La cantant colombiana establerta a les Cases d’Alcanar, Meli Perea, presenta el segon disc, Temas, terapias y visajes (Guspira Records, 2026). La clau de l’àlbum és ‘visaje’, un mot que s’usa per descriure una situació complicada, com l’apagada elèctrica a “Fragmento”. Cada història neix d’un problema que desenreda fins a crear la cançó, amb alegria, fúria o candela. 



Al març vas publicar l’EP Entre caminos (Guspira Records, 2025), que havia de ser l’avançament del teu segon àlbum, però al final no ha estat així... Què va passar?
Aquell EP va acabar sent una exploració per trobar el meu camí. Vaig gravar quatre temes (“Vengo a verte”, “Me llama la tierra”, “Esta pa’ mi” i “Búsqueda”) amb els quals explorava una altra sonoritat, i vaig pensar que havia arribat el moment d’anar més enllà. Al final, l’àlbum Temas, terapias y visajes ha estat el resultat de la recerca que va començar amb Entre caminos (Guspira, 2025). 

L’inici del nou disc és “Temas”, una cançó que reivindica cantar per davant de qualsevol altre condicionant? 
Sí, és una cançó per no xulejar, saps? Sento que, pel fet de ser dones, moltes vegades sembla que hàgim de ser una lleona o un poltre salvatge... I jo no tinc aquesta necessitat, simplement soc una xica que escriu ‘temes’. Em dedico a la música i crec que el més valuós per enfrontar-se a la vida és fer coses. Més que dir ‘soc la millor’ o ‘soc la més feminista’... vull demostrar que ho puc ser i ja està. 


No cal que totes sigueu Tina Turner! En aquest disc, cantes ritmes colombians produïts per Nicolas Cantor (Ancestral Beats). 
Hem treballat sis mesos a casa meva, a les Cases d’Alcanar, amb cançons com “Vijagual”, que és el poblet dels meus pares a Colòmbia. És un lloc tan petitet que la majoria de colombians no saben ni que existeix. Forma part de la meva idiosincràsia i de la meva manera d’entendre el món, i també és una manera de connectar amb la meva família que viu allà. 

“Suavitell” busca relaxar-se i el títol es refereix a un sabó?!
[Riu] És el nom d’un suavitzant al qual he afegit una doble ela perquè no s’associï tant a la marca, però és una manera de dir ‘cógela suave’, perquè la gent no es prengui les coses amb impaciència. De vegades vull controlar-ho tot i no cal, simplement cal anar fent la feina amb tot l’amor del món i abraçant el que ve. Si ha d’arribar alguna cosa bona, ja m’arribarà, no s’ha de patir per res.


La teva música recorda Amparanoia o Muchachito, a través de missatges per fer pensar i ritmes per ballar. És així?
Sí, vull compartir les experiències que m’han servit, perquè siguin útils per a la gent. Totes les cançons –d’aquí ve el títol del disc– m’han ajudat en algun sentit. Per exemple, “Suavitell” la vaig escriure un dia que estava molt tensa pendent d’un viatge per anar cantar, i no em cridaven. I, al final, vaig pensar que si havia de ser, ja m’avisarien. Faig teràpia a través del ‘visaje’, que és la paraula clau del disc. Pot tenir molts significats, però jo la faig servir en el sentit d’un problema o un assumpte complex de solucionar que em genera molta inquietud. A la vida quan tinc un visaje, faig teràpia i en surt una cançó. 

“Peque peque” pot semblar que parla dels teus dos fills, una nena de 5 anys i un jove de 15, però resulta que va sobre pescar... 
Sí, la lletra representa la història d’un pescador que navega pel riu i diu: ‘Yo navego todos los días para encontrar comida de camino a la laguna, a la luz de la luna', perquè pesca de nit. És una cançó que em connecta molt amb Vijagual, situat a la vora dreta del riu Magdalena, perquè és un agraïment a l’aigua que ens dona aliments. A més, tot i que els meus pares no ho són, les Cases d’Alcanar és un poble pesquer i la majoria de veïns són pescadors.

El documental 'La salsa vive' (2025) parla de la gent de Cali que viu gràcies al ball i la música. Has viscut una cosa semblant? 
En el meu cas, entenc el món a través de la música. Més que arribar a algun lloc, la música em permet relacionar-me amb la vida. De fet, això també passa als carrers i les cases del poble de ma iaia, on la música forma part del dia a dia. Per rentar tens la cançó de la bugada, i si treus a passejar les vaques, també n’hi ha una altra. És una manera natural de viure la música, i m’encanta. M’encisa la idea de conservar que el cant i el ball formin part del dia a dia, perquè a la costa del Carib colombià es respira música. Des de ben petit ja comences a ballar perquè veus a la gent ballant, amb els tambors, és una constant de la vida quotidiana.


Al tema “Nómada” hi participa la percussionista Daniela Serna ‘Akupercu’ amb el ‘tambor alegre’. 
Sí, l’Akupercu viu a Nova York però és colombiana. Té un poder molt curiós amb la percussió i és una bestialitat amb el tambor alegre, un instrument propi del folklore caribeny. El tema parla de com hem fet el nostre trajecte com a immigrants, però també de manera general. Cal construir el camí de la vida de manera activa, definit pel moviment i la intenció que se li dona. Els humans hem sobreviscut al llarg de la història i hem arribat fins aquí com a Homo Sapiens perquè hem sabut evolucionar. 

A “Suelta” hi ha la cantant mexicana Paulina Sotomayor ‘Pahua’ per treure enfora els pesos de l’ànima.
Moltes vegades ens fa por prendre decisions per deixar anar una parella o una amistat... Quan una persona ha estat amiga meva tota la vida, no em senta bé acomiadar-la, però al final no passa res. 

“Entre los hilos” parla de la vida que teixim. Com definiries el teu trajecte per la vida des de les Terres de l’Ebre? 
Per mi ha estat un bon farjup [Riu], una paraula antiga que diuen els avis del meu poble, quan tot s’embolica. Tota la vida anem teixint i a través dels fils es va entreteixint la relació amb la resta de persones que anem coneixent.