El projecte en solitari d’Enric Mont ‘Lecocq’ es consolida en un àlbum de pop ple de llum i de tones de groove, titulat Sucre (Satélite K, 2026). Cantat en català i francès, el músic bisbalenc fa moure els malucs a base de sintetitzadors i d’un repertori de grans temes que activen l’esperit sense renunciar a l’hedonisme.



Quin és el concepte del teu segon llarga durada, 'Sucre', després del debut amb 'Sous la glace / Sota el gel' (KZoo Music, 2024)?
El concepte parteix d’una immersió dins la meva pubertat. El sucre simbolitza un element activador, és el combustible del pas cap a l’adolescència. I també significa droga, llibertat i efervescència. La idea del disc ha estat una recerca de les emocions en un moment de transició, en què els símbols que m’envoltaven començaven a tenir un altre sentit en relació amb els amics o amb l’amor.

Hi ha cançons com “No toquem de peus a terra” amb un cert aire hedonista. És un tema que apareix sovint en la teva obra?
Sí, l’hedonisme sempre ha estat molt present en la meva obra, però sempre lligat al fet de qüestionar-me el poder, l’amor, els amics o les relacions. I tots aquests temes estan plasmats al disc.

El disc s’obre amb “Parapents”, que recorda grups com Phoenix o la influència d’Ed Banger Records amb LCD Soundsystem... Els últims temps s’ha parlat força de la diferència entre copiar i inspirar-se. Quina és la teva opinió al respecte?
Voler sonar com un referent concret i aconseguir-ho és quasi impossible, però no és el meu estil a l’hora de crear. El procés s’alimenta del que va passant, dels músics, dels productors i de les interaccions amb els amics. Des de l’inici de la composició fins que acaba sortint el disc, el resultat sempre va evolucionant. Tot i això, parteixo d’una playlist que comparteixo amb el productor i que ens ajuda a inspirar-nos, però és un recurs puntual.


Què és el més important en el procés de creació?
És molt important que el disc sigui divertit de defensar en directe. Això em porta a pensar, per exemple, en LCD Soundsystem, perquè és un tipus de música electrònica que es pot defensar de manera orgànica des de l’escenari. I tot plegat ho barrejo amb les inspiracions en la chanson, Phoenix o algunes bateries de Daft Punk. Són influències concretes, perquè no vaig a buscar cap so en particular.

Al disc hi ha temes molt diferents, com “Reflex estany” i “Nid d’oiseau”, però amb el mateix esperit 'groove' del ball. És així?
La base d’aquest groove són les percussions d’Aleix Bou, que estan tractades com si fossin un dels elements principals de les cançons. Tots els temes tenen una mateixa continuïtat rítmica, que està inspirada en el neosoul, i era exactament el que buscava.


Cal cercar més referents de ball en l’escena catalana?
El meu ball és molt diferent. A França, per exemple, està molt de moda el rotllo afrobeat i em sembla espectacular, però jo no me’l poso per ballar. Amb tot, m’ha semblat molt difícil gravar una disc com a cantautor i al mateix temps fer ballar la gent. No tinc la fórmula definitiva, i penso que no és a l’abast de tothom. De fet, no és tant una decisió de fer ballar, sinó la complexitat per aconseguir-ho.

En qualsevol cas, fa la sensació que tot i fer cançons lentes, vols marxar de l’avorriment.
Tens raó, perquè el productor Emili Bosch també pensa el mateix. Els que estem dins el procés ho hem de posar fàcil als oients, però cal que ens sentim a gust i que el resultat sigui excitant. He gravat un disc bilingüe i temes que estructuralment no són molt evidents. Així ens avorrim menys, tot i que potser acabem perdent una part del públic.

“Amazona” travessa diversos referents sonors i té una gran feina d’arranjaments. Quan dones un tema per tancat?
En aquest disc no he compost cap tema amb la guitarra, i això no ho havia fet mai a la vida abans. I ho he notat molt. En alguns moments pensava que era molt dur abandonar un mètode que fins ara m’havia funcionat i forçar-me a intentar-ne un de nou. Aquest tema, per exemple, el vaig compondre d’entrada amb baix i bateria, com si fos de Moderat. I després hi cantava a sobre per provar de fer una cançó fosca. Així va sortir la idea de col·laborar amb Roger Mas, perquè em va fer la sensació que donaria molta potestat a la lletra.


En canvi, a “Tot és verí” la tornada és al principi. Per què?
La idea va lligada al que deia de l’avorriment i és fruit de la necessitat de fugir d’un procés predeterminat. Quan en parlo amb el productor valorem si a una cançó hi falta una tornada o si la gent en voldrà una de tercera. En aquell moment passa per davant la nostra experiència amb la música i no el que ens pugui demanar el mercat. De fet, aquesta cançó té un punt funk i és molt cíclica.

Amb aquest treball has assumit l’ambició de fer un salt i conquerir nous escenaris?
La meva principal ambició és que puguem defensar-lo en uns escenaris on hi hagi un bon so, perquè hi ha molts matisos que m’agradaria que es poguessin percebre al directe. Ja ens han començat a sortir bastants concerts, i tant de bo n’hi hagi encara més.

I aspires també a ser present als grans festivals?
Sí, em fa il·lusió obrir-me al mercat dels grans festivals. Fins ara en solitari no els he trepitjat mai, però penso que pot ser molt divertit defensar la proposta en un gran escenari.