440

Manuel Valls, una figura a reivindicar

El tiet-avi de l'ara alcaldable a Barcelona va ser un dels responsables que el 'Cant del Barça' sigui el que és

Recuperem aquest article inclòs a la revista número 8 de 440Clàssica

| 26/09/2018 a les 20:30h
Arxivat a: 440Clàssica&Jazz, 440Clàssica, Cant del Barça, Manuel Valls, Barça, 440, FC Barcelona, música clàssica
Manuel Valls
Manuel Valls | Arxiu família
En aquest país tan preocupat per les celebracions nacionals, per festejar persones i fets que l’han distingit, no deixa de sobtar que el 2009 passés de llarg el 25è aniversari de la mort de Manuel Valls i Gorina (Badalona, 1920 – Barcelona,1984) sense cap esment especial.

No pot ser més que un signe de la malura que corseca la nostra cultura: no ens fixem en el que val, sinó que ens deixem endur per la pressió, la proximitat, l’amistat i la tenacitat que mostren els familiars o els hereus. Així s’expliquen els reiterats homenatges a autors recentment morts dels quals s’ha celebrat en poc temps el centenari del naixement, el desè aniversari de la mort i altres alegries necrològiques.

¿Per què reivindicar la figura de Manuel Valls, el ‘Nani Valls’ popular i amable, creatiu i sorneguer que formava part dels moviments intel·lectuals dels anys del darrer franquisme i l’arribada de la democràcia al costat d’altres figures respectables com Oriol Martorell, Xavier Montsalvatge, Antoni Ros Marbà o Frederic Mompou? Doncs precisament per aquest posat que distingia la seva música, la seva crítica i la seva vida. 

Nani Valls va ser excepcional en la seva concepció de la tasca del músic. Per començar, era un home amb ofici conegut, fet que no gaires compositors poden exhibir. Va entrar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona com a resultat de la seva condició d’advocat i va romandre en aquest encàrrec tota la seva vida: era funcionari, cosa que volia dir que no vivia de la música i, per tant, no havia de córrer darrere els encàrrecs de fundacions i ajuntaments ni havia de queixar-se contínuament per la mala situació endèmica del músic.

Tampoc es veia obligat a situar-se en l’avantguarda més rabiosa i impersonal per tal de demostrar el seu compromís cultural. En això s’assemblava més al seu amic Montsalvatge que no pas a altres contertulians de l’incipient Cercle Manuel de Falla (1947), on va contribuir a la represa de la música avançada a Catalunya després de la Guerra Civil.

És per això que Valls podia aspirar a realitzar projectes tan seductors com l’himne del 75è aniversari del Futbol Club Barcelona sense cap mania, a diferència de més d’un col·lega seu que s’havia presentat també al concurs però d’amagatotis, ja que no considerava aquesta música banal i frívola. Nani Valls tenia sentit de catalanitat i d’oportunitat i va ser capaç —amb tots els ajuts que van caldre— d’engiponar un himne distès i brillant, que ha esdevingut un hit-parade conegut arreu del món i que ha contribuït a augmentar l’admiració que se sent avui dia arreu pel club de futbol al qual va anar destinat l’himne.

Per entendre la seva dimensió cultural cal situar-se als anys setanta i vuitanta del segle passat i comprendre per què, a més de l’himne esmentat, podia musicar la pel·lícula La ciutat cremada d’Antoni Ribas; fer de crític a Barcelona del diari El País, llavors publicació compromesa i puntera; encarregar-se juntament amb Oriol Martorell de l’àmbit de música al Congrés de Cultura Catalana, etc. Era el referent musical malgrat el seu petit catàleg de composicions, que contenia obres escèniques i fílmiques, cançons acompanyades, obres de cambra i un estol variat de col·laboracions amb gent rellevant del seu entorn com Tomàs Garcés, Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu o Joan Oliver, i de la literatura espanyola com Antonio Machado, Valle Inclán... 

El resultat: una música fresca, innovadora sense excessos, picant i inquieta. 

Aquest text és extret de la revista 440Clàssica número 8.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El mercat digital, representa el 75% de les vendes | Per contra, la facturació global de la indústria discogràfica catalana encara ha perdut el 2018 un 2,4% | El rànquing de catalans més venuts del 2018 està liderat pel 'Disc de la Marató', Manolo García, Sergio Dalma i Rosalía | Els discos en català més venuts han estat Alfred García, Els Catarres, Doctor Prats i Els Pets | El rànquing d''streaming'
 està encapçalat per Txarango, Dàmaris Gelabert i Joan Dausà
Imatge il·lustrativa
Amb la hipercompetència de festivals i el vell format de Festa Major, les empreses d'ARC tenen un descens de públic i bolos, 
tot i consolidar el model amb una facturació positiva | Els festivals moderen el creixement d'assistents dels darrers anys | Les sales s'han reactivat amb una reconversió sectorial que ha permès un increment de públic i concerts
Imatge il·lustrativa
El públic de la música en directe augmenta del 40 al 46% | Contràriament, el consum de grans festivals i certàmens decau (del 40% al 36%) | El públic prefereix concerts de proximitat i cartells més exclusius
Imatge il·lustrativa
La presència d'artistes emergents en els principals festivals es manté en un 34% | Les programacions en llengua catalana arriben a un 24%
Imatge il·lustrativa
L'Anuari de la Música 2019 dedica el tema central a les dones en la indústria de la música | La presència femenina en la indústria musical catalana és del 33%, amb sols una tercera part de dones a escoles, festivals i indústria | La publicació dona veu en el 80% de les seves col·laboracions a dones de la indústria musical per fer-ne visible el paper i el canvi que estan produint a l'hora de conquerir més espais