Es recordarà Ovidi Montllor a través de recitals, cicles de cinema, exposicions, documentals o reedicions de discos, perquè el seu esperit com a artista i com a persona continua ben viu. De fet, la memòria del cantautor alcoià és un símbol de la pervivència i l'actualitat de l'ofici de cantant. En una conversa publicada amb Pi de la Serra, Montllor deia que no havia pogut viure mai només de la cançó, o només del cinema, o només del teatre, o dels recitals de poesia, o dels espais dramàtics de la televisió. De fet, afirmava que només buscava la seguretat a què pot aspirar un home adult amb 23 anys de professió: tenir per menjar i per cobrir les necessitats.
Ovidi Montllor era molt dur i crític amb el sistema, i amb les polítiques culturals de la Transició. Això li havia comportat censura, i que no el contractessin tan sovint com mereixia la seva qualitat. Les reflexions del cantant continuen sent igual de vàlides. Montllor posava l'accent en la necessitat de regeneració de l'escena de la cançó en català, per evitar que tots els esforços se n'anessin a can pistraus. El cantant considerava la Cançó un gènere peculiar que havia creat escola, i que mentre no s'entengués això de res servirien els ajuts o subvencions. Fruit d'aquella necessitat, l'any següent a la seva mort va néixer de les mans i el cap de Pere Camps el festival BarnasSants.
A l'Ovidi el reivindiquen molts músics joves, que encara empunyen la guitarra com una màquina de matar feixistes, tal com deia Woody Guthrie –el pare musical de Bob Dylan– i han heretat des de Senior fins a Cesk Freixas, Feliu Ventura o Miquel Gil. També el citen els polítics d'esquerres i els més catalanistes. Tothom coincideix que és hora que el país retorni a l'Ovidi l'estima que ell va tenir cap al país. I després de 20 anys de vacances, cal una Festa Ovidi a tots els racons dels Països Catalans.
.gif)
.gif)
