa que eren els que treballaven; com si no fos un treball tan important el de la criança i les cures.
 
Remarques encara: ‘Cristina Vegas, antifascista’. L'exemple de la teva mare té un component polític més enllà del fet que allò personal és polític?
Sí, els meus pares es van conèixer perquè tenien en comú aquesta lluita antifranquista, des de finals dels 60 fins al 70, quan es va casar. Tots dos militaven: el meu pare al Partit Comunista, la meva mare al PSOE i després el meu pare va estar al PSP, després també al PSOE... Recordo tenir a casa, quan era guaje [noiet en asturià] un pòster enorme de Salvador Allende. La del Xile del 73 era una lluita important, un referent del socialisme democràtic truncat —pel que se sap— pel feixisme, amb la connivència d'Estats Units. Eren uns valors que estaven presents a casa. De la política, se'n parlava amb molta naturalitat. La primera vegada que vaig tenir una conversa sobre el dret a l'avortament, els drets reproductius com ara els coneixem, va ser amb la meva mare i amb una amiga seva. També converses sobre l'educació pública, sobre per què anem a una escola pública, per què era important per la meva mare —que era mestra, tot i que va deixar d'exercir per tenir cura de nosaltres—. Formaven part de la nostra quotidianitat.


De fet, no et consideres tant artista com activista. Just en aquest disc has introduït tres interludis il·lustratius: un encausat pel tema de Los seis de Zaragoza, una exiliada arran del Procés i un detingut a Altsasu. Com vas pensar en introduir-los?
Els últims anys, mentre escrivia el nou repertori, va estar molt present en mi Xixon, la meva ciutat i Astúries en general, pel cas de Las seis de la Suiza (presents a la cançó “Seis pardales”). Aquest és el cas d'unes companyes sindicalistes de la CNT que defensaven una treballadora que denunciava assetjament laboral. Un jutge feixista que tenim aquí li va donar la volta i, mitjançant un muntatge judicial, estan complint penes de presó, ara en tercer grau amb pernocta i esperant per l'indult. El tema de Las seis de la Suiza va fer que tothom s'aboqués al carrer, va haver un munt de mobilitzacions, gràcies al grup de suport Arte Poles Seis, amb concerts en els quals vaig participar. Va ser molt present a les nostres vides. Llavors, era normal que s'escolés en aquest disc. Però també ho volia fer palès, de manera testimonial, perquè em vaig adonar que formava part d'una sèrie de repressions que es venen patint a l'estat espanyol.

I des del cas asturià vas saltar a Saragossa, Catalunya i el País Basc.
Des que es va inaugurar el règim del 78 hi hagut presos i preses polítiques a l'estat. Del cas de Los seis de Zaragoza, vaig rebre un missatge de Javitxu a través d'un company des de la presó, encara que ara a ell ja se li ha concedit un indult, hi ha uns altres dos companys que segueixen a la presó. El cas d'Altsasu (Navarra) va ser molt aberrant i, de fet, Adur, qui parla al disc, ni tan sols estava al bar on hi va haver aquella baralla, i igualment es va menjar molts anys de presó. I bé, Anna Gabriel també per a mi és un referent polític de l'esquerra anticapitalista internacionalista, i va ser obligada a exiliar-se arran dels judicis del procés. Em semblava interessant, a partir de Las seis de la Suiza, testimoniar que existeixen i que han existit altres casos de persecució judicial i de repressió per part de l'estat espanyol i crear un camí a través dels interludis que desemboca una mica a la cançó de les companyes de Las seis.


“Mi pequeña bestia”, que has tret com a senzill, curiosament sona molt a cançó melòdica, i hi evoques George Moustaki i a Rosario Castellanos, la poeta de Chiapas?
Jo em veia aquí en una clau més íntima i hi havia aquest arc de cordes que tenia com molt clar des de l'inici. I parlant-ho amb els companys de la banda vam dir-nos 'o la fem en clau més íntima o ens l'emportem a San Remo directament' [somriu]. Volíem crear aquest contrast amb una lletra que és una metacançó, parlant de com es van escrivint els temes, per acabar en un al·legat d'amor. Parla de les cançons vistes com a bestioletes que tenen vida pròpia i que es desboquen. Almenys en el meu cas, no decideixes de què vols escriure, sinó que les cançons et van dient com volen ser escrites. Resulta estrany, però jo deixo que hi hagi un moment en què emergeixi una espurna, que pot donar lloc a una cançó. I deixo que la lletra, amb una certa brúixola, pugui encertar-la, altres errar, la cançó que es va escrivint. "Mi pequeña bestia" sembla que és un cicle de 24 hores, però no es va escriure en 24 hores, sinó que en van ser força més dies. Jo corregeixo molt fins arribar al terme de la cançó. Allò que deia John Lennon que si no et surt una cançó en 15 minuts no és una bona cançó, jo no hi crec, a mi no em va. 
 
I com et rodeges de músics com Juliane Heinemann, Joan Gerard Torredeflot, Hans Laguna i el basc Joseba Irazaki, a més del pianista Ferran Resines?
Ja no estan tots a la banda ara mateix, perquè la Juliane, tot i que va gravar el disc, ara s'ha entornat a Alemanya i no podem comptar amb ella per a la gira. Aleshores hem incorporat Miren Narbaiza, una música euskaldun, i d'aquesta manera queda la banda amb un terç català, amb Ferran i amb Hans, un terç euskaldun amb Miren i Joseba i una altre d'asturià amb Manu i jo, a banda de tota la crew que també és asturiana. Però, bé, a l'escenari hi ha una espècie d'internacionalisme i no passem per Espanya.
 
A la cançó que dona títol al disc ("Vidas semipreciosas"), cantes ‘Y nos quedamos más o menos en la mitad’ en referència a les pedres precioses. Tu, la por que tens és la de quedar-te com un 'home fossilitzat'? 
No és ben bé una por, sinó és més aviat que, en particular els homes, sento que tenim el deure de revisar els nostres privilegis per no convertir-nos en aquells fòssils, en éssers petris que exhibeixen una duresa que és falsa, però que de vegades aixafa drets i llibertats fonamentals. Més que una por, és ser conscient. Gràcies a aquest ofici he tingut l'oportunitat de treballar amb moltes dones i de conèixer altres realitats. Cal recordar que els grups abans érem tot tios i de vegades es normalitzaven certes coses o no érem conscients de fins a quin punt el masclisme, per exemple, estava tan present a la música. Encara em trobo de vegades amb companys que es creuen que no, que la música ja està lliure de masclisme. Bé, ara ja és molt més difícil que ho pensi algú —perquè s'ha acabat amb molts espais d'impunitat, per sort, tot i que continuï havent-hi molt camí per recórrer—, però sí que és veritat que si no ho coneixes de primera mà, pots córrer el risc de normalitzar certs comportaments que són esgarrifosos. 
 
A “Llueven moscas”, parles de brutícia i de dol. Què et porta aquesta pluja de mosques? Dius que mai no et despertaràs d'aquest malson...
Hi ha cops que, en escriure cançons, rebusques molt dins teu i hi ha parts de les quals et resulta incòmode parlar perquè són aquestes zones més tèrboles però que precisament perquè són espais complexos en els quals tenim aquestes contradiccions, aquests dilemes, tenim aquestes dissonàncies cognitives i es crea molta brutícia, molt soroll, molt caos que jo almenys necessito abocar en una cançó. Per intentar confrontar-lo d'alguna manera, per tractar de mirar-lo a la cara i intentar mai no vanar-se en aquest tipus de sentiments, sinó al contrari, travessar-los. I posar una mica de llum en aquest espai d'ombres. Perquè al final són parts que revelen certes veritats emocionals que són les que ens fan humans també.
 
A “Tiempos de lobos” també hi ha una cosa humana a confrontar?
És curiós el dilema d'aquesta cançó. L'analogia més evident és que a Astúries hi va haver una polèmica de cert sector de la ramaderia que volia matar els llops perquè es queixaven que mataven el seu ramat. He sentit testimonis d'alguns d'aquests ramaders que són autèntics psicòpates. I el fet és que hi ha alternatives com les que presenten els activistes d'Ecologistas en acción, que estan bregant-hi. No són llops amb pell de xai, sinó que hi ha dimonis que es disfressen amb la pell d'animals bells com els llops i que són uns salvatges. El que vull dir és que darrere d'aquests s'amaguen discursos molt excloents, discursos d'odi i que, de nou, correm el perill de normalitzar. Sembla que avui el feixisme és una opció política legítima més com qualsevol. Des de l'autoorganització i des de les lluites col·lectives i la trinxera cultural, des de la música, cal alçar la veu i acompanyar aquest tipus de lluites i denunciar els discursos que estan calant massa. Són els que estan fent que la ultradretaprengui posicions de poder a tota Europa, Llatinoamèrica, Estats Units, etc., d'una manera que horroritza. Només cal veure el que passa al món ara. 
 
I, tanmateix, celebres també; que si no de vegades la crítica social es queda en la crítica extrema i com diu Anna Gabriel al seu tall del teu disc, cal estar ‘orgullosos d'estar al costat bo de la història i a la trinxera de la dignitat’. Hi ha d'haver, a més, un meravellar-se?
Sí. És cert que de vegades l'esquerra ens quedem molt en el discurs antagonista. El missatge que diu Anna Gabriel quan parla de l'amor com un acte revolucionari el diu com una cosa que no tindrà el poder ni l'Estat, però que nosaltres sí. O quan una de les companyes de Las Seis de la Suiza parla de l'amor com a eina de lluita; o a l'anterior disc vaig fer un al·legat a favor de la tendresa, com una arma necessària contra el cinisme perquè precisament n'és l'oposat. Just la tendresa és allò que ens fa reconèixer-nos els uns a les altres i, més enllà de les cures mútues que implica la tendresa o l'amor, també són sentiments, emocions, que poden ser empoderadores i que ens ajuden també a pensar que altres móns més bonics són possibles.

 
"Los asombros" em recorda una mica Leonard Cohen, per la manera com hi cantes i reflexiones. 
No, Leonard Cohen era excepcional, tenia una riquíssima vida interior. I es parla molt de la creació de la vida interior, però per a mi aquella vida interior es nodreix d'estímuls que entren quan obres les finestres, quan deixes que s'airegi una mica tot allò que té a veure amb la teva vida. Cohen tenia una veu poètica molt poderosa i molt particular, i jo encara em sento una mica més mundà.
 
“Deslenguarte” la fas amb Albert Pla. Cantes ‘Mi lengua y yo, inmenso amor’, en asturià i us envieu una postal amistosa. Com va néixer aquesta cançó?
Això de la postal forma part de la ficció, tot i que després per al vídeo de "Los asombros" sí que es va escriure una postal, per tancar una mica el cercle. Són cançons que beuen de la cançó més narrativa, influïda per algunes de l'Albert. Vaig anar operant, construint una cançó-riu, on hi ha diferents parts amb diferents tons, maneres d'expressar i d'entendre allò que és la llengua: un element de cohesió social, també d'identitat. Un element del qual hem de tenir el dret a apropiar-nos, d'utilitzar-lo com ens convingui perquè no poden privatitzar-nos les nostres llengües. Tot i que ens intenten posar mordasses. Com dic a la cançó, intentar que com més mordasses ens posin, més alt cridem perquè se'ns pugui escoltar.


I hi ha la preciosa “Les ales”, adaptació a l'asturià de “Txoria Txori” de Mikel Laboa (‘Si li hagués tallat les ales, hauria estat meu, no s'hauria escapat. Però hauria deixat de ser un ocell... i jo el que estimava era l'ocell’). La tenies pendent de fer?
Sí. En alguna gira anterior vaig versionar Mikel Laboa en un euskera molt macarrònic, però tenia pendent adaptar a l'asturià alguna cançó seva. Mikel Laboa és un dels grans noms de la cançó popular i recordo haver-lo escoltat des de molt jovenet, d'una cinta que em va passar un amic basc. Perquè als 90 era difícil trobar els discs de Laboa fora de la zona, tot i que després arran de La pelota vasca [pel·lícula de Juliol Medem, 2003] sí que es van fer discos. I bé, aquest és l'himne oficiós a Euskal Herria. Per a mi era un repte, ho vaig fer amb un cert pudor i respecte. Com tinc una part de la banda euskaldun, vaig demanar la seva validació perquè quedés una cançó tan bonica, però alhora la portéssim una mica al nostre terreny. 
 
Creus que “Seis pardales” és el moll de l'os d'aquest disc? Estàvem parlant de referents com Mikel Laboa, però aquí surten els L-R, que és postfolk d'ara asturià; són la saba jove. Vols unir els d'abans i els d'ara?
Sí, em sembla que una cosa bona, d'allò més bonic que ha passat als últims anys, sobretot jo que vinc d'una escena que en els seus inicis va pecar d'excessiva anglofília, és la de mirar la tradició. La música que ens ha arribat, no sols de la tradició oral, sinó també de la tasca de moltes folkloristes i etnomusicòlegs que han rescatat cançons que a més han sobreviscut al llarg de la història, al marge de la indústria musical, que es va crear molt recentment amb aquesta gelosia excessiva —crec jo— per l'autoria. Perquè les cançons tradicionals es van escrivint i reescrivint...
 
Rodrigo Cuevas, que se suma a “Seis pardales”, ha fet i fa un treball fantàstic en aquest sentit; com han fet a terres catalanes la Joana Gomila o l'Arnau Obiols, entre d'altres.
Clar, Rodrigo Cuevas ha revolucionat i dinamitzat d'una manera molt xula la vida a Piloña, un poblet on ell viu, i parlant des d'Astúries al món. És una figura molt estimada. I aquí tenia moltes ganes també de col·laborar amb ell. A més ell es va mostrar molt actiu denunciant el cas de Las seis de la Suiza i donant suport a les mobilitzacions, i tenia tot el sentit que ell hi fos a "Seis pardales".


I, d'altra banda, amb L-R, vas cantar “Dime dónde vas morena” al documental i disc 'La marsellesa de los borrachos' (Bankrobber, 2025) on apareix el mestre Artur Blasco. Què et va semblar el documental?  
Vaig tenir l'oportunitat de veure'l quan es va estrenar aquí a l'estat a la setmana de cinema de la SEMINCI, de 2025, i venien d'haver-lo estrenat a Venècia. Em va semblar xulíssim, preciós. És una història, que no coneixia, d'uns activistes italians i, gràcies a Pablo Gil, vam recollir i reinterpretar altra vegada una cançó que aquí és molt coneguda per ser himne associat a la revolució de 1934 i a tota la repressió posterior. Ens vam quedar una mica amb la idea, amb la Leticia i el Rubén (L-R), quan gravàvem l'escena per a la peli, d'enregistrar-la en algun moment i em va semblar que tenia sentit tornar a reescriure-la, 90 anys després, però parlant d'un altre tipus de repressions que, per desgràcia, segueixen tenint lloc i que ens toquen tan de prop. 

Acabes el disc amb “L’acabose”. Per què aquesta peça, com si acabés el món?
Va ser l'única cançó que no vaig ensenyar a la banda abans d'entrar a l'estudi. No l'havia maquetat tan sols, sinó que volia que fos com un comiat però gravat allà mateix. La vam tocar un parell de vegades. La primera presa ja va quedar mitjanament bé, una mica descurada, i vaig voler que fos un comiat o un 'fins aviat' en realitat, on fossin presents les seves d'en Ferran en català, la Juliane en alemany i de Joseba en euskera, a més del meu asturià. I que hi hagués aquest comiat en múltiples llengües no hegemòniques.