Caníbals al Liceu

L'antropofàgia va ser un moviment artístic brasiler de final dels anys vint, avantguardista i alhora molt arrelat en la cultura popular i tradicional dels pobles d'aquell país, que es va manifestar en quadres coloristes, llibres i peces de música que confrontaven i miraven de casar elements brasilers i universals. Per tot això és precedent i inspiració del tropicalisme, aquesta explosió de colors i obertura que a final dels seixanta va tenir en els músics bahians Caetano Veloso i Gilberto Gil dos dels màxims exponents.

Caetano i Gil van recalar al Liceu en el marc de la gira que els du pel món celebrant mig segle de carrera i es van mostrar com el que sempre han estat: dos músics omnívors i antropòfags, capaços d'absorbir samba, bossa nova, Beatles, rock, reggae, cançó lleugera, experimentació... i integrar-ho tot en les seves personalitats artístiques com qui no vol la cosa.

Van arrencar amb el trepidant rock'n'roll "Back in Bahia", de Gil, i van seguir amb dues perles del dolç cofre del Caetano més tropicalista: "Coraçao vagabundo" i "Tropicalia", el manifest de tot un moviment exuberant, sincrètic, local i universalista. A la "Tropicalia" original hi ha tota mena de sorollets i efectes ambientals, però la versió esquelètica que tots dos músics interpreten només amb guitarra serveix per comprovar la gran altura compositiva que atresoren.

Tropicalisme en cru: Gil i Caetano extreuen en aquest format la màxima expresssivitat amb els mínims recursos. D'aquesta manera surt a relluir especialment la veu melosa i elàstica de Caetano: va interpretar una de les seves millors cançons, "Terra", no com qui canta sinó com qui broda. Per la seva banda, Gilberto Gil, amb una veu més rocosa i punyent, va mostrar també els seus dots com a guitarrista, fent gala d'aquella riquesa harmònica i rítmica que l'instrument de les sis cordes ha assolit al Brasil.

Fins i tot l'escenografia era mínima: una taula rodona amb dues copes entre els dos cantautors per remullar la gola de tant en tant. No va caldre cap cop d'efecte. Només anar desgranant cançons una darrere l'altra. Sense presentacions ni explicacions, perquè bona part del Liceu se sabia les lletres de memòria. De la italiana "Come prima" a la "Tonada de luna llena" del veneçolà Simón Díaz. De la melangiosa "Desde que o samba é samba", on Caetano canta a les llàgrimes que cauen per pells brunes, a la col·lectiva "Nossa gente", també del segon Tropicalia que Caetano i Gil van publicar junts el 1993. De l'alegria ferroviària de l'"Expresso 2222" a l'alegria endiumenjada de "Domingo no parque". I també la lluminosa "É de manha" (una de les primeres cançons de Caetano, que la seva germana Maria Bethânia va cantar al costat de Vinicius de Moraes). Els dos cantautors només van haver d'anar interpretant una cançó darrere l'altra perquè l'entusiasme a l'auditori anés creixent i creixent. Al final els van fer tornar tres cops a l'escenari i interpretar sis bisos, inclosa la versió de "Three Little Birds" de Bob Marley.



En definitiva: canten pop, reggae, samba o rock. Canten en anglès, castellà o portuguès. Amb guitarres o amb màquines. Amb el cor trist o amb el cor alegre. Es mengen altres músics i mengen músiques de tota mena. Però sempre amb gust extrem i sense oblidar-se de les bondats de Bahia. D'això en diuen compromís amb l'art i compromís amb els orígens.