DE VIATGE ALS ORÍGENS DE TOT!

Som molt de les festes majors. Servidor les ha mamat des que era un vailet i es feia totes les de la comarca per seguir els grups del moment. Com a bon penedesenc, als noranta i ben sovint en moto les primeres vegades, fèiem la ruta de les festes majors de gairebé tots els pobles. Eren les primeres vegades de veure en directe Els Pets, Lax’n’Busto –els que teníem més a prop i venien més– i també Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït, Gossos, Brams... Com sempre, els que ho petaven eren uns pocs escollits. De grups n’hi havia molts, però igual que ara, només els que aconseguien fer cançons transversals i que emocionaven molta gent podien girar per tot Catalunya. 


Estem parlant de la prehistòria de la música catalana. Un servidor era un nen dels anys vuitanta que perseguia els seus artistes preferits i que somiava ser com ells. Logísticament, tot era molt més precari. Els escenaris eren molt més petits i un 14 per 12 ja era una cosa grossa per a un bon cap de cartell. Els llums difícilment es movien al ritme de la música i per garantir un bon so els grups s’estaven hores a la tarda ajustant els equips. Ningú portava música disparada. Darrere l’escenari, quatre cadires i un vestuari, que normalment era el del pavelló esportiu mateix o algun local municipal cedit per l’ajuntament. 

En aquells concerts de Festa Major de la dècada dels noranta hi anava molta menys gent que actualment. El públic més gran es quedava a la plaça, on tocaven orquestres com la Maravella, La Salseta, La Principal de la Bisbal, la Janio Marti, la Melodia... N’hi havia moltes i treballaven moltíssim. Normalment aquells concerts es feien a un racó del poble sota el nom del Concert Jove, la Nit de Rock, l’Empalmada... I al cap d’uns anys van venir les Barraques. En altres llocs es feia tot junt a la plaça i un servidor havia hagut d’esperar fins a les tres de la matinada per veure Sopa o Lax després d’una orquestra.

M’agrada posar en valor tots aquests grups que van tocar moltes nits en infraestructures que avui són impensables, perquè van ser la llavor de tot el que estem vivint actualment. Els concerts s’anunciaven per les parets. Els organitzadors anàvem amb escombra i cola amb la furgoneta del gran de la colla a fer una nit d’enganxada. Sense xarxes socials, la ràdio local i les parets eren l’única manera de fer arribar a tothom que a la Festa Major del teu poble aquell any es llançava la casa per la finestra i venien Lax’n Busto amb Umpah-pah i Tancat per Defunció. 


Moltes vegades costava arribar al miler de persones, però ja era tot un èxit, els espais eren més petits i tot estava començant. A la nostra tele es feia el programa Sputnik i de mica en mica es va anar normalitzant el fet de cantar en català. Entre l’Sputnik, la revista Enderrock i quatre sonats que donaven joc a les ràdios de cada poble es va anar formant una generació de persones que volíem escoltar cançons en la nostra llengua. Molts d’aquests són els pares i avis dels que avui posen milers de persones a cada poble o ciutat en concerts moltes vegades de pagament. 

Sembla que tot sigui molt diferent, però hi ha una cosa que és exactament igual tot i que hagin passat més de trenta anys. El poder de les cançons. Tant als noranta com ara, les cançons són les que posen l’emoció a artistes i públic per seguir sentint-les en la seva llengua.