Aquesta matinada, ha trapassat als 95 anys el saxofonista novairquès Sonny Rollins. Considerat una de les figures més importants de jazz, va tocar al costat de noms referencials com Miles Davis, The Modern Jazz Quartet, Charlie Parker i Thelonius Monk, entre altres. Per entendre millor la seva figura, recuperem l'entrevista que Jordi Falgàs li va fer el juny de 2006 per la portada de la revista Jaç número 11.

SONNY ROLLINS: COLÒS FINS AL FINAL

El fet que Sonny Rollins sigui dels pocs de la seva generació que queden vius i en actiu no li resta magnitud. Per sort, a l’altra banda del fil telefònic hi vam trobar un Déu que viu entre els mortals, humil i escèptic, amable i agraït, i molt inquiet. Va néixer fa 75 anys al cor de Harlem (Estats Units), i ara viu a dues hores al nord del barri. Ell mateix es va posar al telèfon i, sense pressa, va anar responent totes les preguntes, amb interès i generositat. Aprofitant la publicació del seu nou disc –Without a Song: The 9/11 Concert (Milestone, 2005)– i la seva actual gira mundial, vam pensar que el més interessant era parlar del Sonny Rollins del present i, per què no, del futur.
 
Quan li vaig comentar a la seva agent de premsa que la meva revista era de Barcelona em va dir: “És una de les ciutats preferides d’en Sonny”. És veritat? Què és el que li agrada de Barcelona?
Barcelona m’agrada molt. M’agraden les seves vibracions, saps? Hi ha una atmosfera molt especial. Quan hi vaig ser em vaig comprar un llibre de català, una mena de diccionari. A veure si em serveix per llegir aquesta entrevista!

Parlant de llocs d’arreu del món on li agrada tocar en directe, li volia preguntar per la gira que acaba de fer pel Japó. Vostè ja hi ha estat moltes vegades, i sempre l’han acollit molt bé, però al llarg dels anys ha notat canvis en la manera com aquella audiència respon a la seva música?
És cert, hi he anat moltes vegades, des dels anys seixanta, i sempre m’han tractat amb molta estimació. En primer lloc perquè vaig ser dels que van introduir el jazz modern al país, juntament amb Miles Davis, Thelonious Monk, John Coltrane i tants altres, així que sempre m’han tractat com a la reialesa del jazz. I aquesta última gira no ha estat diferent, vam fer sis concerts amb totes les entrades venudes a diferents llocs del país.


També li volia fer una pregunta semblant però en relació amb l’audiència del jazz als Estats Units. Vostè ha dit: “És a mi que em toca arribar a l’audiència, i tot el que puc demanar és que ells em trobin a mig camí”. No hi ha dubte que vostè ha fet la seva part, però encara troba que el públic nord-americà respon de la mateixa manera?
Diria que sí, que el públic en general ha guanyat en coneixement sobre el jazz, sobretot durant els últims vint o vint-i-cinc anys. I en el meu cas, després de tant de temps potser m’ajuda el fet que ja tinc una certa reputació. No, no tinc res a dir en contra del públic de jazz nord-americà, em sembla que estan bastant ben educats i que coneixen la música molt bé.

Durant tots aquests anys vostè ha vist com la música anava des de Harlem i el Carrer 52 fins a convertir-se en un llenguatge que es practica arreu del món. Troba a faltar o li sap greu haver perdut alguna cosa d’aquella època?
Mira, això és com quan em pregunten per què ja no toco als clubs. A molta gent li agradaria tornar-me veure en un club de jazz, però no puc. Si tens en compte l’energia i l’esforç que em representa tocar, m’estimo més fer-ho en format de concert, poder disposar d’un lloc adequat per preparar-me, sortir a tocar tan fort com puc durant dues o tres hores i després poder descansar. I això no ho puc fer en un club, i mira que m’agrada molt l’ambient i la proximitat de la gent, però malauradament n’he de prescindir. És a dir que sí, esclar, en aquells anys estava molt bé tocar en els clubs i l’ambient era ideal, ningú ho feia pels diners i ens ho passàvem molt bé. Però els temps han canviat, els mitjans de comunicació són per tot arreu i la música també, i per tant la situació és diferent. Esclar que tinc nostàlgia del Village Vanguard i de tot allò, però també és cert que no ens hem de limitar a aquest format, ens hem de moure amb el temps, almenys jo ho vull fer. Potser els músics més joves encara ho poden fer, i de fet encara hi ha molts clubs de jazz i està bé que tinguin aquesta oportunitat. Els envejo molt i em sap greu no poder tocar als clubs i estar tan a prop de la gent, però em temo que per a mi aquests dies s’han acabat.


Tot i aquests anys de canvis en la indústria i en la mateixa música, vostè encara continua sent un ferm defensor dels concerts en directe més que de la música captada a l’estudi. Una vegada va dir: “Tocant a l’escenari durant mitja hora puc aconseguir els resultats de tot un any”.
L’escenari sempre m’agrada pel contacte amb la gent. El públic sempre em retorna una certa sensació amb la qual em puc relacionar, i per això m’ho estimo més que tocar a l’estudi. L’estudi sempre és molt sec, estàs només amb els altres músics i l’enginyer, i això suposa una dificultat. A mi el públic em proporciona molta inspiració.

Però amb 75 anys a vostè no li cal estar donant voltes pel món per promocionar el seu nou disc. Què és, per tant, el que encara el fa estar de gira en aquest moment de la seva vida?
Jo, mentre pugui tocar, he d’actuar. És a dir, esclar que puc fer com avui i estar tocant aquí a la meva sala d’estar, però això ja ho podré fer quan em retiri. Tocar en públic per a mi és molt estimulant, i algú m’ha dit que fins i tot a la gent li agrada com toco i que n’extreuen alguna cosa positiva. Tot i que això no ho vull pas donar per suposat –seria molt arrogant per part meva–, sí que és cert que espero donar alguna cosa positiva a la gent, i en part toco per això.

Alguna vegada ha esmentat la possibilitat de retirar-se, però veig que, de moment, no ho té en els seus plans immediats.
No, no ho tinc previst, però hi ha una dita que diu que els millors plans d’homes i ratolins sovint surten malament, així que qui sap què em pot portar el futur. Però no, en tot cas ara mateix no tinc cap intenció de retirar-me.

Vostè és famós per la constant insatisfacció amb la seva feina. Aquesta necessitat de millora i superació constant és el que també el manté al peu del canó?
Exacte, vull continuar tocant i continuar practicant perquè sento que encara em queda molt per aconseguir. Espero tenir prou temps per acostar-me a alguns dels meus ideals, i això vol temps. Ja sé que he estat tocant tota la vida, però encara no estic satisfet, hi ha coses a les quals encara vull arribar.

Al mateix temps a la seva obra hi ha factors externs, elements polítics i socials que sembla que també l’influeixen i impulsen la seva música. Què li provoca frustració?
Encara que sigui un músic, també sóc un ésser humà que viu al món, i vull estar implicat en les coses que passen cada dia. Com a músic sempre he sentit la responsabilitat social d’expressar certes idees musicalment. No dic que tothom ho hagi de fer, això depèn de quin tipus de persona siguis, però jo vaig créixer com una persona conscienciada socialment. Alhora, viure als Estats Units seria molt frustrant si temps enrere no hagués començat a adoptar un punt de vista filosòfic i social. La meva visió filosòfica m’ha permès veure que el món està dominat pels que volen fer guerres, però jo continuaré tenint i defensant els meus ideals. I el meu sentiment no és de frustració, en tot cas sento que ho entenc, però no estic frustrat com ho estaria si no hagués pogut adoptar aquest punt de vista més filosòfic de la vida.


Durant les últimes dècades de carrera vostè també ha adoptat una posició molt clara com a professional. Ha cuidat molt bé tot el que té alguna cosa a veure amb la seva imatge i la seva presentació davant del públic, i al mateix temps també ha exigit una sèrie de condicions tant a dalt de l’escenari com a fora per poder fer les interpretacions en la millor situació possible. Creu que ha servit, el seu exemple?
En el meu cas ho he pogut fer perquè vaig tenir l’oportunitat de triar. Després de veure les dificultats que van haver de suportar tots els meus ídols, vaig decidir que no em volia trobar mai en una situació de no estar a punt, de deixar deteriorar les meves condicions físiques. I després de veure que molts d’aquests ídols que admirava no rebien el tracte que es mereixien, vaig decidir aprofitar la meva situació per començar a dir que no a feines i ofertes que no eren prou respectables. Sóc una persona que em conformo amb poc, visc molt modestament i no necessito gaires possessions materials, no m’hi vull fer ric ni tinc necessitats que requereixin tenir molts diners; per això he pogut decidir el tipus de carrera que he volgut tenir. Tampoc he tingut responsabilitats familiars que m’hagin obligat a acceptar el que altres músics potser han hagut d’acceptar. Per sort, ho he pogut fer. I el fet d’haver rebutjat certes feines i haver-ne triat d’altres, d’haver mirat sempre que el jazz sigui presentat amb l’alt nivell de qualitat que es mereix, espero que hagi tingut algun efecte en altres músics i en la indústria, que hagi tingut algun tipus d’impacte. És difícil saber-ho, però tant de bo hagi estat un exemple positiu.

Pel que fa al seu repertori, que sempre ha estat ple de cançons populars i d’estàndards, li volia preguntar si entre les cançons que es fan actualment hi troba la mateixa qualitat o les mateixes possibilitats per utilitzar-les com a vehicles per a la improvisació, de la mateixa manera que ho fa amb les d’abans.
És que avui no se n’escriuen, de cançons populars d’aquesta mena. No tens ningú com Duke Ellington o com els que escrivien per als musicals de Broadway. Encara hi ha molt de material per redescobrir i interpretar, cançons que la gent desconeix completament. En general el que s’escriu actualment no és del tipus que a mi em serveix, melòdicament i líricament les cançons d’ara són més abstractes.

En el llibre biogràfic d’Eric Nisenson ('Open Sky') explica que de jove havia tingut molt d’interès per la pintura i el dibuix. I després, quan parla de la seva manera d’interpretar, descriu com arriba a un estat de “consciència alterada” i com “la música flueix per si sola”, un procés que m’ha recordat molt el que descriuen molts artistes plàstics de la seva generació a l’hora de pintar. Creu que es poden comparar, aquests processos?
Bé, d’una banda sí que estic convençut que tot art té un desig de sortir de l’ordinari i arribar, per dir-ho d’alguna manera, a un nivell espiritual, a un estat d’exaltació de l’existència. Tot l’art té això en comú. Però el jazz, el món de la improvisació, és potser el més elevat, perquè nosaltres no tenim l’oportunitat de tornar a la tela i fer-hi canvis. És com si pintéssim davant del públic, i l’endemà al matí no poguéssim tornar-hi i corregir aquell color blau o canviar aquell vermell. Hem de tenir els blaus i els vermells molt ben posats abans de sortir a tocar. Així que per mi el jazz és probablement l’art més exigent, encara que potser busquem el mateix fenomen d’expressió artística. No hi estàs d’acord?

Sí, totalment, en el sentit d’una comunicació immediata que requereix més que virtuosisme per expressar algun sentiment.
Exacte, si el que estàs intentant és improvisar davant d’un públic, per mi és el nivell més alt de creació, perquè és instantani, és allà mateix i sempre és diferent. Això és el que fa Déu: cada dia és diferent, cada dia hi ha un cel diferent, uns núvols diferents, una posta de sol diferent, una sortida del sol diferent, un vent diferent… Em podries dir que els músics tenim unes frases que ja hem tocat abans, i jo mateix en toco, però no em paro aquí, vaig més enllà de les frases conegudes. Aquests fragments són només per agafar aire i continuar avançant. El jazz és una forma de creació pura.

Parli’m dels seus músics. Perquè per una part els canvis en la seva formació sempre han estat molt freqüents, però per l’altra durant els últims anys estem veient que alguns noms es repeteixen amb més freqüència. Això vol dir que s’acosta al que seria el seu grup ideal?
Mira, si jo tingués una activitat de concerts i gires més freqüents al llarg de l’any t’asseguro que no faria tants canvis, però aquests músics s’han de guanyar la vida, i això fa que de vegades no estiguin a la meva disposició. Ja no hi ha grups com el Modern Jazz Quartet, que estiguin junts tants anys. És molt difícil. Però és cert que músics com Bob Cranshaw, Clifton Anderson, Bobby Broom i Al Foster han tocat amb mi des de fa molts anys. Són músics que em coneixen, saben el que sóc capaç de fer i estan a punt. Pensa que tocant amb mi mai se sap què pot passar, ni jo mateix sé què faré, vaig creant al mateix moment, a mesura que improviso, i aquests músics ho saben. A més són molt bons per si sols, i sé que sempre estaran a punt per a qualsevol cosa que els pugui plantejar a l’últim moment, i que seran capaços de seguir-me allà on vulgui anar.


Hi ha algú amb qui tindria ganes de tocar, més gran o més jove, algú amb qui no ho hagi pogut fer encara?
Als joves no els conec a tots, no ho sé, em sap greu però no tinc gaire temps per conèixer músics joves. I dels vells ja no queda gairebé ningú! Intento escoltar tot el que puc, i és cert que he tocat amb Kenny Garrett, David Ware, James Carter, Roy Hargrove..., i m’agrada, si surt l’oportunitat intento aprofitar-la.

Ara fa uns anys va dir: “El que estic intentant fer és tocar un tipus de música més primitiu (...), menys industrialitzat, més bàsic (...), més proper a la natura”. Creu que ja ho ha aconseguit, o potser és una recerca sense final?
Potser no ho he aconseguit d’una manera permanent, però és cap on vaig, i com que no hi he arribat del tot, per això continuo practicant i tocant. De tant en tant ho aconsegueixo una mica, per uns instants, i veig que és un fenomen positiu tant per mi com per qui m’escolta. En resum, no hi he arribat, però sens dubte aquesta és la direcció que porto. Busco una música totalment lliure, alliberada. No tinc res en contra de l’smooth jazz i aquestes coses, hi ha lloc per a tot. Però aquest no és el meu fort, el meu fort és una música estructurada però que al mateix temps és desestructurada, això és el que faig més bé. De fet, no sóc prou bo per tocar smooth jazz. No recordava que hagués dit aquestes paraules, però és totalment cert, ha de ser una música que toqui més de peus a terra i entenedora, vull que la gent entengui el que estic fent. Però això tampoc vol dir que hagi de ser fàcil, perquè vull tenir un missatge, una idea que obligui qui m’escolta a pensar, i que al mateix temps se senti positiu. No es tracta només de fer-ho passar bé, sinó de fer pensar una mica. Aquesta és l’essència del jazz, i mentre em quedi força això és el que intentaré aconseguir.