El Teatre Municipal de Girona va registrar un ple absolut en el concert que Els Miralls de Dylan —és a dir, Gerard Quintana, Jordi Batiste, Simone Lambregts i Francesc ‘Pelut’ Bertran— van realitzar el passat dissabte en el marc del festival Strenes. Un èxit per una cita sense cap enregistrament discogràfic per presentar, ni un repertori nou per estrenar.

Els Miralls de Dylan és un projecte que parteix de la interessant unió entre Gerard Quintana (cantant de Sopa de Cabra) i Jordi Batiste (ex moltes coses: Els 3 Tambors, Màquina!, Ia & Batiste, Rocky Muntanyola, Novo…). La cosa va néixer, tal i com van explicar a l’escenari, en una conversa a l’escala de la sagristia de Sant Esteve d’en Bas (la Garrotxa), on Quintana acabava de fer un concert amb Astun Kiki, i Jordi Batiste amb Ia & Batiste. Durant la trobada, van coincidir en la seva passió per l’univers de Bob Dylan i les cançons del cantautor de Duluth. La simbiosi es va materialitzar en el Circuit Acústic ACIC de 1997, promogut per l’Associació de Cantants i Intèrprets en Llengua Catalana, qui va possibilitar que la sala L’Espai de Barcelona els programés. La formació, denominada per l’ocasió com a Quintana & Batiste i complementada amb Simone Lambregts al violí i la mandola i Francesc ‘Pelut’ Bertran a la guitarra, va presentar l’espectacle Els Miralls de Dylan, amb adaptacions al català d’algunes de les cançons més interessants del repertori del cantautor, especialment de la dècada dels anys 60 i 70. El concert, que va quedar immortalitzat de manera crua al disc Els Miralls de Dylan (Música Global, 1998) va recollir cançons, en paraules de Quintana, “que han connectat les nostres generacions”.

L’aventura va continuar amb força èxit, impulsant l’enregistrament d’un segon disc, en estudi, titulat Sense reina ni as (Música Global, 2000), amb el concurs de Manel Vega al contrabaix. Després d’una etapa de silenci, la formació va tornar el 2012 per fer una sèrie de concerts amb convidats com Pascal Comelade o Amadeu Casas, fet que va coincidir amb la publicació del disc recopilatori Forever Young (Música Global, 2012). I de nou silenci fins fa ben poc, que el grup va decidir tornar amb una sèrie de concerts que va començar el passat 25 d’abril de 2025 al Centre Artesà Tradicionàrius.

El concert va començar amb “Costa molt riure, cal un tren per plorar”, l’adaptació de Gerard Quintana del blues “It Takes a Lot To Laugh, It Takes a Train To Cry” i els versos que Pau Riba va traduir d’“A Hard Rain’s A-Gonna Fall”, batejada ara com “Una gran pluja molt aviat caurà” i farcida de referències bíbliques. Jordi Batiste va cantar els versos de Pere Quart que amb Els 3 Tambors va introduir al “Tombstones Blues” de Dylan mentre Quintana deixava caure fulls amb algunes de les paraules de la cançó, tot emulant l’inici del documental Don’t Look Back (D.A. Pennebaker, 1967) amb “Subterranean Homesick Blues”. “Penjat amb els Blues de Memphis” va connectar amb aquella versió de Kiko Veneno del “Stuck Inside of Mobile With the Memphis Blues Again”, en aquesta ocasió adaptada per Quintana. I amb “Deixa-ho córrer, ja està fet” van recordar els versos que Pi de la Serra i Gabriel Jaraba van dur-nos del clàssic etern “Don’t Think Twice, It’s Alright”.

 
Les peces de Bob Dylan han estat en nombroses ocasions adaptades al català. Més de 80 cançons del cançoner dylanià han estat traduïdes a través de més de 200 versions. Una bona manera d’apropar la lírica del flamant Premi Nobel de Literatura, a més de donar-lo a conèixer a noves generacions, tal com va fer El Mirall de Dylan a inicis d’aquest segle.

El concert va seguir amb “Sara”, el tema que Dylan —juntament amb “Sad Eyed Lady of the Lowlands”— va dedicar a la seva dona, Sara Lownds. Les “Visions de Johanna” en mans de Quintana i el “No et serveixo” (“It Ain’t Me, Babe”) adaptat pel germà d’en Jordi, Albert Batiste. “Els temps estan canviant”, que Oriol Tramvia va cantar al disc que testimoniava el retorn del Grup de Folk a principis d’aquest segle, va sonar amb Batiste sol a l’escenari amb veu i guitarra i Lambregts a la mandola. L’interludi en solitari també el va aprofitar Quintana, qui va cantar acompanyat per Bertran la seva adaptació del “Masters of Wars” com “Els senyors de la guerra”.

La cançó més “moderna” de la nit, “No és fosc del tot” —una versió de “Not Dark Yet” que no han enregistrar a cap disc—, no va sonar del tot polida, evidenciant les dificultats que de vegades comporta treballar la mètrica dylaniana. Després, dues traduccions més de Quintana: la setantera “Señor (Tales of Yankee Power)”, i “Tot el que de veritat jo vull”, una versió molt juganera de “All I Really Want To Do”.

Però les pedres més precioses es van guardar per al final: “Tornaré a ser lliure”, l’adaptació de “I Shall Be Released” que Sopa de Cabra va incloure a ritme de reggae al seu Al·lucinosi (BMG-Ariola, 1994) i “Com una pedra en el camí”, una readaptació de la versió que Jordi Batiste va fer de “Like a Rolling Stone” com a Rocky Muntanyola el 1980, a l’únic LP que va publicar sota aquest nom artístic.

I als bisos, la preciosa “La noia del país del nord” (“Girl from North Country”) traduïda per Pau Riba —el nostre “petit Rimbaud”, com el va definir Quintana—; el ritme country de “Per sempre jove” (“Forever Young”) amb el precís violí que Lambregts va lluir durant tot el concert, i l’eterna “Escolta-ho en el vent”, amb la lletra adaptada per Isidor Marí.

Prop de dues hores de concert per remoure i connectar amb un dels cançoners més eterns de la cançó d’autor del s. XX. Poca presència, però, de generacions joves entre el públic. Potser, d’aquí uns anys, caldrà que algú recuperi, no només el cançoner de Dylan, sinó també el de Sopa de Cabra i Ia & Batiste. Però això, ja sabem que només ho sap el vent.