Antònia Font va iniciar la seva trajectòria popularitzant himnes que proclamaven 'En s'estiu estic de puta mare' i que el seu públic seminal cantava a cor què vols a totes les festes i cançons sobretot de la part forana de l'illa de Mallorca. Vam tenir la sort de comprovar en directe aquests primers bolos gràcies a un bon amic i també cantant, Toni Nicolau (Ocults), que ens va dur a Muro a un concert de presentació de la seva maqueta, avui una peça de col·leccionista que guardem com un petit tresor (la portada era tan provocadora com una foto d'una ploma fent pessigolles a un cul despullat). Era la descoberta d'un grup d'arrel popular, que a partir de la seva fluïda comunicació amb el públic va ser capaç de crear una nova estètica sonora, singular i personal, que bevia del pop anglosaxó i del folk mediterrani i d'escriure les millors lletres que s'havien cantat mai en el pop català.
Des de llavors, el grup capitanejat per Joan Miquel Oliver (compositor i guitarrista) i amb una interpretació exemplar de Pau Debon ha estat el principal influent de l'escena del pop-folk català. El seu àlbum Alegria –avui considerat una peça cabdal i un punt d'inflexió en la transformació del nou pop català– va ser un referent musical i artístic per a grups que marcarien la pauta com Mishima, Manel, Els Amics de les Arts o La Iaia. La nova generació musical catalana prenia el pop en català com un exercici d'evolució natural de l'escena i l'exportava arreu amb un notable èxit de crítica i públic. Aquell àlbum ha estat versionat amb respecte i admiració per noms tan dispars com Tomeu Penya (per desig exprés d'Antònia Font) o La Bien Querida, passant per Mishima, Oliva Trencada o Joan Colomo, en un projecte impulsat per la revista Enderrock coincidint amb el seu desè aniversari. De fet, Enderrock va ser la primera revista que va apostar per aquest grup: el 2001 ja hi vam dedicar la primera portada, poc després de la irrupció del disc A Rússia. Des de llavors han aplegat nombrosos Premis Enderrock, el darrer dels quals el 2011, com a millor artista de l'any.
La fascinació per les cançons d'Antònia Font no pot parar mai de créixer cada vegada que llegim i escoltem les seves lletres i melodies, patxanga que no agrada als músics de jazz, però que serveix per sentir el bategar de la millor banda sonora dels nostres dies.
.gif)
