Seserino presenta el seu segon disc, Les arts (autoeditat), un disc que també és un recorregut per un museu sonor amb l’objectiu explícit de trobar la presència invisibilitzada de les dones al món de l’art. Un treball que ha suposat un gran pas endavant en la carrera de la cantant alcoiana Paula Seserino, l’autora dels textos i les músiques d’un disc en què també ha comptat amb la col·laboració d’Abril i de Neus Ferri.



Ja et coneixíem de 'Metamorfosi' (Primavera d’Hivern, 2023), però 'Les arts' marca distància amb aquell treball. Què ha passat?
Crec que hi ha una evolució en les lletres, en la música, i en la temàtica, i meva com a artista, i com a formació grupal. M’he allunyat un poquet de la temàtica literària que hi havia en Metamorfosi, encara que continuen presents les referències literàries, però ara he volgut parlar de l’art i, sobretot, de les dones silenciades en el món artístic: d’artistes, de muses i de models.

També ha canviat la perspectiva. El primer disc tenia una mirada més íntima i aquesta és més col·lectiva?
Sí, podem dir que sí, perquè explora diversos camins i, sobretot, em faig ressò de moltes dones. De fet, al disc també hi ha dues col·laboracions, Abril i Neus Ferri. Metamorfosi era més íntim, un treball més introspectiu, i Les arts és un treball que s’expandeix, com si fos un museu real que projectés les obres, i la gent ha d’anar a descobrir quines cançons i quines obres hi ha.


Aquesta evolució és puntual? De cara a un tercer disc, amb quina Seserino ens hem de quedar?
Jo crec que és una evolució total, i la veritat és que estic molt orgullosa de cap a on camina el projecte. La Seserino d’ara ha evolucionat, ha après moltes coses del passat, sobretot de Metamorfosi. Sé fer música diferent, he conegut moltes persones que m’han ajudat a créixer i que m’han guiat en el camí. El nou treball continua sent un poquet introspectiu, però sobretot la diferència és que hi he tocat temes que abans no m’atrevia gaire a tocar ni a posicionar-m'hi. Per exemple, el feminisme, parlar de ser dona en el món de la música i de la desigualtat que existeix entre homes i dones. Això crec que és molt important. Abans no m’atrevia a fer-ho, supose que pel que diran, per mostrar-me vulnerable d’eixa forma. Però ara he evolucionat a un punt en què he dit: ‘M’apeteix escriure sobre això’.


També has notat un canvi en com la gent rep la teva música? 
La resposta del públic ha sigut brutal; jo encara no me la crec. Vam fer el concert de presentació el dia 16 d’octubre, a l’Ivam Cada, al museu d’Alcoi, i em va aclaparar la quantitat de gent que va vindre a donar-me el seu suport. No m’ho esperava per res. I a les xarxes també estic rebent moltíssims comentaris. Sobretot hi ha una cançó en concret, “L’amor quan mor”, que és una cançó molt personal i molt íntima, que efectivament parla de la mort, i la quantitat de missatges tan bonics que estic rebent... Estic de veritat superorgullosa i em fa molt feliç que a la gent li agrade tant, perquè hem posat moltes ganes i molt d’esforç a tirar endavant.


Deies que has concebut 'Les arts' com un museu sonor. M’imagino un museu amb diferents sales i la visita que ens proposes té un ordre determinat. És l’ordre en què hem de visitar aquest museu?
Sí. Literalment, és un recorregut. Està dividit entre sales i un èxode, que és com la porta d’eixida, i cada sala té un concepte diferent, i per això jo crec que és molt important escoltar-lo en ordre. La primera sala és “La desconeguda”. Fa referència a la dona desconeguda en el món artístic, sobretot a les muses de les obres, de les quals realment no sabem ni el nom ni la història que hi ha darrere, però que han sigut dones molt importants, que han marcat un abans i un després en la història de l’art. La segona sala és més íntima: parla ja de l’amor, dels comiats, de fugir al passat. I la tercera sala té el toc més literari, i fa referència a figures com Virginia Woolf, Emily Dickinson o Zelda Fitzgerald. Després, per acabar, l’èxode és la cançó “Començant per mi”. És curiós perquè la primera cançó es diu “La desconeguda” i l’última, “Començant per mi”, i tot el recorregut ha sigut com una forma de trobar-me a mi mateixa, de passar de ser desconeguda a eixir del museu aprenent a ser jo mateixa i a conéixer-me. És el que volia transmetre a partir de les obres d’art.


Com han nascut les cançons? A partir d’una història que volies explicar? D’una imatge, d’una emoció?
Jo volia transmetre alguna cosa en referència en l’art, en les dones, però no sabia com enfocar-ho. Justament ara fa un any vaig anar al Museu de Belles Arts de Castelló i vaig veure una obra que estava mig amagada i que si no passaves per davant, no t’adonaves que hi era. En aquesta obra, que es titulava La senyora de Bardasano, hi havia representada una dona. Metafòricament em va paréixer molt curiós, perquè és tal com es representa la dona en el món de l’art: sempre desconeguda, o coneguda per un cognom que pot ser el del seu home i que ni tan sols és el seu. Després de veure aquesta obra, em va eixir la primera tornada d’“Autoretrat”, que és el primer senzill. Vaig pensar que començar a través d’esta obra, de la qual no hi havia cap tipus d’informació a internet podia ser un gran fil conductor. Investigant molt, vaig trobar que la dona retratada és Juana Francisca Rubio, que va fer cartelleria feminista durant la Segona República. Per tant, vaig pensar que seria molt guai trobar aquest tipus de models, la història que hi ha darrere de les obres, i a partir d’ahí fer un disc.


Què t’agradaria que passés per dins d’algú que acaba de sentir tot el disc parant atenció a les lletres? Quines preguntes t’agradaria que es plantegés?
M’agradaria que el meu públic, els meus oients, es plantegessen què els transmet cada cançó. I sobretot, tinguessen curiositat per conéixer qui han sigut aquestes dones perquè a potser la gent veu els quadres i no es planteja què hi ha darrere, ni quines són les dones que van pintar l’obra o que posaven per a ser pintades. Pense que, gràcies a les cançons, puc donar a conéixer aquestes dones i una forma diferent d’apreciar l’art, també el musical.

La teva manera de fer cançons i d’entendre l’art, creus que tenen l’empremta d’Alcoi?
Jo crec que sí. De fet, a mi em feia molta il·lusió que participés en el disc una cantant d’Alcoi, i per això vaig convidar Neus Ferri, que és coneguda, amiga i confident. A Alcoi hi ha molta tradició musical, artística, de cultura i de parla valenciana, i això no s’hauria de perdre. Últimament, m’estic adonant que falta un recull d’artistes, per a no perdre l’essència alcoiana, que és molt creativa. Això no s’ha de perdre, perquè, al final, és el que som els alcoians, el que hem viscut tota la vida: viure, sentir en valencià, comunicar-nos en valencià, crear cançons en valencià, com ho feia l’Ovidi Montllor. Jo crec que tots els cantautors alcoians, i m’hi incloc, hem mamat del que l’Ovidi va fer per a totes nosaltres.

Quan dius un recull, què vols dir?
Que cal un poc més de suport en l’escena musical alcoiana, entre tots els artistes. En som molts i a voltes no ens coneixem entre nosaltres. No coneixem quins artistes hi ha, emergents o no emergents, no col·laborem entre nosaltres, i això jo crec que s’hauria de potenciar un poc més.