Ahir a 3Cat, el programa Sense Ficció va emetre el documental Sopa de Cabra. Tornar enrere; una producció de La Manchester dirigida per Jordi Call. Els que esperaven l’enèsima hagiografia del grup gironí, molt probablement es van endur un bon desencís.

El documental utilitza la condició artística de Sopa de Cabra per donar un cert context, però allà on es focalitza és en les persones que en formen part i les seves circumstàncies. Quatre músics que han compartir més de mitja vida junts, i que tenen la suficient honestedat per confessar que, després de quaranta anys, no són ni han estat mai amics. El reportatge condensa durant prop d’hora i mitja —que es fa curta— les llums i les ombres de la seva pròpia condició humana.

La imatge del rock star, de l’ídol jove, bell i alhora insolent i dèspota, ja ha passat a la història. I hi ha passat com a model d’una certa masculinitat tòxica. Als rockers, als cantants i als músics… ja no se’ls jutja només per les seves obres. La mística del rock ha quedat enterrada sota hores de teràpia. Ja no existeix el “Ziggy Stardust” que cantava David Bowie, aquell ‘home especial’ que ‘feia l’amor amb el seu ego’. Els herois romàntics, igual que els vells rockers, no han mort: s’han transformat. Robert Smith ho cantava a “Boys Don’t Cry”: ja no cal amagar les llàgrimes. Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Lisícic i Pep Bosch han volgut exposar les seves fragilitats i per sort, ben a prop hi havia la càmera d’en Jordi Call per a deixar-ne constància.

De Sopa de Cabra en quedaran les cançons. I en quedarà també aquesta cura d’humilitat que van voler compartir amb tots nosaltres. Quan els entarimats dels escenaris són massa alts, convé baixar-los. Perquè ben a prop i ben endins, també són uns dels nostres.