Des del rap i el reggaeton primigeni de la música urbana, la banda valenciana Cactus ha evolucionat cap a sons més electrònics i festius. El seu quart disc, Backstage (Delirics, 2026), és la constatació d’una aposta per l’escena mainstream, en què el duet del Comtat ha accentuat la base pop de les seves melodies sintètiques i també el compromís polític. En parlem amb el vocalista, David Pascual 'Eldemuro'.



Afronteu la publicació del quart disc amb una renovació dels components de la banda. Com es perfila la nova etapa?
Cactus sempre ha estat una família amb un nucli amb el guitarrista Miquel García i el DJ Santy Mataix, i després hi ha hagut les vocalistes Samantha Gilabert, Ana Campoy i Cristina Martínez, i altres integrants que han anat canviant. Sempre estem oberts a noves incorporacions, com el trombonista Pablo Vidal i el trompetista Carlos Martínez, que ens han aportat sang fresca i han reforçat la connexió amb les noves generacions.
 
Els canvis de components han provocat una clara transformació a l’hora d’interpretar les cançons. A 'Backstage' s’ha passat del clàssic joc de les dues veus a la teva sola.
L’evolució del grup ens ha dut a mantenir segones veus femenines però a centrar la part principal en el meu enfocament vocal. Tot i això, no ha estat un canvi tan significatiu, perquè al disc hi ha moltes col·laboracions i aquest espai s’ha pogut cobrir vocalment.
 
Al disc hi participen Xanguito (“Baleària”), JazzWoman (“La plaça”), Naina (“Diuen x ahí”), Tito Pontet (“Candy Crush”) i Gava i Nico (“Apega’t a mi”). Com va anar?
Ens agrada relacionar-nos amb artistes d’altres estils, perquè ens aportin i enriqueixin les cançons. Les col·laboracions, a més, ens permeten teixir xarxa i complicitats amb la resta del circuit i, en conseqüència, fan que l’abast del material siga més gran.


El repertori reforça el caràcter electrònic que ha adquirit el grup i accentua aclucades d’ull marca de la casa a sonoritats de les músiques urbanes de les primeres dècades dels dos mil.
Les cançons parteixen de bases electròniques i es mantenen fidels a l’evolució natural que necessitava el grup. Des de l’inici ja fèiem electrònica combinada amb urban, però a Backstage hem fer un pas més. Hem apostat per un pop electrònic que inclou DM, dance i house poperitzat. El disc ha estat concebut perquè comptara amb referències que fossin radiables i gaudira de sonoritats agradables que fossin cantables, festives, ballables i susceptibles de convertir-se en senzills. Hem assolit un bon compendi de temes pop, amb electrònica i melodies que evoquen èxits de la dècada anterior i, fins i tot, d’abans.
 
El tema “Candy Crush”, per exemple, parteix d’al·lusions musicals a “La despedida”, del porto-riqueny Daddy Yankee, o fins i tot al tema “Ateo”, del madrileny C. Tangana.
Hem treballat amb recursos d’estils musicals que giren al voltant de progressions d’acords molt comuns i, per tant, sempre ens evocaran melodies que hem sentit. Fer aclucades d’ull a cançons anteriors o fins i tot llançant-hi referències directes és una estratègia xula perquè la gent les cante directament o en recorde la tornada.
 
En canvi, els temes “Pa’ls que vindran” i “Apega’t a mi” aprofundeixen en la línia del reggaeton.
Certament, el component reggaeton és present a aquests dos temes, perquè és un estil que sempre ens ha agradat i en aquest disc l’hem volgut reprendre. En el cas d’“Apega’t a mi”, la sonoritat obeeix també a una cançó electrollatina de la dècada del 2010 o, fins i tot, d’abans. “Pa’ls que vindran”, en canvi, és una proposta més personal que parteix de l’essència de Cactus i està enllaçada amb l’escena alternativa.


El joc de les referències fa el cim amb “La plaça”, on ressona el clàssic festiu d’Alejandro Abad “La canción del velero”.
La cançó té un punt electrònic amb la influència del tecnopop i una clara sonoritat pop. La melodia pot recordar “La canción del velero”, que és graciosa i enganxosa, i també altres temes. En aquest cas, vull destacar la col·laboració de la rapera d’Aldaia JazzWoman, que ha fet unes vocals molt guapes.
 
Tot i estar ancorada en les sonoritats sintètiques, “Un besito random” trenca una intensitat més pop.
Si el pas natural del grup era cap a la música electrònica, encara ho era més buscar melodies sintètiques que pogueren ser ballables i cantables com en el cas de “Un besito random”. Un dels objectius del nou àlbum era oferir una proposta encara més festiva.


En aquesta línia heu fet una aproximació a propostes que han demostrat ser un èxit al circuit mainstream català, com per exemple amb “Noche loca en Benidorm”.
Sí, és una de les cançons que més ens agraden i, personalment, és una de les meues favorites. Juntament amb altres és possible que recorde l’escena catalana del pop urbà. Cactus és un grup que busca elaborar temes ballables i festius, que fa música electrònica i urbana, i per tant és natural que tinga com a miralls les propostes de The Tyets, Figa Flawas, Julieta o Mushka.
 
El ventall electrònic es tanca amb el tema “Baleària”, que inclou un house més fosc.
Sí, “Baleària” té una sonoritat diferent i més fosca que la resta. La varietat que hem assolit amb el repertori és el resultat d’haver treballat amb diversos productors. En aquesta cançó, per exemple, hi va participar Toni Fort ‘Pollet’.