Darrere el nom del jove escaldenc Nicolás Vega s’hi amaga un artista amb molt de talent que no para de créixer i que amb només 18 anys està revolucionant l’escena andorrana. Semifinalista del Sona9 2024, Makuka presenta l’EP Somiadors de fang (U98 Music, 2026) per enlairar-se com un coet supersònic amb cançons de pop i rock d’essència britànica plenes de vitalitat. 



Qui és Makuka? 
El meu projecte artístic està inspirat en un professor d’educació física que vivia a Zàmbia i volia arribar a la lluna competint amb la Unió Soviètica i els Estats Units. El més bo de la seva història és que els seus somnis s’assemblen als meus, perquè jo també vull arribar al màxim del que sigui possible en el món de la música.

Com vas descobrir la seva història?
Un dia navegant per YouTube vaig veure un vídeo del programa espacial de Zàmbia, a partir d’una història una mica surrealista. El protagonista es deia Edward Makuka Nkoloso i va ser un dels propulsors de la missió espacial zambiana. Vaig pensar que la seva història era molt bona i vaig agafar el seu cognom com a nom artístic.

Tot i la teva joventut, tu també vols arribar a la Lluna, musicalment parlant?
La gent em diu que soc molt jove i que tinc temps, però tinc molta por que se’m covi l’arròs, saps? Només tinc 18 anys, però no vull que algun dia em desperti amb la sensació que tot el temps que tenia ja se m’ha esgotat. No tinc pressa, però no vull perdre el temps.
 

Quina formació musical tens?
Després de la pandèmia del covid, quan tenia 13 anys, vaig començar a rebre classes de guitarra i també vaig fer un cicle de música clàssica al Conservatori de La Llacuna, a Andorra la Vella. Poc després vaig anar a classe amb un dels guitarristes de Persefone, Filipe Baldaia. I l’any següent vaig muntar Makuka & Los Afronautas. Tenir un grup pot ser molt divertit quan ets molt jove, però les decisions eren massa lentes, així que vaig deixar la banda als 16 anys i a partir d’aquell moment vaig iniciar la carrera en solitari. 

Quins van ser els teus primers referents?
És molt important que els artistes joves coneguem la història de la música, des de les beceroles. Soc conscient que molta música de l’actualitat no existiria si no fos pel ‘rei del rock’ Elvis Presley o per grans productors com Phil Spector, que va crear l’anomenat wall of sound, un sistema d’enregistrament que posava capes de so en diferents pistes fins a crear un autèntic ‘mur de so’, que utilitzava en moltes de les seves gravacions discogràfiques. 

La teva proposta està basada sobretot en les melodies pop, però el rock’n’roll cada cop hi és més present?
Sí, últimament m’he tornat més rocker, potser de manera inconscient, perquè escolto més rock. Per aquest motiu les noves cançons tenen més energia i més presència de guitarres. Sempre he compost a partir de la guitarra, però m’inspiro en músiques molt variades, que van de Janis Joplin a Bruno Mars. M’agraden dues bandes australianes, Jet i Tame Impala, i també Sopa de Cabra.
 

LA IMATGE D’UN ROCKER

Tant en directe com a les sessions de fotos, cuides especialment la teva imatge. Què vols transmetre?
La imatge d’un artista és molt important, perquè determina la manera com el veu el públic. És com un producte, que va des de la idea inicial fins al final, quan l’emboliques per presentar-lo a la gent. La imatge i la música són un tot junt, perquè és la millor manera de difondre les cançons. 

Igualment també es nota al videoclip del primer senzill del teu nou disc, “Vulgar Drummer”.
Sí, tot i que amb això no vull dir que els meus videoclips siguin millors que la música. De fet, amb el clip de “Vulgar Drummer” vaig intentar despistar al mínim la tensió de la cançó, perquè hi surto amb una carretera de fons cantant i ballant... I la resta ja no té gaire més moguda, és la meva imatge.


El primer tema de l’EP, “Vulgar Drummer”, és un cant de superació de l’assetjament. Ho vas patir en primera persona?
Sí, més o menys, per això és com un crit a la superació. Abans he explicat que als meus inicis tenia un grup. La resta de components de la banda van començar a fer-me el llit perquè marxés. Van intentar fer-me fora del grup que jo mateix havia creat. No entenien per què el repertori havien de ser les meves cançons, quan jo era l’autor i el líder de la banda. Allò no tenia cap sentit...

La cançó “La guerra no està bé”, que té un missatge molt concret de caire antibel·licista.
Sempre intento que les lletres parlin del que passa al món i aportar el meu punt de vista. En el cas de “La guerra no està bé”, el títol ja ho diu tot. Em preocupa el que passa al món i al medi ambient, i intento que les lletres no siguin profundes, però que diguin coses interessants. La màgia és que tinguin un missatge amagat.


La resta de cançons de l’EP, que ara són en anglès, en el futur tindran l’adaptació al català?
Sí, formaran part d’un llarga durada. “The Date” és una crònica agredolça sobre la incomoditat i la vulnerabilitat de les relacions humanes. “Martina” és una oda a la superació i a la recerca de la llibertat personal de la nostàlgia a la llum, explorant la distància emocional. I finalment, “Mr. Groove”, amb un pols rítmic insistent i gairebé persecutori, presenta un personatge inquietant que personifica el pas del temps. Penso que la versió en català d’aquesta cançó serà molt prometedora i agradarà molt a la gent jove.

També vius els concerts amb molta intensitat, quasi com si fos l’últim dia de la teva vida. 
M’interessa molt la imatge que s’emporta el públic quan estic en directe a l’escenari. M’he volgut fixar especialment en la manera com es movien grans artistes de la història com Mick Jagger o Iggy Pop, perquè la seva posada a escena servia per captar l’atenció del públic. Penso que, al final, si un artista no es mou a l’escenari ja no és un xou de pop o de rock, sinó com un recital de cançó d’autor.

De totes les actuacions que has fet fins ara, hi ha algun concert que hagi marcat de manera especial la teva carrera? 
He fet molts concerts, perquè porto actuant en directe des que tenia 14 anys, però he de reconèixer que el que més m’ha marcat va ser la semifinal del Sona9 a la programació del BAM dins les Festes de la Mercè, a Barcelona, el 23 de setembre del 2024. Va ser el més gran i el més professional de tots els concerts que he fet fins ara. La producció era brutal i l’escenari immens. Va ser apassionant tocar davant tanta gent i m’hi vaig sentir molt còmode.