VIATGES, ARRELS I AUTOESTIMA

Als catalanoparlants sempre ens han dit que la nostra cultura és per a casa. Més encara al País Valencià. La meua iaia d’Alberic, a la Ribera del Xúquer, tota la vida es va estranyar que tocarem a tants països en què no entenien la nostra llengua. Era una reacció normal fruit d’anys de minorització cultural. Quan el 1993 vam crear Obrint Pas a l’Institut, ens enfrontàvem a aquest i molts altres prejudicis. Només teníem 16 anys i semblava impossible fer-nos un lloc al panorama musical cantant en valencià. Però ho vam aconseguir gràcies a tota una xarxa cultural de resistència que va desafiar la censura i el boicot institucional. En una època en què la música corria de boca a orella, el grup va anar creixent fins que arribaren els primers discos i les primeres gires grans. Semblava que els impossibles no ho eren tant. I quan el 2003 ens van contactar per a la nostra primera gira a Alemanya, no vam dubtar ni un segon. Vam pujar a la furgoneta i vam fer 24 hores de viatge fins a Kiel. No sabíem com reaccionarien a la nostra música, amb la dolçaina i cantant en valencià. Però la gent que omplia el mític centre social Alte Meierei, o la Supa Molly de Berlín, o la Rote Flora d’Hambug, ens va deixar amb la boca oberta. Vam descobrir que era igual que no ens entengueren: compartíem l’amor per la música i l’odi al feixisme.
 
A partir d’aquells primers concerts a Alemanya vam apostar per trencar totes les fronteres possibles invertint els estalvis del grup per a difondre la nostra música. Era una ruïna econòmica, però tot el que viuríem seria impagable. Per què no intentar-ho? Era, també, una aposta política per connectar-nos amb milers de joves de geografies llunyanes difonent la nostra cultura. Vam fer llargues aventures de fins a deu concerts seguits en tota mena d’escenaris. Vam tocar també a Suïssa, Àustria, Txèquia, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Cròacia, Bòsnia, Eslovènia, França, Portugal, el Marroc, Palestina i per tot l’Estat espanyol. I posteriorment van arribar els viatges transoceànics amb gires pel Japó, l’Equador, Cuba, Veneçuela, Mèxic i els Estats Units.

Va ser apassionant conèixer de primera mà experiències militants d’arreu del món. Però en aquelles gires em vaig adonar de la importància de tindre un lloc on tornar. De sentir-me arrelat a casa i valorar la capacitat de lluita, tenacitat i perseverança de la nostra gent, malgrat les prohibicions, els prejudicis i el menysteniment institucional. Com s’ha tornat a demostrar en les massives i continuades mobilitzacions per la Dana. Però també en l’àmbit lingüístic i cultural la perspectiva canvia quan la veus de lluny. En països sense Estat propers, com per exemple Sardenya, Aragó o Occitània, em deien que el País Valencià érem uns referents per la vitalitat de la nostra llengua, a pesar de tot.


L’any passat, al meu darrer concert el 2024 a Berlín abans de l’aturada, em vaig emocionar a l’escenari quan escoltava el públic cantant en valencià. Però també, i sobretot, al País Valencià, en concerts com els de l’Aplec dels Ports, el Feslloc o el Festivern, que reuneixen cada any milers i milers de joves. És increïble! Han passat els anys, hem viscut derrotes i xicotetes victòries, però seguim dempeus sense renunciar a res. De generació en generació. Creient en la música com una arma necessària en la batalla cultural contra l’extrema dreta. Lluitant per fer-hi front, de manera col·lectiva. Perquè és la nostra manera de ser, i perquè ens hi va la vida.