Dins aquest paradís (autoeditat, 2026) és el primer àlbum del gironí Martí Esgleyes, on el pop i l'electrònica es fusionen a través d'un treball conceptual i amb una narrativa plena de records i sensacions, on es despulla emocionalment a través de les cançons. El disc es publica demà, però avui n’estrenem en primícia un dels temes: “Les nits que sonen grills”.
 

Qui és Esgleyes?
Esgleyes i Martí són, al final, la mateixa persona. De fet, Esgleyes és el meu cognom. Però potser és també aquella part de mi que ho deixa anar tot, que porta els sentiments fins al final i que no té por d’explotar-los. Al final soc jo mateix, amb totes les experiències que visc i que després acaben convertint-se en cançons.
 
Com va començar la teva relació amb la música?
La meva relació amb la música ve sobretot del meu pare. Sempre ha sigut molt melòman i, des de ben petit, m’ha ensenyat a escoltar-la d’una manera molt especial. Recordo que em posava directes de Prince i m’ensenyava a apreciar-ne no només les cançons, sinó també la qualitat musical i tot el que hi havia darrere d’una producció. D’ell crec que he heretat aquesta part tan perfeccionista. Però també faig música perquè hi ha moltes coses que necessito explicar i que em resulta molt més fàcil expressar a través de melodies. Escriure i produir és una manera de canalitzar tot el que sento i, moltes vegades, també de calmar l’ansietat.
 
Al teu primer àlbum, et despulles emocionalment en les cançons mostrant la teva sensibilitat?
Totalment. De fet, jo soc una persona que tendeix bastant a callar les coses, a no explicar gaire com se sent. Però no sé ben bé per què, quan transformo tot això en una cançó o en un poema, em genera una tranquil·litat i una sensació de validació que no sé d’on surt. És com si de cop tot allò que no sabia com explicar trobés el seu lloc. També crec que als nois encara ens costa molt mostrar la nostra sensibilitat. Jo vaig anar a una escola només de nois des dels cinc fins als setze anys, i he vist moltes vegades com s’amagava la tristesa o la vulnerabilitat darrere de comentaris com “maricón”, i com mostrar sentiments semblava una cosa de la qual avergonyir-se. I m’agradaria pensar que la meva música pot ajudar, encara que sigui una mica, a normalitzar tot això.
 

Has apostat per fer un treball conceptual en aquest primer àlbum, ‘Dins aquest paradís’. Per què?
Per mi, el paradís no és necessàriament un lloc on tot va bé. A vegades és una persona, un record, una nit concreta o simplement aquell moment en què aconsegueixes oblidar-te una estona de tot el que tens al cap. I crec que és una mica això el que he intentat fer amb aquest àlbum: construir un lloc on poder tornar. El disc fa una mena de recorregut emocional que comença amb “Dins aquest paradís” i acaba amb “Vinyes del mar”, una cançó que parla de les meves arrels a l’Alt Empordà, d’on venen els meus avis. Em genera una nostàlgia molt particular pensar en aquests pobles, en com han anat canviant, en els cinemes i teatres que desapareixen, en com els avis es fan grans i en aquesta essència de poble i de comunitat que a vegades sembla que anem perdent. M’agradaria molt poder recuperar una mica tot això. Al final, m’agradaria que cadascú hi trobés el seu propi paradís. Que escoltar l’àlbum fos una mica com entrar en un refugi, encara que fos només durant una estona.
 
Apostes pel pop banyat amb electrònica en la teva proposta, però també per sons més orgànics en alguns directes.
De fet, una de les coses que més m’agraden és poder barrejar-ho tot. Des de petit he crescut escoltant molt pop, funk i música de ball, artistes com Prince, Jamiroquai o Earth, Wind & Fire, i sempre m’ha fascinat aquesta combinació entre el que és sintètic i el que és acústic. Crec que és una cosa que em surt molt natural quan produeixo, no és res que hagi de forçar. M’encanta transformar veus, construir atmosferes, jugar amb sintetitzadors i crear sons que no existeixen de manera natural. A partir de tot això m’agrada construir mons sonors, i crec que és una cosa que es pot sentir força a Dins aquest paradís. També he de dir que el meu somni frustrat sempre ha estat tenir una banda. M’encanten les bandes i aquesta manera d’entendre’t amb els músics sense haver de dir res i l’energia que es crea quan esteu tocant junts. Per això m’agrada tant portar les cançons a un terreny més orgànic en directe. He fet concerts en formats molt diferents i m’agrada que cadascun tingui alguna cosa especial, que no siguin sempre iguals.
 
Uns directes que es complementen amb visuals. La imatge és el complement necessari per a la teva proposta?
Sí, crec que la imatge té un paper molt important dins del projecte, però sempre parteixo de la música. Normalment, quan componc una cançó, me la imagino molt visualment. Em venen al cap paisatges, colors o situacions que he viscut i que intento recrear sonorament. M’agrada pensar que, d’alguna manera, també es poden construir imatges a través dels sons. Als directes, els visuals m’ajuden a portar tot aquest imaginari una mica més enllà. M’agrada que el públic entengui què està escoltant, de quin univers forma part i que pugui entrar-hi. Crec que la imatge pot donar una altra dimensió a les cançons i ajudar a transmetre millor allò que vull explicar.
 

Aquest any has arribat a les semifinals del Sona9, què va representar per a Esgleyes?
Per mi va ser una sorpresa enorme. Era la primera vegada que sentia que un jurat reconeixia i valorava el meu projecte artístic, i això em va emocionar moltíssim. Al final, darrere de cada cançó i de cada concert hi ha moltíssima feina, moltes hores i molta il·lusió, i que algú de fora ho valori és una sensació molt especial. A més, el Sona9 em va permetre tornar a fer un concert amb banda i, sobretot, tocar a La Mirona, la sala de la meva ciutat. Crec que el Martí de vuit anys no s’hauria imaginat mai que algun dia acabaria tocant allà, i poder viure-ho va ser molt bonic. Vaig aprendre moltíssim durant el concurs i vaig conèixer altres artistes amb un talent increïble, vaig agafar molta més confiança sobre l’escenari i em vaig sentir part d’una escena musical plena de gent amb moltes coses per explicar. A Catalunya encara falten espais i oportunitats per als artistes emergents, i per això iniciatives com el Sona9 són molt necessàries.