Persefone es va fundar el 2021 a Andorra la Vella, amb membres vinguts d’Albacete. Com vau arribar al país dels Pirineus?
Carlos Lozano (guitarra): Jo hi vaig venir amb 19 anys per motius personals i familiars. Tot i això, abans a Albacete ja tenia un projecte de mètal amb el teclista Miguel ‘Moe’ Espinosa, en què ja compartíem una visió musical que després va tenir continuïtat amb Persefone. Un any després d’haver arribat a Andorra vaig reclutar alguns músics, vaig convidar el Moe a venir. Des d’aquell moment vam començar a fer cançons i finalment va decidir venir a viure a Andorra amb l’objectiu que el grup pogués funcionar. I al final, mirant enrere, crec que tot ha anat tal i com ho visualitzàvem des de l’inici.
Va ser difícil trobar músics per al projecte?
C.L: Tot es reduïa al perfil de músics que buscava. El més important no era veure’ls tocar, sinó la seva dimensió humana i si compartíem la mateixa visió artística. Les primeres persones amb qui vaig coincidir són les que van entrar a formar part del grup.
Sergi 'Bobby' Verdeguer (bateria): Tot i que no formava part de la banda inicial, en Carlos sempre ha tingut una visió molt clara del que havia de ser el grup, i tenia molt ben definits els passos a seguir per aconseguir el seu objectiu a llarg termini. Tenir aquesta direcció ha estat clau perquè el grup hagi durat 25 anys i no pas dos o tres, com passa tantes vegades.
Com heu aconseguit des d’Andorra convertir-vos en una banda de ressò internacional?
C.L: El nostre plantejament sempre ha partit de ser un grup andorrà i intentar posar-nos al mapa en el marc internacional. Tot i això, al principi ser una banda de música a Andorra va ser un hàndicap. Per exemple, vam ser rebutjats per diverses discogràfiques només pel fet de viure al Principat. En aquells primers anys, internet era molt precari. No hi havia pràcticament cap xarxa social, només el correu electrònic i poca cosa més. No teníem ni idea de com funcionava res i ens dedicàvem a gravar els nostres discos a partir de l’assaig i error. Això va suposar picar molta pedra i patir moltes decepcions. Fins al 2009 no vam tenir les primeres oportunitats de tocar a fora d’una manera una mica estructurada.
On va ser el primer concert de Persefone?
B: El primer concert va ser en un bar a la muntanya sense escenari, i s’hi va unir el nou cantant, Marc Martins. Fins aleshores cantava el mateix Carlos Lozano –que havia gravat les veus de Truth Inside the Shades (Adipocere Records, 2004)–, i aquell dia el Marc es va posar a primera fila cantant les lletres quasi més fort que ell.
C.L: Teníem molt poc repertori, vam tocar moltes versions de death mètal melòdic, i el Marc Martins se les sabia quasi totes. A mig concert ja vaig tenir clar que quan acabéssim el bolo aniria a parlar amb ell, i així és com es va unir al grup.
El disc amb més escoltes a les plataformes avui dia és 'Spiritual Migration' (ViciSolum Productions, 2013). Va ser un punt d’inflexió per a la vostra carrera?
C.L: No. Spiritual Migration va ser un disc frustrant de fer a nivells còsmics. Ens va agafar en la pitjor època personal del grup i va ser rebutjat per totes les discogràfiques a les quals l’havíem enviat. Ningú el volia. Enmig d’aquesta situació, vam fer una gira de presentació que ens va servir per poder fer-ne una de segona amb el grup noruec Leprous. En aquella gira, ens va venir a veure el representant d’una discogràfica sueca molt petita i el nostre mànager el va convèncer per editar el disc. Tot i això, en aquell moment no va passar res...
I quan vau notar que el disc era ben rebut pel públic?
C.L: Just abans del procés de creació del següent, Aathma (ViciSolum, 2017). El vídeo de YouTube que teníem penjat amb el disc sencer va començar a funcionar, va superar el milió de visites, i al final amb el temps s’ha acabat convertint en el nostre àlbum amb més repercussió. Però això ho notem ara, perquè quan va sortir va ser un fracàs.
B: Ara mateix, a Spotify, el disc ja té 14 milions de reproduccions acumulades. Mirant-ho amb perspectiva, Spritiual Migration no només és important en la carrera del grup sinó que també és un referent de l’estil, segons mitjans especialitzats com Metal Inject o Loudwire. Segurament va ser un disc massa avançat per l’època.
En quin moment el grup es va professionalitzar de veritat i vau obrir una nova etapa?
B: El 2015, abans de gravar Aathma, quan vam entrar-hi el guitarrista Filipe Baldaia i jo. Va ser en aquell moment, perquè vam posar alguns nous objectius sobre la taula.
C.L: La figura del Bobby va ser clau. Jo tenia una idea molt clara de l’aspecte artístic i el missatge, però no dominava la part promocional. Soc un drama absolut. Ell va entrar a Persefone perquè ja teníem una amistat i confiança prèvies, i a partir d’allà, amb la seva ajuda, vam saber aprofitar oportunitats de manera més lògica i eficient. A partir d’Aathma, el creixement del grup ja va ser exponencial.
Què vas aportar amb la teva entrada al grup, Bobby?
B: La banda ja estava funcionant. No és que comencés a fer canvis i llavors tot es posés en marxa. El grup tenia un mànager, que també feia d’agent i booker, i jo era qui hi estava més al damunt, perquè sempre m’ha interessat saber com s’organitza una gira o conèixer els promotors. Al final, he acabat sent el mànager i ara gestiono les gires sense intermediaris. El més important va ser voler tocar més a festivals i no només fer gires de quinze dies durant l’època de vacances.
Aquest abril toqueu als Estats Units, on fa tres anys vau haver de cancel·lar una gira amb els australians Ne Obliviscaris per problemes econòmics. Què va passar?
B: La gira del 2023 tenia molt bona pinta i no vam poder fer-la perquè els preus del transport es van duplicar d’un dia a l’altre. Ens van dir que mai més tornaríem a fer-hi una gira, però l’any passat ja hi vam actuar durant dos mesos. Ens va anar molt bé, perquè és un mercat molt gran, tot i que cal picar molta pedra. De fet, en termes absoluts, és el país on tenim més reproduccions a Spotify.
Us ajuda un segell com l’austríac Napalm Records?
B: És una discogràfica de mètal molt gran, té un equip de promoció molt important i quan fem un llançament ens passem tres mesos fent entrevistes cada setmana. A més, s’encarreguen de la distribució internacional quan tenim una gira tancada, i si ens quedem sense estoc de marxandatge sempre ens envien el material.
Un altre moment decisiu va ser el 2023, quan el nou vocalista Dani R. Flys va substituir Marc Martins. Com us va afectar des del punt de vista musical i compositiu?
C.L: La veritat és que en Dani i en Marc tenen unes veus que són completament diferents. Tot i això, el repte més gran va ser substituir un col·lega de tota la vida i haver de treballar amb una nova persona a la banda, que no coneixíem de res ni sabíem quin seria el seu perfil.
A què et refereixes?
C.L: No m’interessava la seva veu –ja donava per fet que era un bon vocalista– sinó quin tipus de persona era, com seria estar amb ell un mes de gira, si tindria vicis o mals hàbits o si sabria gestionar moments de tensió... Ara amb en Dani estem molt contents, perquè d’entrada va ser una recomanació d’una persona en qui tenim un fe absoluta, i la resta s’ho ha guanyat tot sol. Ens ha donat molta estabilitat. Un mal canvi de formació podria haver destrossat un projecte de 20 anys.
B: Com que la música de Persefone és molt tècnica i cada instrument té molta importància, la veu és un instrument més. No és com un grup de pop, on un nou cantant pot canviar completament la identitat.
EN DIRECTE DES D’ANDORRA
Com va néixer la idea d’un concert a l’Auditori Nacional d’Andorra amb l’ONCA, immortalitzat en el disc 'Live in Andorra'?C.L: Veníem de Lingua Ignota: Part I (Napalm Records, 2023), i havíem de començar a treballar en un nou disc. Les llargues gires, les nostres altres feines i la vida familiar ens impedien plantejar un nou disc. Però, entremig, va sorgir la possibilitat de fer aquest concert fruit d’unes reunions amb el Ministeri de Cultura d’Andorra. Va ser un somni fet realitat, però enregistrar un disc en directe no va ser una idea del tot brillant. Just després d’aquell concert teníem una gira a la Xina, així que només vam poder fer un assaig amb l’orquestra i vam haver de gravar-lo amb només tres càmeres.
Esteu contents del resultat final tant del concert com del disc?
C.L: Va ser una meravella, i d’aquí a uns anys n’estaré encara més orgullós. A més, al concert hi havia la meva mare i els meus amics, i sempre podré recordar aquell moment amb un document sonor preciós. Comercialment, però, té molt menys retorn que un disc normal. Hi va haver molta feina al darrere, però actualment els discos en directe tenen un impacte escàs.
Després de la part 1 de 'Lingua Ignota', quan sortirà la segona?
C.L: Lingua Ignota tindrà una segona part, per descomptat. És un concepte que líricament té molta profunditat, i ja la vam explorar a la primera part. Vam plantejar fer primer un EP i enregistrar en dues parts, perquè en Dani acabava d’entrar a la banda i no ens volíem comprometre a fer un disc llarg. Ara treballarem un llarga durada diferent, i ja veurem en el futur quan i com afrontarem aquesta part 2.
Quan sortirà el desè àlbum de Persefone?
B: La idea és gravar a l’estiu i entregar-lo al setembre. I com que la discogràfica ens demana entre cinc i sis mesos de marge per rebre el disc, el llançament serà ja el primer trimestre del 2027.
Sempre heu cantat en anglès. Us plantegeu fer alguna cançó en català o en alguna altra llengua?
C.L: Cantem en anglès per imitació dels artistes que més ens van influenciar quan érem joves. En aquell moment, no concebíem fer mètal en una llengua que no fos l’anglès. I com que considero que no és bo anar provant de reinventar la roda quan tens una trajectòria tan llarga, crec que no tindria sentit que ens poséssim a cantar en una altra llengua. Si volgués posar-me a fer música en castellà o català, ho faria fora del paraigua de Persefone per coherència artística.
Quan sortiu a fer gires arreu del món, us sentiu ambaixadors musicals d’Andorra?
C.L: Sí, per bé que durant molts anys hem hagut d’aguantar que alguna gent ens considerés que érem menys músics pel fet de ser d’un país tan petit. Jo soc d’Andorra, tot i que no tinc passaport andorrà. És el meu país, on he crescut, i m’ho ha donat tot. He aixecat la bandera d’Andorra a molts llocs on hem anat a tocar perquè la banda és andorrana. No és una qüestió de patriotisme, sinó que volem demostrar que en aquest país dels Pirineus també hi ha possibilitats d’oferir música de qualitat al món. És a dir, que encara que altres artistes andorrans no hagin pogut sortir a tocar més enllà de la frontera, això no vol dir que no existeixin o que a Andorra no hi hagi potencial.
.jpg)
.gif)
