El compositor va néixer probablement a Palestrina –municipi italià del Lazio, a prop de Roma– en algun moment entre el 3 de febrer de 1525 i el 2 de febrer de l’any següent, i va morir a Roma el 2 de febrer de 1594. Les fonts el solen anomenar de diverses maneres: Giannetto, diminutiu de Giovanni –pràctica comuna en el món de l’art i que en la música va immortalitzar els mestres de la polifonia del París del segle XIII Leo i Petrus amb els diminutius Leoninus–, i també Prænestinus, sens dubte agafat de Præneste, nom amb què es coneixia la ciutat a l’Antiguitat. La data de naixement s’estableix per la informació que aporta Melchiorre Major en un llibre imprès de motets de Claudin de Sermisy on, a més d’elogiar-lo, s’indica que en el moment de la seva mort tenia 68 anys.
Palestrina va desenvolupar la carrera fonamentalment en tres basíliques romanes: Santa Maria Major, Sant Joan del Laterà i Sant Pere, que va ser on va rebre la primera formació i on apareix com a ‘Joannem da Palestrina’, nen de cor, l’octubre del 1537. Set anys més tard ja va ser nomenat organista de la Catedral de Sant Agapit a la seva Palestrina natal. I tres anys més tard, el 1547, es va casar amb Lucrecia Gori, de la unió amb la qual van néixer Rodolfo, Angelo i Iginio. Només aquest darrer va sobreviure als seus progenitors.
El 1551, Palestrina va aparèixer com a Magister Cantorum de la Capella Giulia, dos anys més tard com a Magister Capellæ, i poc després va ser admès a la Capella Sixtina a instàncies del Papa Juli III, a qui va dedicar la seva Missarum Liber Primus (Roma, 1554). Tot just tres mesos després de la seva mort, va ser rellevat pel cardenal Marcello Cervini, que va prendre el nom de Marcel II. Setmanes després del Tríduum Pasqual, Marcel també va morir, però abans va deixar per a la història de la música consideracions sobre el que va poder escoltar a les celebracions d’aquells dies, i que segurament va motivar que uns anys després (1567) Palestrina li dediqués la seva arxiconeguda Missa Papæ Marcelli.
El secretari de Marcel, Angelo Massarelli, va escriure al seu diari la reacció negativa del Papa davant la música inapropiadament alegre del cor papal el Divendres Sant, així com la posterior exhortació a favor de la comprensibilitat textual. Abans de ser escollit, el futur Marcel II havia servit com a llegat papal al Concili de Trento durant el seu primer període. Tot i que en aquelles primeres sessions no es va comentar res de la música, la sensibilitat del prelat va poder motivar aquell comentari, que va causar impressió en el polifonista i el va portar a dedicar-li la seva famosa missa.
La mort de Marcel II i la seva successió pel cardenal Carafa com a Pius IV va ser un mal auguri per a Gianetto. El nou Papa va reforçar el celibat dels membres de la Sixtina i alguns dels seus membres, entre els quals Palestrina, van ser acomiadats. L’1 d’octubre de 1555 va ser nomenat magister de la Basílica de Sant Joan del Laterà, a la capella de la qual cantava el seu fill Rodolfo. El 1560 la situació econòmica dels músics que reclamaven més emoluments el va dur a renunciar al càrrec i es va endur també el seu fill. Aquell mateix any va publicar la primera col·lecció de madrigals.
Entre els anys 1561 i 1565 Palestrina va tornar a Santa Maria Major, on s’havia educat. El 1566 va acceptar la plaça de mestre al Seminari Romà i l’any següent i fins al 1571 va compaginar la tasca amb el servei del cardenal Ippolito d’Este als afores de Roma, a Tívoli. Van ser anys en què la seva fama va traspassar fronteres, cridat per l’emperador Maximilià per a la plaça de mestre de cor a la Capella Imperial de Viena. No hi va haver acord econòmic i finalment la plaça va ser ocupada per Philippe de Monte. Després de deixar el servei a Villa d’Este, amb la mort de Giovanni Annimuccia, va tornar a la Capella Giulia, on va treballar com a mestre de capella fins a la seva mort.
L’epidèmia de grip que va assolar Roma entre el 1572 i el 1575 va ser particularment dura. El seu germà i els dos fills menors van morir. El mateix Palestrina anys després, el 1578, va caure malalt i va haver d’abandonar diversos projectes, alguns de patrocinats pel duc de Màntua. El 1580 va morir la seva esposa, Lucrecia, i va pensar d’adherir-se a l’estat clerical. Tot i això, l’any següent va contraure matrimoni amb la vídua rica Virginia Dormoli, que va assegurar l’economia dels seus últims anys. La nova posició va facilitar publicacions com els Madrigali spirituali (1581) i almenys tres col·leccions de motets entre el 1583 i el 1584, a les quals van seguir les lamentacions (Lamentatationum hieremiæ prophetae liber primus, Roma, 1588), els himnes (Hymni totius anni totius anni secundum Sanctæ Romanæ Ecclesiæ consuetudinem, necnon hymni religionum, Roma, 1589), les sèries de magnificats (Magnificat octo tonum liber primus, Roma,1591), els ofertoris (Offertoria totius anni secundum Sanctæ Romanæ Ecclesiae consuetudinem, Roma, 1593) i, per fi, les lletanies (Litaniæ deiparæ virginis, quae in sacellis deiparae virginis ubique dictatis concinnuntur liber primus, Roma, 1593).
Juntament a les tres institucions mencionades, Palestrina va prestar serveis a diverses confraries romanes. Per a la Santíssima Trinitá dei Pellegrini va compondre entre el 1576 i el 1578 la música per a la Quaresma i per a l’Ofici de Tenebres. En l’aspecte més humà i pràctic, Palestrina es va dedicar els darrers anys de la seva vida a atendre amb gust els negocis de la seva nova esposa implicant-se en la compra de terrenys i immobles, mentre que en els anys del primer matrimoni havia actuat com distribuïdor del vi per a l’eucaristia provinent de les vinyes familiars.
EL ‘SALVADOR DE L’ART MUSICAL’
El compositor Palestrina va obtenir la consideració professional en vida. El 1575 un personatge relacionat amb el duc de Ferrara va qualificar-lo com ‘el primer músic del món’. Pocs anys abans de la seva mort, el 1592, el compositor italià Giovanni Asola va editar el seu Sacra omnium solemnitatum psalmodia vespertina cum cantico beatae virginis com a homenatge al compositor, incloent psalms del mateix Asola, Bacussi, Croce, Gastoldi, Pontio i Porta. Altres teòrics com Cerone es van sumar a les lloances iniciant l’alta consideració de la qual va gaudir en segles posteriors. El 1698, Berardi el va qualificar de ‘príncep i pare de la música’, i el compositor austríac Johann Joseph Fux, al seu Gradus ad Parnassum (1725), el va prendre com a model del contrapunt en l’stile antico.Va contribuir a la seva fama pòstuma el fet d’haver estat considerat –no sense una mica de llegenda– el ‘salvador de la música sacra’, propagat pel compositor i teòric italià Agostino Agazzari al pròleg de Del sonare sopra’l basso con tutti li stromenti e dell’ uso loro nel conserto (1607): “Va faltar poc perquè, per aquesta raó, la música fos desterrada de la Sant Església per un Pontífex Màxim, si no hagués sigut per Giovan Palestrino [sic], que va sortir en defensa seva, demostrant que es tractava d’un vici i un error dels compositors i no de la música; i per confirmar això, va compondre la missa titulada Missa del Papa Marcel. Per la qual cosa, encara segons les regles del contrapunt, tals composicions són bones...”.
La primera biografia de Palestrina publicada per Giuseppe Baini (1828) va situar-lo en una mena d’Olimp. Fins i tot, el 1915 l’alemany Hans Pfizner i la seva òpera Palestrina van elevar-lo a la categoria de ‘salvador de l’art musical’ davant les males arts de la política papal vehiculades pel Concili de Trento. La seva obscura relació amb els suposats decrets del Concili encara són un misteri. El Papa Gregori XIII va emetre un Breu el 25 de octubre de 1577 on encomanava a Palestrina i a Annibale Zoilo la revisió dels llibres musicals per a la litúrgia –Antifonario, Graduale i Salterio– ja que, pels contemporanis, “estaven plens de nombrosos barbarismes, obscuritats, contradiccions i superfluïtats, ja sigui per imperícia, negligència o fins i tot malícia dels compositors, copistes i impressors... Us confiem [a Palestrina i a Zoilo] l’encàrrec de revisar, purgar, corregir i reformar els antifonaris, graduals, salteris i qualsevulla altres cants que s’usen a les esglésies, conforme al ritus de la Santa Església Romana, tant als oficis canònics com a les misses i altres celebracions divines, segons us sembli oportú”.
Entre el 1578 i el 1579 el projecte es va paralitzar per un memorial que el compositor i diplomàtic espanyol Fernando de las Infantas, aleshores a Roma, va dirigir el 25 de novembre del 1577 a Felip II. El text denunciava la intervenció en les melodies de cant pla canviant coses –en paraules una mica despectives– “que no estan segons l’art de la música, i ho ha manat posar en execució a Joan de Palestrina i a un altre, que serveixen de compositors de la Capella del Papa...”. El 20 de gener de 1578 Felip II va enviar una carta al Papa per mitjà de l’ambaixador Juan de Çúñiga en la qual li demanava audiència. Així, després d’aportar els arguments d’Infantas, es va decidir a paralitzar el projecte. Amb tot, no s’ha trobat el resultat del treball de Palestrina i Zoilo. Amb la mort del primer, el seu fill Igini va iniciar un procés judicial per intentar cobrar el treball del pare però, pel que sembla, no va aconseguir res.
El 1597 un grup d’experts compositors (Giovanni Maria Nanino, Giovanni Andrea Dragone i Giovanni Troiani) va constatar que al santoral hi havia “molta varietat” i “grans deformitats”, de tal manera que no es podia atribuir a Palestrina: “Hem estat cridats a reconèixer, revisar i esmenar els dos llibres de cant pla, Graduale i Antifonario, reformats de mà de Ms. Giovanni Pietro Aloysio da Palestrina. Un cop examinat el Gradual, que conté dues parts, el Dominical, que són les misses dominicals, i el Sanctuari [sic], que són les misses de sants, trobem que per la molta varietat i grans deformitats de la segona part respecte a la primera, no són del mateix autor. I, conseqüentment, som de la ferma opinió que és impossible... que el Santuari [sic] sigui obra del citat Palestrina...”.
Tot i això, mai no sabrem si la primera part suposadament reformada per Palestrina –i Zoilo– va ser aprofitada després per Felice Anerio (1560-1614) i per Francesco Soriano (1549-1621), els responsables de l’Editio medicæa de cant pla (1614), o si es va perdre definitivament. El que sembla clar és que, deixant l’assumpte del cant pla a banda, Palestrina va tenir un paper cabdal en el manteniment d’un tipus d’estètica de la música polifònica de l’església els anys posteriors al Concili de Trento, en particular sobre la intel·ligibilitat del text. El 1565 els cardenals Carlo Borromeo i Vitellozzo Vitelli, membres de la comissió establerta per Pius IV l’any anterior per dur a terme la reforma tridentina a Roma d’acord amb el que s’havia estipulat a la 24a sessió conciliar que ordenava implementar les reformes en l’àmbit local, van fer un experiment important. El 28 d’abril els cantors papals es van reunir a la residència de Vitelli “per cantar algunes misses i comprovar si es podien entendre les paraules, com les seves eminències desitgen”. Van interpretar-se tres misses a sis veus de Palestrina: Benedicta es, Papæ Marcelli i Illumina oculos meos... probandum si verba intelligerentur... No sabem res del resultat, però després d’aquesta audició sembla que l’estil va ser aprovat.
La dimensió de l’obra palestriniana és impressionant. Més de 100 misses –43 de les quals publicades en vida–, 300 motets, 68 ofertoris, 72 himnes, 35 jocs de magnificats, 11 lletanies i quasi mitja dotzena de col·leccions de lamentacions, a les quals s’han d’afegir més de 140 madrigals. Palestrina va ser el primer compositor del segle XVI l’obra completa del qual va ser publicada pel músic i sacerdot austríac Franz Xaver Haberl al segle XIX, amb una edició crítica que incloïa un total de 33 volums distribuïts entre els anys 1862 i 1908. A partir del 1938, Casimiri va començar una segona Opera Omnia (1939-87).
Durant la seva vida, Palestrina va veure nombroses edicions, moltes de les quals en el tradicional gran format de llibre de cor que ell preferia, davant del format de llibres amb parts que començava a imposar-se a les impremtes italianes. La seva música es va seguir interpretant ininterrompudament seguint els patrons i les modes dels diversos estils, identificant-se a més amb un estil de compondre que va ser estudiat i imitat per generacions posteriors. Encara avui l’estil palestrinià produeix imatges sonores molt concretes. El ‘Príncep de la Música’ ens ha deixat mostres no només de música litúrgica, sinó també de sensuals i dramàtiques col·leccions de madrigals.
.jpg)
.jpg)
