Antònia Font al darrer Mobofest en l'homenatge a Joan Roca (25/07/26) Foto: Mobofest 2026
Abans de dir "adéu (fins sempre, sort)" citant els Manel, el Mobofest interpreta la seua coda. Una mascletà emocional que duraria tres dies i acabaria –ells i elles encara no ho sabien– amb aqueixes catorze persones que ploren compartint micròfons amb Dan Peralbo i El Comboi. L'èxtasi merescut.
DIJOUS, 23 DE JULIOL
Si no un canvi d’època, a l’aire –pesant, esgotant, banyat d’humitat– es respirava la flaire d’un canvi de rumb, d’un viratge. La desena edició del Mobofest avançava la manifestació contra la massificació turística que pateix Mallorca, programada per diumenge a Palma. La coincidència es percep a les tres taules rodones que es convoquen per obrir el festival. La primera gira al voltant de la fina línia que separa la reivindicació de les arrels musicals d’un poble i el risc de caure en la caricatura folk. La segona planteja les dificultats d’engegar i mantenir esdeveniments de música en viu en unes illes –hi ha promotors de Menorca, d’Eivissa, de Formentera– consagrades a l’espectacle, als sous instantanis que promet el turbocapitalisme. La tercera raona sobre com els dinou milions de turistes que visiten cada any les Balears s’han convertit en fil narratiu per a lletristes i compositors. És innegable: els embussos a les carreteres, les platges contaminades, el "en terra s'aturen" que acompanya cada cas de balconing, les feixes abandonades, la proliferació de piscines o els habitatges impagables il·luminen discos i cançons. Per si quedava cap dubte, ja amb la música encesa, Joan Vila tancava l’espectacle acústic de Mon Joan Tiquat amb un cop a les tecles del piano i un crit: “Diumenge, tothom a la mani!”.
El públic estava on fire. Ho van comprovar Nineta –una de les últimes aparicions del pop mallorquí–, The Ripples –un quintet que ha respirat totes les essències de l’americana– i Cobie –un dels millors selectors de vinils de l’escena illenca– mentre obrien pas a La Ludwig Band. La jornada inaugural era gratuïta, i el recinte es va omplir de gom a gom. Quasi tocaven les dotze campanades quan el sextet va fer pujar a l’escenari un fan de només nou anys. Els seus ídols li van regalar una camiseta, li van firmar un disc, li van obrir la porta del camerino per fer-se una foto, el van animar a ballar al ritme del saxo springsteenià i el van encoratjar a cantar als bisos. “Moltes gràcies, sou un públic excel·lent”, va amollar el boix amb la naturalitat d’un avi. La frase la diu segons després que Quim Carandell l'l’ajudés a recordar una lletra de la qual pareixia haver-se oblidat. Tant se val. El petit flotava, i l’engentada flotava amb el petit. Hi havia moltíssims infants al festival i tots podrien ser ell, Miquel Fuster, de Capdepera, estudiant –poc aplicat, segons explicava, divertit, el seu pare– de flauta, i melòman perdut gràcies al Mobofest: tot just començar la Primària, quan acabava la pandèmia, l’hi van dur per primera vegada i, des de llavors, ha viscut tots els concerts el penúltim cap de setmana de juliol, a primera fila.
DIVENDRES, 24 DE DE JULIOL
Joan Pons es vesteix de Jorge Drexler i treu a passejar les lleis de la termodinàmica. No vós preocupeu, el Mobofest sobreviurà d’alguna manera perquè res es perd, tot es transforma, va venir a dir El Petit de Cal Eril abans de tancar un bolo molt emotiu. El de Guissona va ser el primer artista vengut de fora a qui va seduir la proposta del Mobofest, allà cap al 2017. Citant lliurement Estellés, la clau que obrí tots els panys de les músiques catalanes. Per mor d’allò, aquest retorn al lloc on s’originà aquesta idea. Com si fos l’entrada a una boda, un reguitzell de fotos hi recordaven l’evolució del festival, en fan repàs de la seua història. És una drecera que recorr un dels replans del puig i, també, una dècada plena de complicacions –repartir esforços, quadrar comptes, cercar patrocinadors, la pandèmia, la prohibició d’un alcalde del Partit Popular que els va fer deixar Sant Joan per anar a Lloret i Porreres, abans de regressar al punt de partida– i alegries: Amaia, Rita Payés, Cala Vento, Julieta i Julieta Venegas, Els Pets, Alizz, Guillem Gisbert, Kakkmaddafakka, Temples, Billy the Vision and the Dancers, Hinds… Tot un viatge.
El Petit de Cal Eril a la darrera edició del Mobofest Foto: Mobofest 2026
“És al·lucinant tot el que han aconseguit, a vegades no sé si ells mateixos en seran conscients. Tant de bo algun dia tenguin ganes de reprendre-ho, però és normal que ho deixin ara: van començar molt jovenets, ara ja n'han fet trenta, la vida marca altres prioritats. Jo me n’alegr que ho deixin així, en un moment tan dolç, sent els mateixos que eren quan van començar i sense perdre el control d’allò que feien; però crec que queda clar que el Mobofest deixa un buit”, explicava Joan Trias, músic i coordinador musical d’IB3 Ràdio: és, de fet, l’enviat especial de la ràdio balear al festival.
“I no serà fàcil omplir-lo, Joan?”, li preguntava jo: “El públic, queda demostrat, hi és. I li és igual que hi hagi, com avui, el cant redoblat i electrònic de L’Arannà que la psicodèlia funk dels Bilo… i encara algú farà gresca amb Svetlana. El públic de sa Mobo s’ho menja tot, i amb ganes.”“No ho sé. A jo, sa Mobo sempre m’ha paregut molt especial perquè ha aconseguit no ser un festi molt de nínxol i, a la vegada, posar la cultura per damunt de tot, cosa que cada vegada és més difícil de veure arreu a qualsevol festival. Al final, els organitzadors no han deixat de fer el que volien al principi: programar els grups que els agradaria veure en directe”, va afirmar.
“Fer negoci, per quadrar els números, sense voler-ne fer, de sous. Fixa’t, deu ser dels pocs festivals d’aquesta mida que mai han posat una zona vip. A jo sempre m’ha cridat l’atenció que els aforaments estiguessin tan limitats per no col·lapsar el festi: 2.500 entrades a Porreres, només dos-mil aquí a la Consolació… Però, clar, si tens en compte que sempre han funcionat de forma autogestionària, amb una direcció que anava rotant, fent entrar a gent nova segons passaven els anys però mantenint l'esperit dels inicis...”
“Ara anam. I a la Consolació han tornat perquè, a més d’una ubicació que tothom voldria, hi havia una qüestió sentimental al darrere perquè ja et pots imaginar que és un bon Crist fer una producció aquí dalt: és més guapo que funcional! Crec també que, després de les primeres edicions, es van adonar que el Mobofest havia de ser, sobretot, una oportunitat i una finestra per tots els discos que s’estaven començant a gravar llavors a les Balears. No és mica fàcil fer xarxa, crear escena en aquestes illes. Sense que mai fos una bogeria, fa uns anys a Palma, per exemple, hi havia moltes més opcions per veure música en viu. Això es va perdre i, això, ho ha recuperat. Fins al punt que aquí s’han creat grups: per exemple, Fades, que es van conèixer durant una Mobo. Però mira com està, de ple, allà baix!”, instava Trias.
Maria Jaume a la darrera edició del Mobofest Foto: Mobofest 2026
I allà baix, un mar de caps saltaven al compàs del contundent directe d’Él Mató a un Policía Motorizado. Els argentins estaven ben acompanyats per la gran comunitat de compatriotes que tenen a l’illa i per molts mallorquins de soca-rel que són fans d’una banda que sempre que desembarca en una sala de Palma penja el cartell de bitllets esgotats. Quan l’indie abandoni l’escenari pujarà el pop de Maria Jaume. La lloretana juga ben a prop de ca seua i tothom està esperant que desgrani Sant Domingo Forever (Halley Records, 2026), l'àlbum que ha publicat aquesta primavera, amb una reivindicació, crua i tendra, de la festa major. Hi ha flabiol, hi ha dimonis, hi ha jotes, tot embolcallat amb beats elegants. Però el moment més punxant arriba quan l’artista i compositora lloretana seu devora Lluís Cabot: un llit d’acords amb l’elèctrica perquè brollin els versos d’“Alpinistes-samurais”: ‘I un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror / i un pern de satèl·lit travessa paisatges i capses de retoladors’. ‘Això d’Antònia Font de demà serà gros, ben gros’, pensa la multitud mentre plega veles.
DISSABTE, 25 DE JULIOL
“En Joan [silenci] ens va estar dient, fins a lo darrer, que volia arribar fins avui vespre. No ha arribat, però noltros creim que per honrar-lo [silenci i aplaudiments]... la millor manera d’honrar-lo era tocar avui aquí. Ell seria l’home més content sabent que esteim fent música damunt l’escenari. Moltíssimes gràcies per ser-hi, avui aquí, i per ser-hi sempre.”
Antònia Font al darrer Mobofest en l'homenatge a Joan Roca (25/07/26) Foto: Mobofest 2026
La veu se li va rompre un parell de voltes a Pau Debon mentre presentava un concert que no seria, en realitat, un concert. Van ser un parell de clàssics d’Antònia Font tocats sense la figura imponent –i somrient– d’en Joan Roca al cantó esquerre de l’escenari. A qui més d’un identificava com el pal de paller a l’ombra del grup ja no hi és, i els seus companys s’ajuden d’un públic tant entregat com respectuós durant els parlaments per entonar “Alegria”, i –de nou– “Alpinistes-samurais” –coses més rares ens han de passar!–, “Tots es motors” –“una de les favorites d’en Joan, que tot i que fes jazz darrerament, era un bon heavy”–, el mencionat “Batiscafo Katiuscaso”, i el “Wa Yeah!” final. Ovació i retirada compungida. Joan Miquel Oliver –un personatge fonamental per enlairar el prestigi del Mobofest gràcies a les seues actuacions en solitari, estiu rere estiu– es cobria la cara amb les mans; les emocions eren talment a flor de pell.
Tot i que la calor ha donat una treva (a la fi!), els Ànimos Parrec van deixar el termòmetre ben amunt, abans. Mig de Vilafranca de Bonany, mig de Sant Joan, el tancament de sa Mobo era un assumpte que els pertocava. El combo, que amb una ironia aspra i, alhora, entranyable, retrata els usatges en perill d’extinció des Pla, existeix per mor del festival des Pla, l’etiqueta que sol acompanyar al Mobofest. Els organitzadors eren fans dels quatre membres del grup quan, amb els mateixos integrants, es deien Sa Sini Band i es dedicaven a cantar versions a verbenes de poble. “Si feis un disc amb totes les històries que teniu dins el cap, vos programam”, els van dir. Pensat, gravat i fet. Fa tres anys, recordava dissabte el seu lletrista Julià Picornell, van fer-hi la seua primera actuació, a Porreres. Ara, amb tres àlbums a la butxaca, són més prop de casa. Un moment ideal, troben, per ser agraïts. Regalen un seguit de versions –Miquel Serra, Da Souza…– dels noms que veien al cartell d’una cita de la qual primer foren públic. Inclús, s’animen a tocar una de Nofotis, el grupet que alguns dels organitzadors van tenir actiu quan eren uns marrecs. Però, també, els Ànimos van mostrar potencial propi.
Ánimos Parrec a la darrera edició del Mobofest Foto: Mobofest 2026
Van exhibir una estampa amb la cara de Johnny Cash, el seu far, i van donar corda a unes lletres que s’entenen tot d’una però que conviden a capbussar-s’hi vàries voltes per escurar, com toca, el seu rerefons. Les històries dels Ànimos reivindiquen les ensenyances pageses de padrins i padrines i n’hi ha, d’altres, que parlen dels problemes dels jóvens i no tan jóvens per fer camí entre hotels rurals, cotxes d’alta gamma i expats refugiats en possessions sense collita ni ramat. I l’audiència hi va embogir. Les experiències dels mallorquins sense costa als quals el luxe els està emmanillant en contra dels seus desitjos. Tot presentat amb molt de country, ben trempat amb prou punk i quatre gotes de blues. Un còctel Molotov que va fer desplegar pancartes d’SOS Residents. Com deia una de les dedicatòries que li han deixat escrita al Mobofest devora aquell museu fotogràfic que en repassa la trajectòria: “El festival sense guiris”. I, devora, un coret dibuixat.
_(copia).jpg)
_(copia).jpg)
