Tot i que és evident que es poden fer grans produccions i grans macroconcerts en català, la realitat és que –amb l'excepció del concert de Lluís Llach al Camp Nou de 1985–, mai cap concert d'un únic artista que canta en català havia aplegat una xifra de públic ni remotament propera a la que mourà aquests dies Oques Grasses. Aquest fet ajuda a normalitzar la llengua i la situa en un gran aparador de la cultura de masses mai vist abans. Per descomptat, la 'música catalana' és les petites sales, festivals i iniciatives, però des d'ahir, també és els grans macroconcerts a l'Estadi Olímpic. Davant dels discursos alarmistes i les dades del retrocés de l'ús social del català –que no pretenc pas negar però sí contextualitzar– el creixement de la música en català ens porta cap a un trencament conceptual. Fins fa ben poc, es parlava del concepte de 'música catalana' com a gènere –on s'hi engloben aspectes de context cultural, difusió o consum– però també com a estil –delimitat només a característiques sonores–, a partir de l'herència de vincular tota la música en català a les grans modes dominants que ha tingut en cada època, com ara la Nova Cançó als setanta, el Rock Català als noranta i el mestissatge a la dècada del 2010.
Tot i que precisament Oques Grasses va ser un dels grups en aquest paraigua, l'etiqueta ara s'ha reformulat. El terme 'música catalana' encara funciona com a gènere, ja que hi ha uns circuits compartits i el fet comú de cantar en una llengua minoritzada que tan sols és oficial en un microestat com Andorra. Però és evident, que a nivell estilístic, l'etiqueta ha quedat obsoleta. Avui en dia, es pot escoltar música en qualsevol dels estils i, de fet, el mateix concert d'Oques Grasses ho va evidenciar ahir: poc tenia a veure el reggae iniciàtic dels osonencs amb "Passos importants" i "Cavall estable" a les altes dosis d'electrònica recents com "Bambi" o "Molta tralla".
Així, doncs, la famosa cantarella d'"a mi no m'agrada la música catalana" és del tot desafortunada, ja sigui per desconeixement o per reduir-la als grups més mainstream. Si ahir no t'interessava o no et va agradar el concert d'Oques Grasses, no és que no t'agradi la música catalana, sinó que simplement no t'agrada el septet osonenc.
Oques Grasses a l'Estadi Olímpic (07/10/2026) Foto: Jordi Borràs / ACN
Anant més concretament al concert, tot i la majestuositat de la superproducció, el concert no va estar exempt d'algunes crítiques a xarxes socials. Una d'elles va ser que, per alguns, el volum era massa baix i, per d'altres, massa alt, malgrat que la realitat és que aquesta qüestió depenia molt de la ubicació. Per exemple, a la zona on estava ubicada la premsa –a la primera graderia de tribuna–, el volum era més que correcte. En canvi, sí que vaig trobar més encertada algunes de les objeccions al setlist, plantejat com un greatest hits. Tot i que segurament hi havia quasi totes les millors cançons d'Oques, crec que que hi va faltar un punt d'atreviment per recuperar-hi algunes cançons molt estimades pels fans més incondicionals i que fa anys que ja no toquen, i també interpretar almenys un tema del segon disc Digue'n-hi com vulguis (Chesapik, 2014). Fins i tot, també vaig notar la banda una mica menys cohesionada i amb menys química que en gires anteriors, però imagino que la pressió i segurament l'esgotament en poden ser les causes.
Tot i les objeccions que se li puguin fer, és indiscutible que el concert d'Oques Grasses ha estat un èxit. Després de les dificultats metereològiques que van forçar la suspensió del que havia de ser el primer concert el passat dilluns 5 d'octubre i de sortir-se'n amb encert en una superproducció amb tants elements i en què és tan fàcil que puguin fallar coses, Oques Grasses se'n poden anar orgullosos amb la feina feta.



_copia.jpg)


.jpg)


.jpg)










