L'herència d'Antònia Font

La dissolució d'Antònia Font era una notícia previsible veient les darreres declaracions del grup i la seva evolució natural. Disset anys d'història i una desena d'àlbums de primer nivell són una trajectòria absolutament impecable per a una banda que ha estat un dels principals referents de l'escena musical catalana del segle XXI. Els mallorquins van ser pioners del fenomen popularitzat per Enderrock de 'nou pop català', que va servir a molts artistes per matar els pares del 'rock català' dels anys noranta i reivindicar els avis del folk i la cançó dels seixanta i setanta, situant com a referents les figures de Pau Riba o Sisa.
Antònia Font va iniciar la seva trajectòria popularitzant himnes que proclamaven 'En s'estiu estic de puta mare' i que el seu públic seminal cantava a cor què vols a totes les festes i cançons sobretot de la part forana de l'illa de Mallorca. Vam tenir la sort de comprovar en directe aquests primers bolos gràcies a un bon amic i també cantant, Toni Nicolau (Ocults), que ens va dur a Muro a un concert de presentació de la seva maqueta, avui una peça de col·leccionista que guardem com un petit tresor (la portada era tan provocadora com una foto d'una ploma fent pessigolles a un cul despullat). Era la descoberta d'un grup d'arrel popular, que a partir de la seva fluïda comunicació amb el públic va ser capaç de crear una nova estètica sonora, singular i personal, que bevia del pop anglosaxó i del folk mediterrani i d'escriure les millors lletres que s'havien cantat mai en el pop català.
Des de llavors, el grup capitanejat per Joan Miquel Oliver (compositor i guitarrista) i amb una interpretació exemplar de Pau Debon ha estat el principal influent de l'escena del pop-folk català. El seu àlbum Alegria –avui considerat una peça cabdal i un punt d'inflexió en la transformació del nou pop català– va ser un referent musical i artístic per a grups que marcarien la pauta com Mishima, Manel, Els Amics de les Arts o La Iaia. La nova generació musical catalana prenia el pop en català com un exercici d'evolució natural de l'escena i l'exportava arreu amb un notable èxit de crítica i públic. Aquell àlbum ha estat versionat amb respecte i admiració per noms tan dispars com Tomeu Penya (per desig exprés d'Antònia Font) o La Bien Querida, passant per Mishima, Oliva Trencada o Joan Colomo, en un projecte impulsat per la revista Enderrock coincidint amb el seu desè aniversari. De fet, Enderrock va ser la primera revista que va apostar per aquest grup: el 2001 ja hi vam dedicar la primera portada, poc després de la irrupció del disc A Rússia. Des de llavors han aplegat nombrosos Premis Enderrock, el darrer dels quals el 2011, com a millor artista de l'any. 
La fascinació per les cançons d'Antònia Font no pot parar mai de créixer cada vegada que llegim i escoltem les seves lletres i melodies, patxanga que no agrada als músics de jazz, però que serveix per sentir el bategar de la millor banda sonora dels nostres dies.