El pròxim dimarts 15 de setembre, ens en presentarà un tast en directe a l'Enderrock Sona de setembre a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm, i el 24 de setembre a les 12h, en el marc de la Setmana del Llibre en Català a La Revisteria, conversarem amb ella de poesia i música. Avui, però, ens avancem i parlem amb ella sobre la seva trajectòria i aquest nou treball.
'I això serà tot...' té un aire de comiat, és així?
El títol del disc l’he agafat d’un vers de la cançó “Pedres, ocells i flors”, que reflexiona sobre com de vegades volem anar a la profunditat de les coses i endinsar-nos en el seu sentit, però sovint ‘això serà tot’. Aquesta és la lectura més poètica i més amable. L’altra és que ara, de moment, puc cantar i fer coses, però em sento al límit de seguir lluitant sola. He posat tot l’esforç en aquest disc, tant artísticament com econòmicament, en infraestructura i per la gent que hi he involucrat... i, si tot va bé, aniré endavant, però si no, ja he fet una carrera independent molt maca i molt difícil de mantenir tants anys. Ha estat molt difícil arribar fins aquí.
Vas arrencar molt jove, amb 19 anys, amb 'Guerres dolcíssimes' (Aumón / Amni Records, 2008) i cançons com “L’aristòcrata”.
Aquells primers temes no els he deixat de cantar mai... però l’altre dia vaig fer un concert a Caldes a Malavella i me’n vaig acomiadar. Són cançons a les quals estic molt agraïda, perquè m’han fet un petit nom alternatiu per anar per camins secundaris, però ja no em sento ni penso igual. Me’n sento lluny. Una manera de no enganxar-me amb idees que ja no formen part de mi és dir fins aquí. Tenien sentit als 20 i pocs anys, però ja no tant amb 38.
També has escrit molta poesia i has estat seleccionada en reculls de dones poetes. Quina és la teva relació amb la part poètica?
La meva trajectòria musical ha anat molt lligada amb els recitals de poesia. En aquest circuit he conegut Anna Aguilar i Joan Vinuesa, amb qui soc molt amiga des de joveneta. Tot va molt junt. Quan vaig començar a cantar a Barcelona, a l’Horiginal i l’Heliogàbal, els poetes em deien que m’equivocava volent fer música convencional, que seria més feliç actuant als bars on havia crescut escoltant poesia.
Creure’ls hauria estat un fre en la teva carrera musical?
Per als intel·lectuals outsiders sonar a la ràdio pot tenir una connotació negativa, perquè arriba a un públic més ampli. Per als poetes era com si m’hagués venut. És el contrari del que pensa la gent de la música, que és millor com més t’escolten. Semblava que hagués de baixar el nivell per sonar a la ràdio o actuar en un festival, i jo sempre m’he sentit en un entremig. D’una banda, no faig cançons amb lletres senzilles i, de l’altra, no em sento una superalternativa purista i experimental de la poesia. Soc a l’entremig.
El disc 'I això serà tot...' arrenca amb “Mai les ales”, una lliçó vital que diu ‘no hi ha respostes per sempre’ i que pot remetre a “Mil ocells” de Txarango o al poema de Joan Salvat-Papasseit “Tot l’enyor de demà”. Poesia i cançó sempre van de la mà per explicar-te?
Fins ara pensava que una lletra de cançó havia d’estar sempre molt a prop de la poesia, però m’he adonat que m’equivocava, perquè una cançó ha de ser més narrativa i més quotidiana. He hagut de fer un cert procés de dol per decidir quins poemes són per als poemaris i els recitals i no poden ser cançons. Sempre volia que anessin junts, però m’he adonat que és molt més agradable una cançó narrativa amb imatges suggerents. “Mai les ales” sembla trista, però en realitat és una cançó d’alliberament, en què espero no perdre mai les forces per lluitar, riure, viure... Tot i que no hi ha res per sempre.
Il·lustra bé la teva idea actual de volar. Dius que no hi ha respostes per sempre, però tampoc no has trobat receptes?
Les paraules són importants, perquè soc una persona que pateix molt, però no he trobat solucions ni cap seguretat. A més, l’esclerosi que pateixo em posa en safata viure en aquesta incertesa. Des que tinc la malaltia sé que no puc fer cap previsió per saber què em passarà. De moment tinc salut i amor, però he d’aprendre a conviure amb una incertesa on estem tots abocats.
En aquest disc has apostat per cançons de pop elegant i lleuger cuinades al costat de dos xefs de l’esferificació sonora, Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Joan Colomno. Per què els has triat?
Tot i que formen part del meu mateix disc, amb tots dos he treballat de maneres molt diferents. Com que se m’ha vist sempre més a prop del món de la lletra i poc música en el món dels músics, vaig demanar al Joan una producció com la dels discos d’El Petit de Cal Eril, en què la veu i la paraula són un instrument més. Va ser un repte molt gran, perquè, en algun moment, em vaig sentir fins i tot una mica incòmoda per abaixar tant el volum de la veu o haver d’eliminar paraules profundes...
I com va anar amb Joan Colomo?
En el cas de les cançons produïdes pel Colomo li vaig demanar deixar-me anar per passar-m’ho bé. No va ser un procés tan racional. Volia una mica més de disbauxa, que també m’interessava. En canvi, amb El Petit vam treballar molt a fons el so de la banda, fent que la veu tingués un pes diferent i pogués volar per marxar de l’arrel de les meves cançons antigues.
Per gravar “I em sap tan greu” has triat col·laborar amb Triquell, que és d’una generació més jove. Per què?
De la generació jove m’interessen molt artistes com Triquell, Mar Pujol i Socunbohemio. En realitat no són una font d’inspiració directa, perquè em sento molt més gran des del punt de vista de l’experiència vital, però tots tres fan una música actual molt ben feta. De Triquell m’encanta la veu, com rapeja i com recita, perquè té un to greu que vaig creure que podia combinar molt bé amb el meu. A banda, també he col·laborat en una cançó del nou disc de Sara Roy. Em va semblar molt bonic que m’expliqués que em seguia des que era petita. Jo la vaig conèixer quan era cantant de Macedònia, i es veu que llavors ja venia als meus recitals. Ha estat un intercanvi generacional com el que jo vaig fer amb Gerard Quintana.
Al tema pop “Som” hi col·labora David Carabén (Mishima) i a “De què fugim” hi canta Santi Balmes (Love of Lesbian), tot i que hi ressona la Ivette Nadal més “Fràgil”...
El Santi també és una veu que m’interessa molt, m’hi vaig fer amiga a través del Manolo García i a vegades l’he acompanyat al camerino. Hem tingut molt bona relació i m’agrada parlar-hi de cançons, perquè em sembla al·lucinant com escriu les lletres. Vaig gosar proposar-l’hi, perquè sabia que estava obert a cantar en català i sempre m’havia fet il·lusió. La cançó “De què fugim”, igual que “Fràgil”, segueix més la meva trajectòria antiga. A la lletra m’enfronto a la por però en el fons no vull que s’acabi. És una combinació entre una història d’amor i la meva relació amb la música, que també és una història d’amor.
Sovint quan graves un disc també aprofites per publicar un poemari. Com serà aquesta vegada?
En aquest cas, quan surti el disc en format de vinil també trauré el poemari Els mots d’en Víctor, editat amb Tushita. El meu primer mestre de català va ser Víctor Sunyol, i li he posat aquest títol com a agraïment a la persona que em va obrir la porta al món de la poesia.
Pots llegir l'entrevista completa al número de setembre d'Enderrock (398).
