L'any passat, el quartet vallenc de punk-rock Incendi va guanyar el Premi Enderrock al millor disc de rock per votació popular per No ho tornarem a fer (autoeditat, 2024). Ara, dos anys després d'aquell treball guardonat, presenten noves dosis de punk-rock directes i concises a Tot va malament (autoeditat, 2026). Parlem amb la banda sobre les noves cançons.
Quan vau presentar-vos al Sona9 2024 i vau guanyar el Premi Enderrock 2025 al millor disc de rock per votació popular éreu un quintet i ara sou un quartet. Com ha canviat la formació?
Marc Aguadé (veu i guitarra): Al Raül Ruiz [exbateria], que és un hippie, realment mai li ha agradat el punk rock. Feia 4 anys que tocava amb Incendi per amistat però ja feia temps que ens deia que estava buscant un grup del seu rotllo. Ara toca amb una banda que es diu Abanica Ese Sobaco. I aleshores va entrar el Salvadoret a la bateria.
Roger Rodríguez (veu i guitarra): Sí, la formació ha canviat per falta de motivació personal, i per poder compaginar-nos i adaptar-nos millor al que volem fer.
Com vau rebre aquell Premi Enderrock?
M.A: Doncs bastant borratxos. No ens esperàvem guanyar el premi, i per això vam decidir que abans de la gala ens aprofitaríem de la barra lliure de cervesa i així, com a mínim, passar-ho bé. No teníem cap discurs preparat i crec que es va notar. Vam voler deixar clar que no ens agrada el concepte generalitzat de la “música catalana” que molts dels oients dels grups que freqüenten els Premis Enderrock utilitzen per referir-se a tota la música catalana, reduint a l’absurd la gran varietat musical que tenim. A part, però, és veritat el que vam dir: no ens agraden gaire els Tyets.
R.R: Ens va fer especial il·lusió guanyar el premi, sobretot per la gent que ens coneix i sap la feina feta des dels inicis. Va ser una experiència xulíssima. No ens ho crèiem i ens ho vàrem passar molt i molt bé. I des d'aleshores és cert que vàrem notar que teníem algun concert més, però res de l’altre món.
El disc es titula 'Tot va malament'. Sou molt pessimistes amb el futur?
M.A: Ens agrada ironitzar sobre aquest futur decadent cap al qual sembla que ens estem abocant. En el fons, però, som bastant més optimistes del que pot semblar. Si no ho fóssim, probablement ni tan sols faríem cançons sobre aquests temes.
Adrià Saperas (baix): L'extrema dreta està pujant, els lloguers s'encareixen, hi ha desnonaments cada dos per tres... El que veiem és que la societat cada dia va a pitjor i no es fan prou coses per millorar el nostre futur.
"Catalunya Resort" és una crítica tant a la turistificació com a l'arraconament del català i singularitats locals de Catalunya. Ho veieu sobretot a les zones turistificades, o també a les que ho són menys?
M.A: Qualsevol persona que manté el català dia a dia i en tots contextos sap que és una feina titànica i quasi impossible. Òbviament, aquests problemes s’evidencien encara més quan vas a una ciutat com Barcelona, on directament quan parles en català hi ha gent que ni l'entén i es pensa que ets un guiri. Tot i això, als pobles i al Camp de Tarragona el problema també és evident i tothom s’esforça molt a entendre el castellà, el francès, l’italià… però quan parles en català i no t’entenen et demanen ràpidament que passis al castellà.
R.R: A les grans ciutats estan fent fora la gent de casa seva per poder posar-hi més lloguers turístics. Per exemple, la Barcelona d’ara no té res a veure amb la de quan jo era petit i anàvem amb la família a passar-hi el dia. Tot ha canviat moltíssim. Tinc la sensació d'estar en un altre país quan vaig a Barcelona. Tot es basa a fer diners, no importa com.
De què parla "El licor de la veritat"?
M.A: Parla de l'assassinat del militant antifranquista Cipriano Martos Jiménez el 17 de setembre de 1973. Va morir després de ser torturat a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus. Després de dos dies d'interrogatoris i de negar-se a delatar cap dels seus companys, li van fer empassar —expressió que apareix en la versió policial dels fets— l'anomenat "licor de la veritat": una barreja d'àcid sulfúric i gasolina. Durant anys, les autoritats van sostenir que s'havia suïcidat, i va ser enterrat sense que la família pogués acomiadar-se'n. Quan vam descobrir la seva història vam tenir clar que volíem convertir-la en cançó. També volem aprofitar per donar les gràcies a la família Martos, i especialment a l'Inma, amb qui vaig parlar abans d'escriure el tema per assegurar-nos que estaven d'acord que expliquéssim aquesta història i contribuíssim a preservar la memòria d'en Cipriano. La seva resposta va ser molt positiva i ens va fer molta il·lusió.
A "Ignorància" critiqueu el populisme de l'extrema dreta catalana. En un pop 'mainstream' cada cop menys posicionat, sentiu que és encara més important que els grups de punk continueu fent cançons així?
M.A: Semblava impossible aquest auge de l'extrema dreta a Catalunya. Ens pensàvem que érem diferents i immunes, i al final ha passat exactament el mateix que a la majoria d'Europa. Cada cop triomfen més els discursos simples, els missatges de consum ràpid i les explicacions fàcils per a problemes complexos. Això també es reflecteix en la música. Vivim en una època en què moltes vegades es premia més l'entreteniment que no pas la crítica o la reflexió. I no passa res, la música no té cap obligació de ser un míting polític, però evidentment això té conseqüències. Quan Obrint Pas, La Gossa Sorda, Inadaptats i grups tan polititzats eren referents les coses eren molt diferents. Molts de nosaltres ens hem polititzat i ens hem interessat per militar en assemblees de l’esquerra independentista gràcies a la música. Però precisament per això creiem que continua sent important que existeixin grups que facin cançons incòmodes, que prenguin partit o que plantegin preguntes. El punk sempre ha estat això.
A.S: Molts cops s'ha vist el punk com un moviment de quatre eixelebrats que es queixen de tot i no estan d'acord amb res. I, sincerament, moltes vegades és exactament això. Però algú ha de fer la feina.
R.R: És molt important combatre l'auge de l'extrema dreta, a qui cada vegada se'ls veu més i amb més confiança. Ja no s'amaguen com abans. Al supermercat, el teu veí, el cosí de la teva amiga… Són nazis, i també catalans. La societat ho està acceptant com si fos una posició política acceptable, i no és així. Ha de tornar a fer vergonya ser un nazi de merda.
Si "Ignorància" és la cançó més política, la més emocional i tendra és "Plou". Sentiu la necessitat de fer alguna cançó més vulnerable i personal en el disc?
M.A: Doncs realment no neix d'aquesta necessitat concreta, perquè al nostre segon disc, No ho tornarem a fer, no hi havia cap tema especialment emocional. En canvi, al primer sí que n'hi havia un parell, com "Estrany comiat" o "Ràtzia", i en aquest disc també hi trobem "Hem crescut", dedicada al meu germà gran i a la nostra infantesa, o la mateixa "Tot va malament". Al final, les cançons surten del que tinc al cap en cada moment. Cada disc acaba reflectint tant la meva situació emocional com els temes socials que em preocupen i que m'ocupen més espai mental. No hi ha una decisió conscient de dir "ara toca fer una cançó vulnerable"; simplement apareix si és el que visc o penso.
Quan vau presentar-vos al Sona9 2024 i vau guanyar el Premi Enderrock 2025 al millor disc de rock per votació popular éreu un quintet i ara sou un quartet. Com ha canviat la formació?
Marc Aguadé (veu i guitarra): Al Raül Ruiz [exbateria], que és un hippie, realment mai li ha agradat el punk rock. Feia 4 anys que tocava amb Incendi per amistat però ja feia temps que ens deia que estava buscant un grup del seu rotllo. Ara toca amb una banda que es diu Abanica Ese Sobaco. I aleshores va entrar el Salvadoret a la bateria.
Roger Rodríguez (veu i guitarra): Sí, la formació ha canviat per falta de motivació personal, i per poder compaginar-nos i adaptar-nos millor al que volem fer.
Com vau rebre aquell Premi Enderrock?
M.A: Doncs bastant borratxos. No ens esperàvem guanyar el premi, i per això vam decidir que abans de la gala ens aprofitaríem de la barra lliure de cervesa i així, com a mínim, passar-ho bé. No teníem cap discurs preparat i crec que es va notar. Vam voler deixar clar que no ens agrada el concepte generalitzat de la “música catalana” que molts dels oients dels grups que freqüenten els Premis Enderrock utilitzen per referir-se a tota la música catalana, reduint a l’absurd la gran varietat musical que tenim. A part, però, és veritat el que vam dir: no ens agraden gaire els Tyets.
R.R: Ens va fer especial il·lusió guanyar el premi, sobretot per la gent que ens coneix i sap la feina feta des dels inicis. Va ser una experiència xulíssima. No ens ho crèiem i ens ho vàrem passar molt i molt bé. I des d'aleshores és cert que vàrem notar que teníem algun concert més, però res de l’altre món.
El disc es titula 'Tot va malament'. Sou molt pessimistes amb el futur?
M.A: Ens agrada ironitzar sobre aquest futur decadent cap al qual sembla que ens estem abocant. En el fons, però, som bastant més optimistes del que pot semblar. Si no ho fóssim, probablement ni tan sols faríem cançons sobre aquests temes.
Adrià Saperas (baix): L'extrema dreta està pujant, els lloguers s'encareixen, hi ha desnonaments cada dos per tres... El que veiem és que la societat cada dia va a pitjor i no es fan prou coses per millorar el nostre futur.
"Catalunya Resort" és una crítica tant a la turistificació com a l'arraconament del català i singularitats locals de Catalunya. Ho veieu sobretot a les zones turistificades, o també a les que ho són menys?
M.A: Qualsevol persona que manté el català dia a dia i en tots contextos sap que és una feina titànica i quasi impossible. Òbviament, aquests problemes s’evidencien encara més quan vas a una ciutat com Barcelona, on directament quan parles en català hi ha gent que ni l'entén i es pensa que ets un guiri. Tot i això, als pobles i al Camp de Tarragona el problema també és evident i tothom s’esforça molt a entendre el castellà, el francès, l’italià… però quan parles en català i no t’entenen et demanen ràpidament que passis al castellà.
R.R: A les grans ciutats estan fent fora la gent de casa seva per poder posar-hi més lloguers turístics. Per exemple, la Barcelona d’ara no té res a veure amb la de quan jo era petit i anàvem amb la família a passar-hi el dia. Tot ha canviat moltíssim. Tinc la sensació d'estar en un altre país quan vaig a Barcelona. Tot es basa a fer diners, no importa com.
De què parla "El licor de la veritat"?
M.A: Parla de l'assassinat del militant antifranquista Cipriano Martos Jiménez el 17 de setembre de 1973. Va morir després de ser torturat a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus. Després de dos dies d'interrogatoris i de negar-se a delatar cap dels seus companys, li van fer empassar —expressió que apareix en la versió policial dels fets— l'anomenat "licor de la veritat": una barreja d'àcid sulfúric i gasolina. Durant anys, les autoritats van sostenir que s'havia suïcidat, i va ser enterrat sense que la família pogués acomiadar-se'n. Quan vam descobrir la seva història vam tenir clar que volíem convertir-la en cançó. També volem aprofitar per donar les gràcies a la família Martos, i especialment a l'Inma, amb qui vaig parlar abans d'escriure el tema per assegurar-nos que estaven d'acord que expliquéssim aquesta història i contribuíssim a preservar la memòria d'en Cipriano. La seva resposta va ser molt positiva i ens va fer molta il·lusió.
A "Ignorància" critiqueu el populisme de l'extrema dreta catalana. En un pop 'mainstream' cada cop menys posicionat, sentiu que és encara més important que els grups de punk continueu fent cançons així?
M.A: Semblava impossible aquest auge de l'extrema dreta a Catalunya. Ens pensàvem que érem diferents i immunes, i al final ha passat exactament el mateix que a la majoria d'Europa. Cada cop triomfen més els discursos simples, els missatges de consum ràpid i les explicacions fàcils per a problemes complexos. Això també es reflecteix en la música. Vivim en una època en què moltes vegades es premia més l'entreteniment que no pas la crítica o la reflexió. I no passa res, la música no té cap obligació de ser un míting polític, però evidentment això té conseqüències. Quan Obrint Pas, La Gossa Sorda, Inadaptats i grups tan polititzats eren referents les coses eren molt diferents. Molts de nosaltres ens hem polititzat i ens hem interessat per militar en assemblees de l’esquerra independentista gràcies a la música. Però precisament per això creiem que continua sent important que existeixin grups que facin cançons incòmodes, que prenguin partit o que plantegin preguntes. El punk sempre ha estat això.
A.S: Molts cops s'ha vist el punk com un moviment de quatre eixelebrats que es queixen de tot i no estan d'acord amb res. I, sincerament, moltes vegades és exactament això. Però algú ha de fer la feina.
R.R: És molt important combatre l'auge de l'extrema dreta, a qui cada vegada se'ls veu més i amb més confiança. Ja no s'amaguen com abans. Al supermercat, el teu veí, el cosí de la teva amiga… Són nazis, i també catalans. La societat ho està acceptant com si fos una posició política acceptable, i no és així. Ha de tornar a fer vergonya ser un nazi de merda.
Si "Ignorància" és la cançó més política, la més emocional i tendra és "Plou". Sentiu la necessitat de fer alguna cançó més vulnerable i personal en el disc?
M.A: Doncs realment no neix d'aquesta necessitat concreta, perquè al nostre segon disc, No ho tornarem a fer, no hi havia cap tema especialment emocional. En canvi, al primer sí que n'hi havia un parell, com "Estrany comiat" o "Ràtzia", i en aquest disc també hi trobem "Hem crescut", dedicada al meu germà gran i a la nostra infantesa, o la mateixa "Tot va malament". Al final, les cançons surten del que tinc al cap en cada moment. Cada disc acaba reflectint tant la meva situació emocional com els temes socials que em preocupen i que m'ocupen més espai mental. No hi ha una decisió conscient de dir "ara toca fer una cançó vulnerable"; simplement apareix si és el que visc o penso.
.jpg)
