Félix Gimeno acaba de presentar disc amb el seu nou projecte. Qui va ser veu d'un dels grups més efímers i de culte de la música valenciana de la dècada de 2010, Les Deesses Mortes, torna ara amb una proposta personal anomenada Ocell Elèctric. La targeta de presentació també es diu també Ocell Elèctric (autoeditat) i inclou set peces cantades i una obertura instrumental. N'hem parlat amb el músic de Vila-real.



Sense fer soroll ha aparegut el primer disc d’Ocell Elèctric. Presenta’ns el projecte.
Com tots els projectes en els quals he participat, el fil conductor són les cançons que faig. Pense que són fruit de la necessitat vital d'expressió humana, d'expressar els sentiments, les sensacions i les emocions que un té. Jo sempre he compost pràcticament sol, tot i que és veritat que amb Víctor Pesudo i Pascual Arnau, les Deesses, componguérem junts i sobretot arranjàrem junts. Amb el temps, la gent té els seus propis compromisos, de manera que et vas quedant un poquet sol. Com que a mi m'agrada fer cançons, sempre n'he continuat fent. Això no vol dir que tot el que faig ho acabe editant, perquè realment no és fàcil i tinc un filtre prou alt. M'agrada que les coses tinguen certa autenticitat i hi ha coses que no queden com jo volia i no les edite. Ara hem arribat al punt on tenia un grapat de cançons i vaig sentir la necessitat absoluta d'enregistrar-les. D’aquí va sorgir el projecte d'Ocell Elèctric, de la necessitat d'expressar aquestes experiències humanes.

Quant de temps has estat treballant en aquestes cançons?
Vaig començar-hi a treballar l'estiu passat. Sabia que era un projecte que havia de portar jo sol fins al final. M'he hagut d’encarregar de la gravació, de la mescla, de la producció… d'absolutament tot. I tenint en compte que anava a fer-ho tot sol, vaig triar unes poquetes cançons. Vaig triar un so que volia, i tenia clar que cada cançó havien de ser tres minuts de pop directe i simple. Vaig simplificar el procés tant com vaig poder.

Has format part de Freses, Les Deesses Mortes, Sánchez & Grup d’Autoajuda... A Ocell Elèctric ets més tu que mai?
Totalment, sí. Ocell Elèctric soc jo. Normalment, sempre grave maquetes i al final les acabe compartint amb el grup en què estic en aquest moment i sorgeixen moltes idees, moltes vegades molt bones. Però en aquest projecte no hi ha hagut eixe filtre. Pense que és la traducció més directa del que he fet fins ara.


Ara parlaves de l'estil. Jo en diria pop d'autor, indie, experimental... 
Per a mi és molt complicat posar-hi etiquetes perquè el meu recorregut és prou ampli i soc un amant de la música. Jo passe de Francesc Tàrrega a Hüsker Dü. Vinc d’una família de músics, de la música clàssica i les peces tradicionals valencianes. Per a nosaltres, Tàrrega és una figura important. Però, va arribar l'adolescència, als anys vuitanta, i em va començar a arribar Hüsker Dü, Spolix, Blue Night... I al mateix temps, vaig descobrir altres artistes amb els quals també compartisc coses, com poden ser Ovidi Montllor, Sisa, Pau Riba i, més endavant, Sopa de Cabra o Antònia Font. Totes aqueixes influències, al final, supose que creen una singularitat en cadascú. Per això, ficar-ho tot en una etiqueta em resulta complicat. Jo sempre dic que faig pop, música popular.

I pel que fa a les lletres, de què parlen?
Quan em pose a compondre una cançó, normalment parle de la meua vida, de la meua experiència humana. Em resulta complicat sortir d'aquí perquè és un espai on em sent realment còmode. Després, evidentment, sempre hi ha la part poètica, que em permet suavitzar un poc la despullada emocional que per a mi són les cançons, però jo sempre parle de la vida. Vull dir, de les pors, les addiccions, les il·lusions, veritats, mentides, i fins i tot de rentar els plats. Parle de la vida, de l'experiència humana.

Has passat per grups que cantaven en anglès, en castellà i en valencià. Com condiciona l'idioma a l'hora de fer les cançons?
Ho condiciona completament. I he de dir que per a mi el valencià potser és el més sonor, encisador. Evidentment, és la llengua dels meus avis i és la meva llengua, però pense que és un llenguatge molt bonic per al pop, perquè és molt suau, és molt dolç, és molt subtil. A més és un llenguatge que necessita tot l'amor que li puguem donar. De manera que jo sempre que puc componc en valencià. No vol dir que em tanque a res perquè no soc una persona de tancar-se cap porta, però quan estic sol, surt en valencià d'una forma natural.

Tens previst fer-ne directes? Has reunit una banda?
Sincerament, no et puc dir ni que sí ni que no. Ara per ara, pense que serà un projecte més fàcil de defensar actuant en solitari. Més que res perquè muntar una banda comporta una sèrie de compromisos molt importants en tots els sentits, fins i tot econòmics també, però no ho descarte. Afortunadament, a Castelló tinc moltíssima gent coneguda, molts músics amics, i no seria difícil muntar una banda per poder defensar les cançons en directe. Però anirem a poc a poc i ja ho veurem.

Parlem de Les Deesses Mortes, que potser va tenir una vida massa curta… No us vau quedar amb ganes de més?
He de dir que vam compondre, arranjar i maquetar unes 30 cançons per a un altre disc, però es va quedar allí. No va ser per cap tema personal entre nosaltres, jo parle amb Pascual i amb Víctor cada setmana, i quedem constantment. Però era un projecte que, des d'un primer moment, vam plantejar que era únic. El nom ja tenia a veure amb això. Per nosaltres era un projecte que naixia mort, i la nostra sorpresa va ser la xicoteta repercussió que va tenir el disc, perquè no ens l'esperàvem. Sabíem que era un projecte molt autèntic i al marge de tot. Però també som conscients que sempre ens ha costat entrar en l'engranatge musical, en el negoci de la música. No sé per què ha sigut, però sempre ens hem quedat un poquet al marge. I tens raó, jo també pense que és una llàstima que Les Deesses Mortes no tinguessen una vida un poc més llarga. Podria haver estat més llarg el projecte, però com va ser molt bonic i nosaltres en tenim un record i una experiència meravellosa. Però Ocell Elèctric és el seu cosí germà, i porta un poc el foc que va més enllà.