Ahir, més de vint-i-cinc anys després dels seus inicis en anglès i castellà, l'any 1997, la banda barcelonina va estrenar en directe el seu primer disc íntegrament en català a la sala Apolo, Catalan Graffiti (Sonido Muchacho, 2025), en un concert que presidia una albergínia inflable gegant al fons de l'escenari. Sidonie són músics que reivindiquen el tocar en viu i en directe amb instruments, assumint els errors i variacions respecte a l'àlbum com a part de l'encant del seu projecte i en plena sintonia amb un públic lliurat, sigui al seu predominant rock de guitarres sigui als mitjos temps del tot corejables.   

"Sé", la tercera cançó del disc en català, va ser l'encarregada d'obrir el recital rocker de l'Apolo, a la qual van anar seguint, in crescendo, "Cedé" —del disc Marc, Axel & Jes (Sony Music, 2023)— i "Abba" —d'El regreso de Abba (Sony Music, 2020)—, on canten 'soy el naufrago y también soy la balsa', però el que segur que són és un bon salvavides dels seus seguidors. Hi va sonar la també graffitera "Ovni 84", que parla de quan Marc Ros era adolescent i explica aventures amb ovnis imaginats i desventures, com que la noia que volia li treia dos pams, i amb un solo de guitarra marcià de Jordi Bastida ben juganer. El públic de la sala Apolo en aquest primer tram va bullir del tot amb "Incendio", tota una foguera de Sant Joan en ple febrer on cremar 'las palabras que llevan veneno" i espurnejar de nou amb Bastida.
 
"Cançons que més em maten", la va compondre Marc Ros, segons va confessar, pensant justament en una nit a l'Apolo. I el nou himne dedicat a "Els Beatles" —on el protagonista assegura que no pot estar amb una noia que no estimi el grup de Liverpool— el van lligar acuradament amb la cançó veterana "Feelin'Down'01" del disc homònim de 2001, on es va lluir en solo Edu Martínez.

I després del moviment de malucs, Sidonie va voler establir un bon karma a base del mantra 'Om mani padme hum' desigualment seguit però adient per interpretar la primera cançó en català, fora de l'actual disc, que va defensar mai la banda: "Portlligat". També del disc El regreso de Abba, dijous hi va col·laborar el tablista indi Tapan Bhattacharya —nascut a Varanasi, establert a Sant Sadurní d'Anoia i amb botiga d'instruments a Barcelona— i va tenir una aclucada musical final amb el "Show Me Show Me Show Me" de The Cure, tot plegat recordant aquella dicotomia que tenen certs artistes, com va tenir George Harrison a l'època del seu "My Sweet Lord", entre el món material i l'espiritual.

Corejada va ser "Et puc odiar molt més", la cançó que obre el Catalan Graffiti i on es canta que la línia entre l'odiar i l'estimar de vegades és molt fina. La temàtica de xacres i zen també va aparèixer a la interpretació acústica d'"En mi garganta" —del disc El incendio (Sony Music, 2009)—, una peça que va suposar una aturada en el camí del rock a base d'enviar amor i tirar floretes, concretament margarides, al públic.  

"No sé dibujar un perro" va establir tot de coses que sap fer Marc Ros –on no s'inclou saber dibuixar un gos—, que la va cantar amb un assistent (l'Albert), que li anava mostrant la lletra com si es tractés del videoclip de Bob Dylan “Subterranean Homesick Blues”. I tot seguit la psicodèlia dels primers Sidonie va emergir a "El Bosque" —del disc El fluido García (Sony Music, 2011)— fent baixar el cantant entre el públic. I va acabar aquesta secció del concert amb tota la banda i l'audiència corejant "Me gustas todo el rato" del disc anterior de 2023.
 
Del Sierra y Canadá (Sony Music, 2014) van tocar "Un día de mierda" i ja als bisos "Estáis aquí". Van tornar a les tonades inflamables, per fer pujar la temperatura del públic d'una manera ben estudiada, amb "Un día más en la vida", "Maravilloso" i als bisos de "Fascinado", "Carreteras infinitas" i "No salgo más", amb Ros fent referència que potser hauria de fer cas al títol per guardar la veu per a la segona data a l'Apolo, aquesta nit.

De les dotze cançons del nou disc en català, Sidonie va interpretar-ne cinc. Prou bé tenint present que amb tants discos en la seva trajectòria de 29 anys han de cobrir expectatives de molta gent.

No van interpretar ni "Ets Itàlia" ni "Sismologia" ni "El cap ple d'ocells", tampoc no van caure "Boda", "Mentida", "Aquesta nit és la nit" o "Baby Baby". I tanmateix tot va tenir sabor de nou recent estrenat, i de so i energia Sidonie de sempre. Com si els exaltés el nou i els enamorés allò vell, com ara per la pel·lícula American Graffiti de George Lucas, en què s'emmirallen en el nom i en l'estètica, però res més. Prou anglofília desmesurada. Que encara que Sidonie vagi de tant en tant cap a Varanasi a buscar el dharma de la ment o enfilin ben amunt al Moog el mood per fer ballar els cossos, ells sempre tornaran a Barcelona i, ara, ho han fet al català. Benvinguts.