El montcadenc Fran Delgado ha trencat amb L’Home Invent i es presenta en solitari com a Delgat. El debut, Gratis per deu euros (Cases de la Música, 2026), descriu un viatge d’anada i tornada pels seus inferns personals. En parlem amb ell.



Per què decideixes començar aquest nou projecte com a Delgat?
He fet un disc molt personal. Necessitava que no hi hagués ningú més involucrat i poder fer les coses al meu ritme. A més, tenia la sensació que el projecte anterior de L’Home Invent ja havia completat el seu cicle. Gestionar un grup amateur, amb les diferents vides que tenim cadascun dels cinc membres, era pràcticament impossible. Treballar així m’ha donat molta tranquil·litat i llibertat. Han estat tres anys des que el vaig començar a compondre fins que ha sortit, i pel camí he après moltes coses. M’he equivocat moltíssim, i he après sobretot què m’agrada i com vull les coses.
 
En quin sentit ha estat alliberador aquest procés?
És un disc superhonest i imperfecte. Jo conec les meves limitacions com a músic, instrumentista i cantant. I el que s’escolta és el que hi ha, i m’agrada que sigui així. He trobat una diferència molt gran entre fer cançons perquè agradin a altres persones i fer-les perquè només m’agradin a mi. I al final he descobert que fent cançons que m’agradin a mi estan agradant a més gent.
 


El disc descriu un moment dur, de tristesa i solitud, però des de certa ironia.
Sí. El disc en realitat em serveix, després de passar per una mala època, per retratar tot el procés que he viscut. A mesura que anava sortint del forat, em vaig adonar que sentir-se així era més normal en el meu entorn que no em pensava. I en aquesta redempció pròpia és quan s’hi inclou, també en el disc, certa crítica social: un desencís amb aquesta societat i amb la solitud que hi ha en una època d’hiperconnexió com la nostra. És com el 1984 (Secker & Warburg, 1948) de George Orwell, però ben fet: no ens han de vigilar, ens vigilem sols.
 
Al final del disc, a “L’artista maquinista”, cantes: ‘Quan obre els ulls i aixeca el cap, troba la gent que mai l’ha deixat d’estimar’. A l’altra banda d’aquesta solitud, també hi ha la companyia de la gent que ens estima?
Sí, jo el que més he agraït és la gent que, en el seu moment, em va dir que estava sent un gilipolles. Tot i que en aquell moment no ho vaig entendre.
 

El treball està dividit en tres parts: ‘Llindar’, ‘Ordeal’ i ‘Retorn’. Què representen?
Són les etapes del viatge de l’heroi clàssic: es genera un problema (‘Llindar’), l’heroi va als inferns i l’afronta (‘Ordeal’) i llavors torna a casa (‘Retorna’). En aquest cas, a 'Llindar' hi ha la presa de consciència que alguna cosa no està bé, i 'Ordeal' implica la batalla contra el mal, però que al final és una batalla contra mi mateix.
 
Les lletres tenen un gran pes en el disc. Els poses més atenció que a la música?
Jo no sé cantar ni tocar massa bé, però crec que sí que escric prou bé. Per a mi la música és el vehicle amb el qual fas arribar un missatge; si no n’hi ha, és entreteniment amb soroll. I amb la música, queda el missatge empaquetat d’una manera que arriba més fàcil. Podria haver escrit un llibre d’autoajuda, però ja hi ha massa capitalisme al voltant d’això...
 
Els referents literaris han sigut clau en aquest procés? 
Al disc hi ha més referències literàries que musicals. Per exemple, m’ha inspirat el nord-americà Chuck Palahniuk i la seva crítica social. Hi ha gent que amb el títol ha pensat que havia de pagar... Però no és el cas. És un homenatge directe a Palahniuk, perquè ho vaig llegir en un llibre de relats seus [Invéntate algo (Penguin Random House, 2019)], on una prostitua o un camell deia: “la primera és gratis per deu dòlars”. És un concepte que em va agradar moltíssim.

 
Parlem del directe: el planteges fer tot sol, també?
No ho sé, perquè he tingut una lesió i no ho he pogut plantejar encara, però m’agradaria dur un format de duet o trio.
 
Per acabar, quines expectatives tens amb aquest nou projecte?
Avui dia ningú permetria que una història com la del nord-americà Bon Iver, que va fer el debut tancat en una cabanya tot sol, es tornés a repetir. Si no estàs dins de segons quines rodes és impossible triomfar. Amb això vull dir que no espero res del projecte a nivell de repercussió. Ho he fet per mi i m’ho he passat molt bé fent el disc, i si captem quatre adeptes i venen als concerts, fantàstic.