Humanisme davant la crisi

S’han inaugurat les temporades marcades per les retallades econòmiques a tots els equipaments culturals i a les subvencions destinades als agents privats. Els directors artístics de les institucions públiques i els programadors particulars han de fer mans i mànigues per oferir uns cicles musicals atractius i competitius. L’Auditori ha patit una escapçada econòmica del 30% i se n’anuncia una altra per al 2012, mentre que el Liceu ha posposat la seva arrencada a l’octubre amb el pressupost més baix dels últims deu anys: 48,8 milions d’euros. Tot i això, el coliseu barceloní ofereix cinc estrenes operístiques, L’Auditori debuta amb nou director general amb la incorporació d’Oriol Pérez Treviño —que ha estat fins ara l’impulsor d’aquesta publicació— posant l’accent en l’OBC, i el Palau de la Música s’inventa concerts videogràfics i potencia l’Orfeó Català.

Des de la Generalitat de Catalunya no es cansen de repetir que hem de tornar als temps en què la societat civil adinerada es feia càrrec de la cultura del país. Parlen de la Renaixença, de la República i, tot i que no gosen referir-se a la dictadura, implícitament sí que ho fan dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, en què, malgrat la falta de llibertats, hi havia un moviment de resistència cultural sufragada per uns quants empresaris amb consciència de país. On és ara aquella burgesia dels mecenes?

Els programadors privats es queixen que els han retallat els ajuts amb els quals equilibraven pressupostos. Unes subvencions que, per cert, va instaurar el primer govern d’aquesta Generalitat que ara ha d’assumir greus restriccions. Hi ha agents que s’han vist forçats a plegar, com Euroconcert, una temporada d’altíssima qualitat que cobria un espectre musical que ara ha quedat orfe, el de l’orquestra de mig format.

I enmig d’aquest desgavell, Catalunya és el país que més paga als artistes internacionals —als autòctons no—, amb catxets de directors, orquestres i intèrprets sobredimensionats, fet que comporta que el preu de les localitats preferents d’alguns cicles de concerts arribin a xifres només a l’abast d’uns pocs i que no es paguen enlloc més d’Europa. I malgrat tot, les entrades de platea són el primer que es ven.

A més, l’inici de temporada ha estat marcat pel ressorgiment de l’esperit identitari. Tots ens hem emocionat escoltant Pau Casals i el seu “I am a Catalan” o hem redescobert Joan Manén en dos concerts al Palau de la Música que ens han remès als temps pretèrits en què Catalunya somiava
en una Europa de gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. D’aquests dos músics en parlem extensament en aquest número 2 de 440 Clàssica tant pels seus valors musicals com pels humans.

Potser, entre tanta desorientació i responsabilitats compartides, Pau Casals, un home que va posar l’humanisme per davant de la individualitat invertint els seus estalvis en favor de la música, la culturització dels obrers i la llibertat de les persones, és un referent on emmirallar-se més enllà de l’emoció que provoquen uns fets puntuals tan destacables com el 40è aniversari de la seva declaració a les Nacions Unides i l’estrena del seu “Himne a les Nacions Unides”, o la commeració del mig segle de la seva interpretació del ja universal cant per la pau (“El cant dels ocells”) a la Casa Blanca davant dels Kennedy. Perquè, en definitiva, la música, com els països, només sona harmoniosa quan creu en el seu propi futur.