Gairebé en penombra, la cantautora va anar desgranant diverses cançons dels tres treballs que fins ara ha publicat; a més de l’esmentat: Cançons de rebost (Hidden Track Records, 2024) –Premi Enderrock de la Crítica al millor disc de cançó d’autor– i Trepa (autoeditat, 2022). El públic, que va omplir la sala de cambra de l’auditori gironí, va guardar un silenci absolut i respectuós durant tota l’actuació, només interromput pels sonors aplaudiments que va arrencar la seva actuació. I és que, en un concert de Mar Pujol, el temps sembla aturar-se. La cantant de Prats del Lluçanès va aconseguir encomanar a l’audiència la calidesa de les seves cançons i la d’una veu que es percebia sincera i propera. En els instants on va emparellar-la amb la de Bruna González, semblaven escoltar-se les dues meitats d’una mateixa ànima. Amb ben pocs ingredients, Pujol va aconseguir allò que es proposava: “Cada cop sembla més un menjador!”, va confessar al públic, sabent que la màgia de les seves cançons arribava a l’espectador.
Mar Pujol, Pau Mascort i Bruna González
La música de Mar Pujol s’ajuda quan li cal de la veu dels poetes, com d’Anna Tobias i Joan Josep Camacho Grau, a les precioses “Flor de nit” i “La mà a la mel”. Però també emociona amb la lírica pròpia de cançons com “No seria estrany”, “He vist l’amor” o la immensa “Per cada u”.
El concert, tal i com va reconèixer, es va fer curt; i va culminar amb un bis molt insistent i no previst: “Verd avellaner”. Un tema que ja no acostuma a tocar en directe, ja que, segons li van dir, “és gairebé un hit”. I és que a Mar Pujol no li fa faltar sonar a les radiofórmules ni fer brincar a les festes majors. Ens calen veus i cançons com la seva que ens expliquin, cadascuna amb el seu registre, tots els colors de la música. I els que vam poder gaudir-la a l’Auditori de Girona, ja sabem que Mar Pujol va triar el color de la bellesa.
