LUX I LUMENS

En contextos de règims de guerra sempre hi ha retrocessos en drets i llibertats, diu Olga Rodríguez al pòdcast de Saldremos mejores (març 2026). Guerra a Palestina, guerra a l’Iran, als territoris del Sàhara ocupat, territoris africans, guerres a Amèrica... I el fet cultural és un braç més del monstre bel·licista. El retorn a l’ordre, la religió i el silenci són tendència: des del Pantone Cloud Dancer a Lux (Sony Music, 2025) de Rosalia rebem que el que és divertit, ordinari o popular ja no té lloc. En temps de crisi, les elits es refugien en estètiques clàssiques no només per estatus, sinó per proteccionisme. Igual que els estats tanquen fronteres, el projecte Lux tanca les fronteres de la seva obra.

El gir de Motomami (Sony Music, 2022) a Lux revela el pas d’un model d’expansió popular a un de control del relat i, per tant, de les imaginacions. Motomami operava des de la proximitat: una Rosalia accessible, campechana, la nostra amiga sucumbida a l’imbècil de torn. Xarnega, sexi, llesta, empoderada. I, a més a més, feia un directe guapíssim dissenyat per arribar a tots els ulls del món: la seva estrena en digital va ser exclusiva a TikTok, l’escenari estava pensat per a la càmera del mòbil, l’esdeveniment es distribuïa en temps real i l’experiència va esdevenir compartida fins i tot per a qui no hi assistia físicament. Motomami va democratitzar el fet cultural aprofitant els sistemes de relació i les tecnologies contemporànies. I això no només passava amb la posada a escena, la seva música estava construïda sobre gèneres cantables i populars, melodies enganxoses, lletres reproduïbles, cançons dignes de revetlla popular amb les senyores ballant “Despechada” com un pasdoble.


En canvi, Lux es desplaça a referents allunyats i elitistes, canvia les imatges del barri i el polígon –no parlarem d’apropiació aquí– per referents de la història de l’art, el territori de l’especulació simbòlica i la legitimació institucional. Això genera un problema, un conflicte de classe: l’obra requereix un esforç intel·lectual que és, en si mateix, un luxe. Una amiga em va dir que era el concert amb més silenci per al qual havia pagat mai, clar, amb idiomes antics i registres operístics, l’espectador adopta un rol contemplatiu i subordinat, un rol passiu i subordinat. En directe, Lux introdueix una teatralitat que és difícil de reproduir –tothom sap que el teatre gravat no val res– i s’ha evidenciat un tall clar: la prohibició de fotoperiodistes imposa una única narrativa, cultura del búnquer.

Allà on abans hi havia multiplicitat de punts de vista, ara hi ha centralització; allà on el concert es filtrava orgànicament, ara s’hi restringeix l’accés. Si la Rosalia empresària especula amb l’habitatge, la Rosalia artista privatitza l’espai simbòlic. Mentre la guerra fragmenta el món real, Lux proposa una unitat artificial i sacra que és elitista perquè només uns pocs es poden permetre el luxe de la puresa i l’ordre mentre el món crema. Privatitzar la imaginació és, en el fons, impedir que la gent faci servir l’art per tramitar el seu propi dolor de manera col·lectiva i per tant, generar esperit crític.