El mallorquí Jordi Maranges acaba de presentar La Balada de David y Jonatán (SonicDad, 2026), un disc que desenvolupa una idea que ja havia expressat a la cançó “David y Jonatán” (Fep Producciones), publicada el 2021. És una història d’amor intergeneracional entre un home d’edat avançada que viu en una residència, David, i un jove colombià que treballava a la mateixa residència com a auxiliar, en Jonatán.




No és habitual que un disc sigui fill d'una cançó. Com va sorgir la idea d'estirar d'aquest fil per fer l'àlbum?
En realitat va ser un amic que em va dir que hi tenia una història i que l'hauria de desenvolupar. I vaig pensar que tenia raó. És veritat que és una cançó que toca bastants temes, des de la pròpia relació desigual entre ells dos, la reivindicació d'aquest amor, la tercera edat dins el col·lectiu de l'LGBT, el transformisme, etc. Jo tenia ganes d'iniciar-me un poc en el món del transformisme clàssic… A més, sempre m'han agradat els musicals, sobretot els dels 60 i dels 70. Tot i que no he pretès fer un musical, perquè no ho és, sí que juga amb aquesta idea que totes les cançons estiguin connectades, que parlin d’un mateix tema. No obstant això, són cançons que es poden escoltar de manera independent.



Fes-nos cinc cèntims de la història que expliques al disc.
És una història d’amor d'un antic transformista que va treballar als locals de Gomila, que és una zona de Palma que que es va fer molt popular els anys seixanta i que després va anar una mica en declivi. Hi havia locals molt emblemàtics, i fins i tot Jimi Hendrix va tocar en un dels escenaris de Gomila. Les diferents generacions hem viscut una Gomila diferent. Per exemple, per als meus pares, Gomila era com Saint Tropez. La Gomila dels 90 que vaig conèixer jo ja era una altra cosa: era una zona que aglutinava punks, heavys, indies, pijos i també hi havia una part gai, en un temps en que no estava tan normalitzat. Molts d’aquests locals gais oferien xous de transformisme. En aquests xous és on treballava el protagonista de la cançó, David. Vaig pensar que era guai reivindicar aquests espais, però no podem oblidar que el context sociopolític era diferent al d’ara.

El disc passa uns anys més tard…
Sí. El personatge de David ja és gran, viu en una residència d'ancians, i em vaig inventar la història d'amor entre ell i un auxiliar, un treballador, que és un colombià que es diu Jonatan. És un jove que no té res a veure amb aquest background, però que en porta incorporat un altre com a persona migrant, i se sent fascinat per tota aquesta història. D’alguna manera el personatge de David és com una espècie de referent queer per a ell. Em va semblar interessant el fet que són dos personatges marginals, ferits, i que aquesta ferida els uneix. I també jo tenia ganes de parlar d'ells dos com a referents d'un binomi bastant freqüent en el paisatge actual: una persona gran cuidada per una persona generalment d’Amèrica Llatina. I això em va fer pensar quin tipus de relació hi haurà entre ells dos. Així va sortir la primera cançó i després de treballar-ho, tot el disc.

Tot això amb una clara voluntat reivindicativa?
Per descomptat, és totalment reivindicativa. He intentat fer un disc bastant polític. No oblidem que el drag, el travestisme, és una disciplina, és un art. I fins ara no s'ha valorat socialment. Es pensava que era una marica amb perruca i fent mamarratxades. Doncs no, hi ha una tècnica i és un art. També he volgut reivindicar la feina que es va fer en un context sociopolític molt complicat, repressiu. Penso que s'ha de valorar aquesta valentia, i que hagin sigut referents per tota aquesta gent que està fent ara drag o està treballant dins el tema del gènere.

S’hi plantegen diversos temes: des de l'homofòbia a la migració, també l'edatisme per la diferència d’edat entre els protagonistes…
Esclar. David és un senyor gran i costa pensar que més enllà d'una relació paternofilial, pugui haver-hi una història amorosa. Doncs bé, n’existeixen; això passa. Aleshores, per què no reivindicar aquest tipus d'amor? No hi he entrat perquè no he volgut fer un disc excessivament narratiu, però potser tenen una vida sexual compartida.

Tot i que abans ja m'has aclarit que cada cançó funciona per separat, sí que va una mica contracorrent…
Totalment. Però tot neix d'una petita obsessió que jo tinc sobre el tema de la unitat estilística. Durant molt de temps he tingut la paranoia que els discos havien de tenir una unitat conceptual, que en realitat ara està totalment fora de temps. Però jo encara penso que si fas un disc, ha de funcionar com a unitat, més enllà de les cançons. Tot i això, soc conscient que la gent consumeix cançons de manera independent, de la playlist…

M’agradaria parlar de l'aspecte musical del disc. Quines diferències creus que hi ha amb els discos anteriors?
La diferència més important és que hi ha una idea prèvia: he pensat com volia que fos el disc. En aquest sentit sí que hi ha un punt d'artifici. De qualque manera, això també té relació amb l’art del transformisme, que és pur artifici. I un segon aspecte que el diferencia és la figura del productor. Fins ara havia treballat amb productors que en realitat eren més aviat amics. En aquest treball, com que hi havia un cert pressupost, gràcies a la beca de l’Institut d’Estudis Baleàrics, l’hem produït entre Aaron Rux i jo mateix. Volia fer un disc que no fos retro, però sí preciosista, que fos contemporani. Penso que ha quedat un disc bastant variat, amb elements de pop barroc i peces més electròniques.


Com el presentaràs en directe?
Ja he fet alguns concerts, fins i tot abans que sortís el disc. Vaig presentar el xou al Bar Fletxes, que és un espai molt popular i amb molta història... i el 20 de maig seré al Candy Darling de Barcelona. A l’escenari surto jo sol i faig algunes cançons amb piano i veu, i d'altres porten una base. He de ser realista, quan el catxé no t'arriba ni per un mateix, no pots pagar cap músic i t'has de reformular amb un espectacle que funcioni amb una sola persona.