El Cruïlla va viure ahir la darrera nit de la seva 16a edició amb un cartell del tot eclèctic repartit per ni més ni menys que 7 escenaris. La tarda va començar amb concerts d’artistes catalans com Lecocq i Fades, però un dels concerts més multitudinaris arrencava a l’escenari Occident amb una de les bandes més emblemàtiques del Rock Català: Els Pets.

El trio de Constantí va fer parada al festival barceloní dins de la segona part de la gira Cantant les 40, que commemora les quatre dècades de música del grup. El repertori va servir per oferir al públic les cançons que havien quedat fora del repertori de la primera part. El grup va deixar en el primer tram temes com “L’àrea petita” o “Aquest cony de temps”. També cal destacar la posada en escena gentleman (qui sap si per la influència britànica en Gavaldà, que viu a Londres des de fa una dècada), amb tota la banda amb vestit i corbata i un elegant gran teló vermell que presidia el fons de l’escenari. La banda tampoc no es va oblidar d’altres temes com “Blue tack”, “Segon plat” –amb el bateria Joan Reig–, “Estupendament feliç” –en què el públic va descarregar una pluja de barrets que el festival repartia gratuïtament–, l’emotiva “Anar al cel i tornar” i la sempre reivindicativa “Jo vull ser rei”, que va cloure l’actuació.
 
La música no va aturar-se en cap moment amb més concerts. El primer a començar va ser el de l’italià Jovanotti, que va oferir tota una lliçó de mestissatge musical en el seu sentit més ampli. Pop, rock, reggae, black music i petites pinzellades de músiques del món van ser els ingredients d’un còctel explosiu i festiu. Entre les seves cançons va destacar la versió ‘en català’ que va resultar ser “La flaca” de Jarabe de Palo, en homenatge a Pau Donés.
 

Poc després, a l’amfiteatre, començava una altra actuació destacada: la de Jon Batiste. El músic estatunidenc va demostrar la seva versatilitat, virtuosisme i habilitat camaleònica per fusionar dos mons aparentment separats: la black music i la música clàssica, tal com acredita el nom del seu futur disc: Black Mozart (Decca, 2026). Solos virtuosos de piano, cors d’essència gospeliana i, fins i tot, la incursió brasilera amb “Mais que nada” de Sérgio Mendes van evidenciar la gran paleta de referents de Batiste.

En clau més pop, a l’escenari Occident, Rigoberta Bandini també va mostrar el seu pop farcit de fi humor i ironia. Un dels moments més àlgids del principi del concert el va deixar la tendra cançó en català “Cançó de primavera”, que va presentar mentre afirmava estar molt contenta de poder cantar en un dels escenaris de la millor ciutat del món. I quan Bandini portava uns escassos vint minuts d’actuació, a l’altra punta del recinte del Fòrum començava el pop de guitarres de La Ludwig Band.
 
La banda comandada pel cantant Quim Carandell tornava tres mesos després al recinte, després del seu concert a la Telecogresca. I ho va fer omplint de gom a gom l'amfiteatre petit del Fòrum, on se situava l'escenari Vallformosa. Amb un repertori similar, però alterant-ne l’ordre, la banda va oferir en directe pràcticament tots els temes de l’aclamat disc Pel barri es comenta (L’animeta, 2026). L’únic descartat va ser “Tal dia farà un any”, i especialment van sobresortir temes com “On t’has ficat aquesta nit” i “Millor amb ell”. Malgrat tenir algun problema de so puntual i breu, La Ludwig Band va tirar de la seva habitual espontaneïtat per reajustar l’ordre i esperonar i fer aixecar la part del públic menys enèrgica que seia a les grades.

Tot i que el grup no es va oblidar de repassar temes més antics, com les imprescindibles “El fill del rei” i “S’ha mort l’home més vell d’Espolla”, la banda va amagar amb acabar amb els dos temes que tanquen l’últim disc: la viral “Xavier, el tècnic de so” i “D’un concert de la Mushka”. Afortunadament, a Carandell i companyia els agrada enganyar el públic, i per això, van reservar per al final, com no podia ser d’altra manera, el bolero “Enganyar-te” –amb un tempo una mica més ràpid que la seva versió d’estudi–, i “Desembre”, un tema del seu EP de 2022 que en aquesta nova gira no han tocat habitualment.
 
La nit transcorria i pels diferents escenaris també van actuar altres grups catalans com The Crab Apples i Paco Pecado. Però un dels concerts més esperats va ser el d’Svetlana a l’escenari de la Carpa. Una llarguíssima cua de gent va fer que molts es quedessin a fora sense poder gaudir de la música del duet del Poblenou, que va fer gala del seu xou petard i amb coreografies mil·limetrades i pensades fins a l’últim detall.

Tot i el so excessivament fort (amplificat pel rebot que generava la carpa), el duet va exhibir un xou divertit, festiu i petard alternant temes propis com “I <3 BCN” o “Avui véns”, amb un llarg reguitzell de picades d’ullet a múltiples èxits del pop com “Ella me levantó” de Daddy Yankee, “Hips Don’t Lie” de Shakira, “La bomba” de King Africa o “Josep Maria”, la versió amb nova lletra contra l’extrema dreta de la popular “Maria Caipirinha” de Carlinhos Brown. Un dels moments més emblemàtics el va signar “Casual remix”, en què Fades i Ouineta van pujar a l’escenari. Per al final, van deixar els temes més esperats com la rumba “Carinyo”, la versió d’Al Bano “Felicità” i la coneguda versió que originalment van idear amb Alosa d’“Aserejé” de Las Ketchup.