Perversions o preqüeles

Una preqüela és una obra audiovisual o literària basada en el món (fets, personatges) d’una altra obra creada amb anterioritat, però que narra fets previs als que relata l’obra inicial. La paraula prové de l’anglès prequel, que vol dir exactament el mateix i que es va formar a partir del prefix pre- i la segona síl·laba de sequel (seqüela), que en llatí deriva de sequi (seguir). Segur que en el món de la música també trobaríem cançons que s’inspiren en d’altres i que potser fins i tot fan l’exercici narratiu de situar-se en un temps anterior al de la cançó ja coneguda. últimament, en el panorama musical català s’està produint un fenomen similar que encara no té nom. Me’n vaig adonar escoltant La figura del buit (BankRobber, 2013) d’El Petit de Cal Eril, un àlbum notable que allunya Joan Pons de la petitesa. A la primera audició ja hi vaig trobar cançons memorables com “Lleida frega Fraga” o “Estramoni (finis laus deo)”, per exemple, cosa que no m’havia passat ni amb Vol i dol (BR, 2010) ni amb ...I les sargantanes al sol (BR, 2009). En ple atac d’eufòria descobridora, després de quedar seduït per una dotzena de cançons –el disc en té disset–, vaig escoltar-ne una que em sonava vagament i no sabia de què. Vaig continuar fent quilòmetres a la recerca de les Paraules en ruta d’aquell dilluns i quan, a la segona, vaig tornar a arribar a la tretzena cançó la sensació de familiaritat va persistir. “La fi”, vaig veure que es deia, encara al volant. I fins que no vaig poder aturar el cotxe i buscar al full desplegable de les lletres no ho vaig entendre. Em sonava perquè ja n’havia sentit la versió cantada per Judit Neddermann i arranjada per Genís Bou en un disc especial amb contes de Pere Calders cantats que es diu Cançons de la veritat oculta (BR, 2012).
Joan Pons és un dels onze músics que va fer l’exercici de musicar un conte de Calders i ara ha inclòs la seva versió del conte “La fi” al seu disc. La sensació és estranya. Com sempre que ja coneixem una melodia arranjada d’una determinada manera, tendim a considerar-la la versió original, quan moltes vegades només és la primera versió que hem escoltat. En aquest cas, la versió original no s’havia pogut escoltar fins ara, i no només és molt més electrificada sinó que la lletra no es repeteix, com si El Petit de Cal Eril transformés el conte de Pere Calders en un cometa i es recreés en la cua lluminosa. Encara estava buscant nom al fenomen –preversió? preqüela musical?– que ja n’he trobat un segon cas. A Convergència i Unió, el flamant disc que transforma en trio Maria Rodés, Martí Sales i Ramón Rodríguez, topo amb una nova preversió amb dificultat afegida. La cançó de Rodés nspirada en el conte “L’hora en punt” de Calders, que a Cançons de la veritat oculta es deia “Hora en punt”, aquí a Convergència i Unió es diu “La visita”. Però és la mateixa història sensacional d’un home que al·lega motius d’agenda per no atendre la visita de la mort. Maria Rodés canta aquesta cançó memorable amb una actitud més propera a Albert Pla que no pas a Núria Feliu, i això canvia la il·luminació del conte contat i cantat.
Aquests dos casos de preversions conviden a considerar el disc caldersià com un veritable planter de preversions. De seguida trobo que Guillamino també ha enregistrat la seva versió (original) de “Demà a les 3 de la matinada”, en el single digital que tanca el projecte Guillamino 12: el dotzè llançament de l’any 2012. Ara és qüesti. d’esperar si les altres vuit versions arranjades per Bou i cantades per Nedderman també ens arriben en la versió original dels seus autors. En especial n’espero dues.
La de Mazoni. M’encantaria que Jaume Pla inclogués al seu nou disc la seva cançó “Puny”, inspirada en el conte “El desert”, per escoltar com interpreta aquesta preversió caldersiana. I, sobretot, m’encantaria escoltar Le Petit Ramon com interpreta “Mentre dorms”, la cançó que Ramon Faura va aportar al projecte de Pere Calders inspirada en el conte “Ruleta russa”. És la cançó que més m’agrada del disc –també d’interpretació i arranjaments– i m’encantaria poder-la comparar amb la versió original. Segons com, el joc de les preversions pot ser una mica pervers.