Ahir, el teatre Grec de Barcelona, en el marc del festival homònim, acollia el directe de Les flors prohibides: un projecte col·lectiu impulsat per la directora del segell Hidden Track Records Louise Samson per recaptar fons pels infants en contextos de guerra. La iniciativa va néixer com a disc recopilatori amb cançons inèdites de les artistes de la discogràfica, però ahir va sumar noves complicitats a l'aventura, amb les veus de Marina Rossell, Tarta Relena, Alosa, Anna Ferrer o Selma Bruna, la guitarra de Darío Barroso, entre altres, o la banda titular que els acompanyaria a tots durant la nit: Bruna González (violoncel), Marina Arrufat (violí), Alba Careta (trompeta), Marcel·lí Bayer (saxo) i Cora Novoa (electrònica).
 
Davant d'un mar de ventalls de tots colors onejant entre la graderia del magnífic teatre Grec, s'hi van anar succeint prop d'una vintena d'actuacions de diferents artistes, tots units per la sensibilitat, l'emoció i, més que res, la solidaritat i el convenciment que l'art i la música poden ajudar a fer del món un lloc millor. L'espectacle d'ahir servia per compartir tot això, entre els músics i amb el públic, però també per acabar de vendre les darreres còpies del disc Les flors prohibides (Hidden Track Records, 2026) i així, segons va anunciar Samson, poder enviar una recaptació total d'uns 6.000 euros a l’ONG War Child.
 
El concert va arrencar amb una esplèndida Amaia Miranda, sempre hàbil a la guitarra i càlida a la veu, amb “Canción de la esperanza”, i acompanyant també la barcelonina Carlota Flâneur amb “El joc” —la primera cançó que publica en català—. Una veu en off va donar la benvinguda al públic, i va explicar el projecte i com les artistes que veuríem durant la nit són “persones que busquen viure la música des de la intimitat. Volem crear un espai de reflexió, a través de les lletres, les melodies i del silenci, que us serveixin per sentir consciència i presència. La música ens ajuda a pensar però també a oblidar. Les flors prohibides és un projecte musical i escènic que neix de l’absència (...) i d’aquesta pèrdua ecològica que és també cultural i simbòlica. (...) Gaudiu, penseu, oblideu-vos per una estona del dia a dia i busqueu el vostre centre, allò que realment importa”.
 
Tot seguit van sortir a l’escenari Clara Andrés amb Júlia, per interpretar “Mínim”, i Marina Herlop al piano, abans d’un interludi protagonitzat pels jocs de veus de Tarta Relena que s’aniria repetint al llarg de la nit. El collbatoní Ferran Palau, armat amb una guitarra i acompanyat de la veu de Mar Pujol i les cordes i els vents de la banda, va fer “Enguany”. Mentre Palau marxava de l’escenari, Pujol i Marina Arrufat se situaven en el centre de la tarima, al costat de la vallesana Anna Andreu i la seva preciosa i corprenedora “Aquest mal”, que va fer que el públic arrenqués en aplaudiments.
 
Unes de les artistes convidades de la nit, que es van voler sumar al projecte tot i no formar part del disc —com Marina Herlop o Tarta Relena— eren les germanes Meritxell i Judit Neddermann. Juntes van interpretar una cançó de cadascuna: “Vull estimar-te”, de Meritxell Neddermann, a piano i veu, i “Llibert”, on també es va afegir la guitarra de Judit Neddermann.
 
Un dels moments emotius va ser també el quasi renaixement de les enyorades Marala per una nit. La pedreguerina Sandra Monfort va convidar la santcugatenca Selma Bruna —amb qui compartien el trio de folk ja desaparegut— perquè posés veus a la seva punyent “Terra de guapes”, fràgil i bella, i inspirada per la desgràcia de la DANA a València. I juntes, també amb el guitarrista Darío Barroso, encara van fer una de les cançons del darrer disc de Marala —Jota de morir (Popaganda pel Fet!, 2022)—: “Canteu a l’albat”.
 
Després d’un nou joc vocal de Helena Ros i Marta Torrella (Tarta Relena) amb Novoa, van ser Mar Pujol i Júlia Collado Riu les qui es van asseure al costat de Barroso i la seva destresa a les sis cordes per interpretar “Ullpresa” (de Collado) i “Per viure” (de Pujol), les dues cançons amb què s’obre Les flors prohibides.
 
Amb una nou regal harmònic de Ros i Torrella, on jugaven a seguir-se i acabar-se les frases melòdiques —i que després imitarien amb els seus instruments Alba Careta i Marcel·lí Bayer—, es va donar pas a Clara Peya. La palafrugellenca es va asseure primer al piano de cua per improvisar amb el ballarí colombià Camilo Mejía. Tot seguit, i per sorpresa de l’audiència, va abandonar la banqueta —que va cedir a Meritxell Neddermann— i es va plantar al bell mig de la tarima per cantar, a ple cor, “El poema següent”. I malgrat que Peya sempre insisteix a dir que no canta bé, va fer una interpretació que poc té a envejar a cantants consolidades, plena d’emoció i sensibilitat.
 
Ja encarant la recta final, i també amb una bona dosi d’emoció, la menorquina Anna Ferrer va portar un trosset del seu Pa (La Castanya, 2026) al Grec: “Ses porgueres”, amb un cor de sis veus, amb què van lluir un espectacular joc harmònic. I també del món del folk venien les següents convidades de la nit: el duet barceloní Alosa, que amb panderos quadrats a les mans, i amb Barroso, Arrufat, González i Bayer de fons, van cantar i fer embogir el públic amb “El cant dels ocells”. I per fi van sortir Tarta Relena a interpretar un tema, més enllà dels interludis vocals: “Infans qui nascitur”, de l’Intercede Pro Nobis (Indian Runners, 2020).
 
Louise Samson va fer aleshores acte de presència per agrair públic, talent i Grec per l’espai i el compromís. Va convidar a participar i a presentar-se als responsables de la instal·lació de titelles que acull també el teatre: cinc titelles que han sortit clandestinament de Gaza, obra de l’artista palestí Madhi Karera, de qui en van llegir un text emotiu que acabava amb un reclam perquè els nens i nenes palestins puguin viure una infància amb somnis i dignitat. Abans d’acomiadar-se, Samson va presentar una darrera estrella convidada, la veterana Marina Rossell, que va enlluernar l’audiència amb “Mare de Déu del Món”. El final —potser una mica anticlimàtic, però que alhora ens va permetre sortir d’allà sense tenir encara el cor encongit— va anar a càrrec de Twin i el seu electrònic “El teu escut”, cançó que tanca també el disc.
 
Com la majoria dels concerts col·lectius, el d’ahir va ser irregular, però dinàmic, amb canvis ràpids i ben pensats i un coixí sonor amb una banda de categoria. Algunes de les actuacions van ser esplèndides, i d’altres no tant, però això queda fora del relat i de la pretensió que s’hi tenia. L’important, al final, és veure tant de talent de casa unit per una causa humanitària, i tant de públic congregat pels mateixos motius. Perquè en temps on germinen discursos d’odi i individualisme, moments com els que vam viure ahir fan allunyar la por i recuperar l’esperança. Perquè si Les flors prohibides floreixen i reneixen al Grec, serà que no està tot perdut.