Avui publiques el teu disc de debut, que has treballat pràcticament tot sol.
Sí, gairebé tot. En algunes cançons hi he tingut també aparicions d’amics instrumentistes i algun company de la uni m’ha ajudat amb alguna mescla o temes d’enginyeria del so, però la resta l’he fet pràcticament tot jo: la composició, gravació, producció, mescla, màster...
Fer un primer disc completament sol sembla complicat i ambiciós. Com és que t’has decidit per fer-ho així?
Vaig començar fent només alguns temes, però com que estava acabant ja la carrera de producció musical, em veia prou segur per d’autoproduir-me. I tothom en el meu entorn em va dir que ningú se’m prendria seriosament fins que no tingués un projecte a ensenyar, així que tenia moltes ganes de mostrar aquesta carta de presentació. Sí que és veritat, però, que en fer-ho sol, i amb la feinada que porta cada cançó i el carinyo que els he agafat, m’ha costat descartar-ne.
El disc arrenca amb “Per què no hi anem?”, sobre el dol del pare, des de la mirada del nen petit.
A la uni vaig començar a fer un petit projecte en què precisament traslladava a la música el dol que estava passant jo. I va ser casualitat que, parlant-ne amb la meva mare, ella m’expliqués aquesta anècdota de quan era petit: li vaig preguntar on era el pare, i em va dir que al cel, i li vaig respondre que aleshores hi anéssim nosaltres també. Em va encantar aquesta innocència tan bonica dels nens, i em va remoure tant que vaig necessitar agafar la guitarra i cantar-ho, i repetir aquest “per què no hi anem” com si fos un mantra. I també hi queda reflectida aquesta primera etapa del dol, la negació.
A la cançó que dona nom al disc, “Un somni”, també hi apareix l’Arnau infant, oi?
Sí, exacte. És una cançó que tenia molt encallada. La tenia a mitges, però m’agradava molt i des del principi vaig veure que resumia el missatge de tot l’àlbum. L’havia d’acabar com fos, i vaig pensar que, ja que parlava al meu jo petit, potser la podia cantar ell. I vaig començar a pensar amb qui podria col·laborar, i de cop vaig veure clar que havia de ser la meva cosina Martina Folch que és un angelet. Òbviament, els vaig preguntar a ella i als meus tiets i tots van estar-hi supercontents. De fet, la Martina va flipar quan va venir als bucs de la universitat a gravar el tema!
Per què has batejat l’àlbum amb aquest mateix nom?
Crec que és la cançó més completa. Si l’àlbum parla de com estimo, l’arrel de tot i de com estimo ara, és allò que vaig viure en la infància. Per això la cançó tracta sobre mirar enrere, parlar amb l’Arnau petit i dir-li que el trobo a faltar i que sempre el vull portar amb mi.
Hem parlat de la teva cosina Martina Folch, i del record del teu pare, però la teva mare Montserrat Folch també la seva pròpia cançó en el disc on, a més, canta.
Sí! I això no estava gens planejat. De fet, ja tenia la cançó acabada quan li vaig ensenyar a la meva mare pel seu aniversari. Li va encantar i no la parava d’escoltar, i un dia em va proposar si, després que jo digués “ets aquí, mare?”, no podia sortir ella cantant “soc aquí”. Jo al principi vaig riure perquè pensava que feia conya, però ho deia seriosament. Així que un dia que va venir a casa ho vam gravar i em va ajudar a refer-ne algun vers... La vam acabar entre llàgrimes com vam poder. I ella ho fa superbé! Sempre li ha agradat cantar i, de fet, és bastant gràcies a ella que jo tinc aquest neguit per cantar. I ara ja tenim una cançó nostra, dels dos. I sempre que he fet algun concert petit, ha vingut, tota arreglada, a cantar-hi. Supermona.
I encara tens una altra col·laboració a “On no hi ha paraules”.
Sí, hi participa el Nau, un amic amb qui començaré a col·laborar molt... [RIU]. També hi canta la Mariona Muntanya. Tenia clar que volia un cor molt gran per aquesta cançó i m’hi faltava una veu femenina, i amb ella ja havíem dit de col·laborar algun dia així que li vaig proposar de venir. Té un registre i una veu espectacular, així que a l’estudi li vaig demanar que fes alguna de les floritures que fa ella... I va quedar espectacular.
A “Xq t’♡” també hi participa Nastik.
Sí. La vam començar com un joc. El Nastik és amic, i ara està començant també a fer el seu camí amb l’EP Benvingut sigueu aquesta casa (autoeditat, 2026), que he pogut produir.
Podríem dir que, 'Un somni', al final, tracta sobre l’amor –en els seus diferents variants–, però també la soledat o l’enyorança?
Sí, volia explicar com estimo: a la meva mare, al meu jo petit, a aquells que ja no hi són, a la meva parella, etc. La força de les meves cançons crec que ve del fet que són experiències que he viscut jo. A l’última cançó, hi ha una tornada apoteòsica on repeteixo i recullo tot de frases que vaig dient al llarg de l’àlbum. La idea final és que m’agrada molt estimar i estimo molt, però també em fa molt de mal. Faig amb molt d’amor totes aquestes cançons, però també hi ha molt patiment darrere d’aquest amor tan bonic.
Hi ha dues cançons del disc, “Queda’t aquí” i “M’atreveixo” que precisament parlen d’atrevir-se a estimar i superar les pors a patir.
La mare hi és, i l’estimo, i si em fa patir, doncs em fa patir, és el que toca. Però a l’inici d’una relació sí que sents que pots triar estimar i patir, o no. A “Queda’t aquí” ho exploro des de la rendició davant l’amor, i a “M’atreveixo”, més des de la voluntat de llençar-m’hi.
Aquesta diferència també queda plasmada a nivell musical: “Queda’t aquí” té un aire més de balada, mentre que “M’atreveixo” és més festiva.
Sí. Això és una cosa que m’ha ratllat molt de l’àlbum, perquè hi incloc cançons de llagrimeta com “Mare”, i de cop, el drum’n’bass de “M’atreveixo”, i no tinc clar que la gent entengui el projecte... Però alhora, així és com ha sortit de manera natural i, com que estic començant, he volgut experimentar amb tot. El problema és que em sento molt a gust tant amb una cosa com amb l’altre: m’agrada molt fer “M’atreveixo” però també “Queda’t aquí”.
A la portada del disc, surts tu rodejat d’uns ninots il·lustrats: què representen?
Tots els ninots soc jo de petit. Els va il·lustrar una amiga meva, Lídia Ubieto, i vam pensar que hi hagués un nino per a cada cançó, i que representés aquell moment o aquell sentiment. I volia que fos com una mica caricatura, com un record o una foto mig borrosa de qui era jo en aquell moment. I així portar-los tots amb mi, tots aquells Arnaus, penjats i interactuant amb mi.
Després de publicar aquest debut, què en podem esperar d’Arnau Aragall?
Ara hem començat a treballar amb l’Arnau ‘Nau’, amb qui tenim l’ambició de fer molt soroll per Catalunya, i pujar-nos a aquesta onada d’artistes que està sent enorme. En un moment em va fer por que em fes descuidar el meu projecte personal, però aquest estiu hem estat preparant moltes coses, i m’ha donat la tranquil·litat de poder-me prendre també amb més calma el projecte en solitari, i anar-me coneixent a poc a poc. Però per això també he volgut publicar ara el disc, abans d’arrencar amb el duet, per fer la meva carta de presentació.
Quan us donareu a conèixer com a duet?
Aquest setembre! Estem treballant per trobar la millor manera i la millor cançó, però no passarà d’aquest mes que ens estrenem.
.jpg)
