Retrat d'artista

Miquela Lladó, el tresor de l’illa

Jordi Martí Fabra fa un retrat d'artista de la cantant i compositor de Palma Miquela Lladó

| 14/07/2026 a les 10:30h

Miquela Lladó
Miquela Lladó | Juan Miguel Morales
Hi ha veus que entonen una melodia i instantàniament convoquen al seu voltant tot un entorn i una història, com per exemple Miquela Lladó (Palma, 1948). Quan l’oient escolta com interpreta “Es color de s’alegria” pot proclamar sense por d’equivocar-se que així es canta a Mallorca. Però calius ultralocals d’aquesta mena no surten per generació espontània. El seu cant ha begut de mil fonts, com ella ha explicat alguna vegada en aquesta revista, ja que durant la seva infància van conviure la música clàssica i la cançó italiana –al tocadiscos de casa– amb Els Valldemossa –als carrers dels estius–.
 
Els anys d’adolescència van ser de la influència creixent, arreu dels Països Catalans, de la cançó francesa i el folk nord-americà cristal·litzats en la Nova Cançó i en noves estrelles de masses com Joan Manuel Serrat. Amb tot aquest bagatge, la jove artista es va presentar de la mà de Joventuts Musicals al II Festival de la Nova Cançó del 1966, al Castell de Bellver, amb cançons pròpies que respiraven l’esperit de l’època com “Quan vengui Déu a la terra”, que va enregistrar un any després en un EP editat per Edigsa i arranjaments d’Antoni Ros Marbà. Encara no havia fet 20 anys i va signar el disc com a Miquelina Lladó. Però tot i que no va aparcar mai la música, i no va deixar de conrear-la amb els amics i la família, sí que va deixar de banda els escenaris.



Almenys, fins al 1981, quan va participar en la creació d’un grup cabdal en la recuperació i revitalització del ball de bot i la música popular mallorquina: Música Nostra. En aquesta aventura la van acompanyar músics de caràcter, com Toni Roig –en una primera fase– i Pep Toni Rubio –al llarg de tot el trajecte–. La tasca de Música Nostra és impagable, gràcies a la seva obertura de mires i a una manera refrescant de fer brillar el patrimoni mallorquí. I la seva discografia és un tresor de l’illa.
 
En paral·lel, Lladó va traçar altres projectes com Siurell Elèctric, més orientat al folk-rock; Alea, amb Rosa Zaragoza; Ensemble Llull, amb Maria Laffitte... I amb l’arribada del nou segle va recuperar el seu camí com a solista. La Miquelina ja era la gran Miquela, que va presentar un disc estratosfèric, Com un ventall (Blau, 2003), seguit d’un altre on combinava poemes i cançons, Tècnica mixta (Blau, 2014). Ara, mentre col·labora amb nous valors com Maria Jaume i Pitxorines, s’ha retrobat amb un altre gran renovador del folk, l’amic valencià Miquel Gil.
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, Retrat d'artista, Miquela Lladó

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.