Leonard Cohen i Javier Mas
No és un fet desconegut, ni estrany, per als que ens hi dediquem, que el llaüt i instruments de la família (bandúrria, citra, octavilla...) resulten, en comparança, una mica llunyans a certs sectors de població, especialment als que no els és propera la música d’arrel –parlem segurament de la gran majoria–. Rere una gran esplendor de popularitat, crepuscular des de la meitat del segle XX, els llaüts han entrat en una mena de decadència popular que dura ja decennis i que sembla haver-los condemnat a un sever arraconament a camí entre les minvants rondalles folklòriques i les singulars orquestres de pols i pua, o en el pitjor dels casos al menyscapte –si em permeteu la llicència– que les tunes universitàries li infringeixen.
Certament és un instrument que ha anat veient com el seu camp d’acció s’anquilosava, i en gairebé cinquanta anys s’ha vist convertit en una mena de vella relíquia predestinada, almenys aparentment, a morir d’inanició, antigalles d’un passat gloriós que no s’ha sabut gestionar degudament per part dels que ens hi dediquem.
Afortunadament, les rondalles s’esforcen per perdurar a pesar de la carestia i, com si fossin peixos a contracorrent, alguns grups folk –lamentablement menys dels que s’esperaria– ens hem obstinat a mantenir el llaüt als escenaris mirant de regenerar-ne l'ús –altres han preferit substituir-los per busuquis, tembouras, mandoles o sazs–.
Entre tots ells no es difícil lloar la feina persistent de gent com Tobal Rentero o Paco Lucas, i dels meus companys de Sitja, que m’han permès mantenir el llaüt a la formació, o de Javier Mas, Eduard Iniesta i tants més d’una llista, a pesar de tot, prou més curta del que voldríem. Crec que gràcies a aquesta gent el llaüt ha trobat, si escau, certs espais de resistència i ha pogut mantenir-se als escenaris amb notable dignitat. Però aquesta dignitat és suficient? El llaüt ha de ser un reliquiari extravagant de simpàtica positura que alguns romàntics ensonyats s’obstinen en reivindicar? O es pot demanar més?
Entre tots ells no es difícil lloar la feina persistent de gent com Tobal Rentero o Paco Lucas, i dels meus companys de Sitja, que m’han permès mantenir el llaüt a la formació, o de Javier Mas, Eduard Iniesta i tants més d’una llista, a pesar de tot, prou més curta del que voldríem. Crec que gràcies a aquesta gent el llaüt ha trobat, si escau, certs espais de resistència i ha pogut mantenir-se als escenaris amb notable dignitat. Però aquesta dignitat és suficient? El llaüt ha de ser un reliquiari extravagant de simpàtica positura que alguns romàntics ensonyats s’obstinen en reivindicar? O es pot demanar més?
Certament, alguns cantautors o grups de pop-rock ocasionalment s’han permès certa llicència a l'hora de sacrificar la guitarra acústica, i han estimat oportú tenyir d’exotisme i mediterraneïtat els seus sons usant tímidament llaüts, i en certa mesura cal agrair el gest, però tot i permetre que el llaüt toque terrenys infreqüents no sembla suficient... Afortunadament sempre hi ha sorpreses que fan que tot canvie. Deu fer un parell d’anys, quan des de Sitja invertíem afanys i temps perquè la citra i l’octavilla aixafaren nous terrenys amb Musicabulari, aparegué com un oasi enmig del desert Javier Mas acompanyant, llaüt en mà, ni més ni menys que el gran Leonard Cohen. No cal dir el que suposà aquesta fita per als que ens considerem amants del llaüt... El que sí cal remarcar es la revalorització popular que açò suposà per a aquests instruments; segurament no hi ha precedents.
Efecte Cohen i alliberament
La gent, amant de la música en general, no tingueren més remei que obviar que eixe llaüt que ara acompanyava Leonard Cohen era el mateix que usava la tediosa tuna de torn, i com si res, es permeteren redescobrir algunes de les possibilitats que aquest instrument oferia més enllà dels prejudicis habituals. Aquella visió, d’alguna manera, concedia als llaüts eixa mena de mirada estranya per a la qual tot és possible, una mirada que no té preu. No sé si l’efecte Cohen hi té res a veure, o si simplement aquesta mirada necessitava temps per ressorgir i havia arribat l’hora –els sistemes solen ser complexos–, el cas és que des d’aleshores sembla haver-hi hagut cert canvi de disposició de les músiques en general vers el llaüt. A tall de mostra: en el meu cas puc dir que en els dos darrers anys he tingut la sort d’enregistrar, més enllà de la feina pròpia, llaüts i citra amb Les Deesses Mortes i llaüts amb Malnom, i a més actualment espera una òpera rock, és a dir, feines que fa deu anys eren probablement impensables.
Vol dir açò que el llaüt s'està obrint nous camps d’acció? Que la música en general està redescobrint les possibilitats d’un instrument quasi oblidat? No ho sé pas, falta temps, tal vegada només siguen llampades intermitents. El que sembla clar és que cal aprofitar cada espurna per fer sentir el so dels nostres instruments, sobretot si provenen de finestrons rere els quals s’obre el món global del segle XXI, amb açò crec que estem tots d’acord.
Així doncs, una de les feines necessàries perquè hom redescobrisca els llaüts, òbviament, és obrir-los a noves músiques, trencar els sostres de vidre que l’aïllen a les fonoteques i als museus vivents. Una de les tasques més importants és mostrar la seva competència principalment en la seva música materna, la d’arrel –no podem ignorar que un tret definitori d’aquesta és la sonoritat de corda doble o triple–, així com en músiques com el pop, el rock, la música clàssica, experimental, el jazz, la cançó d’autor... feina, com veiem, que a poc a poc sembla que va quallant i a la qual ens hauríem de bolcar més els músics i els mitjans de comunicació que estimem aquests instruments. L’altra, a la qual ara ens dediquem al grup Sitja per tal de complementar la primera, és potenciar les possibilitats sonores i harmòniques de l’instrument perquè altres músics contemporanis i coetanis nostres es fixen en ell, i això passa per reinventar l’instrument permeabilitzant-lo a la tecnologia del segle XXI.
'Músic amb llaüt' (1623), quadre de Frans Hals
'Músic amb llaüt' (1623), quadre de Frans Hals
Efectivament parle de perdre el temor a l'hora de trencar la puresa del so, d’alterar les funcions melòdiques, d’alliberar-lo dels cossets ortodoxos que constrenyen les interpretacions heretades, parle de cercar noves formes de sonar, de treballar. Per comprendre-ho cal primer que mirem al voltant i ens preguntem simplement com instruments com la guitarra o el piano –amb la seva derivada als teclats–, contràriament al llaüt, han aconseguit mantenir-se en voga durant tant de temps i reinventar-se a cada gir musical. La resposta, crec, gira entorn de la plasticitat que s’han permès els músics a l'hora de reinventar les possibilitats sonores dels seus instruments, i el que és més important, a l'hora d’usar la tecnologia necessària per a cada cas, adaptant-se als discursos del moment per satisfer les necessitats que en sorgeixen.
El llaüt ha sofert poques o gairebé cap alteració o modificació durant el darrer segle, tant pel que fa a tecnologia com a estructura. No sóc lutier, amb la qual cosa no em toca parlar de qüestions estructurals, però sí que sóc usuari de llaüts, i les músiques que actualment desenvolupem amb Sitja em forcen particularment a demanar noves possibilitats i nous matisos sonors a l’instrument; noves possibilitats harmòniques i noves funcions melòdiques que van més enllà del mode o la tècnica que empre a l’hora de tocar: distorsions, reverberacions, efectes de loop, doblatge de veus. La música és un art exigent que es reinventa constantment, i exigeix als intèrprets així com als instruments que siguem permeables a les necessitats i ens hi adaptem; d’altra manera ens ignora i busca altres sortides.
Jordi Montesó tocant el llaüt amb Sitja
Jordi Montesó tocant el llaüt amb Sitja
Pense que ens cal certa reflexió per veure els motius pels quals el llaüt ha estat gairebé seixanta anys eludint la tecnologia, preferint el refugi de les arrels i no arriscant la seva conservadora posició. Jo simplement he pres una decisió, en absolut incompatible amb mantenir les arrels, i ha estat obrir el llaüt a la tecnologia. A dia d’avui he rebut prou feedback del nostre públic per saber que el camí escollit no ha estat errat arran de les meues pretensions, ja que la majoria de la gent que ens ha escoltat ha mostrat grata sorpresa al redescobrir les possibilitats que ofereix un instrument del qual no esperaven cap favor, especialment pel gir i la idiosincràsia que la nova tecnologia li han permès destapar; d’altres, potser menys, simplement s’han limitat a preguntar-me la gran pregunta que el llaüt ha de cercar en aquest inici de segle XXI: “Quin és eixe instrument?”, a la qual només cal respondre’ls: “Acabeu de redescobrir el llaüt”.
.gif)
.gif)
