Jazz i tradició a Mallorca

Continuació de l'entrevista publicada ahir a Sons de la Mediterrània: 

 

A les sessions del Bitches Brew, Miles Davis tampoc va donar preferència a la partitura. El grau d’experimentació i llibertat creativa va ser total, i fins i tot un tant caòtica, segons paraules dels mateixos músics participants. Això va passar en una època en què Miles es qüestionava si no s’estaven desdibuixant massa els orígens i arrels del jazz. La mateixa iconografia de la portada utilitza la psicodèlia per rellançar el mite de l'Àfrica. A la dècada dels 60 als Estats Units es van viure les revoltes a causa de la discriminació racial. Miles, Archie Shepp i Sun Ra, entre altres, reivindicaven, fins i tot en el vestir, un cert panafricanisme revolucionari. En aquest context, Miles Davis es proposava acostar la música popular negra a contextos i formes musicals més sofisticades. Ferments cerca d’alguna manera una associació semblant, en una illa on la pressió globalitzadora relega els trets identitaris a una mínima expressió, massa sovint expressats d’una manera pseudofolklorista molt adulterada. Per acabar-ho d’arrodonir, l’autor de la portada del Bitches Brew, l’artista Mati Klerwein, va morir al poble mallorquí de Deià, i brew vol dir 'fermentar' en anglès.

 

El que no podem fer és convertir-nos en un museu musicalment parlant. L’art ha de correspondre al moment en què es viu. I la manera d’avançar és fer abans un cop d’ull al camí recorregut. Tenim tant per transmetre i mostrar del que som, que el model musical anglosaxó no ha de ser el paradigma únic d’expressió contemporani i de futur. Des d’una cultura minoritària es pot fer una aportació important al panorama creatiu, que per la seva exclusivitat pot ser tant interessant com el model predominant i globalitzador. Si Joan Miró i Miquel Barceló ho han fet, per què no ho hauríem de fer els músics? Sempre serà millor encarar el present i el futur amb una veu pròpia que subordinar-nos a la burda imitació d'altres. Les Illes han patit aquests darrers quatre anys una mena d’etnocidi cultural que vol eliminar qualsevol vestigi de catalanitat i de cultura pròpia. La persecució ha estat implacable, així com l’intent d’aplicar una substitució depredadora de la nostra identitat.

 

Un tradicionalista possiblement ja no se sentirà motivat a escoltar Ferments, de la mateixa manera que hi ha persones poc predisposades a noves reinterpretacions del plaer gastronòmic i culinari. Sebastiana de Son Roca, la senyora que interpreta les tonades del camp al disc, es va sentir profundament emocionada durant tot el procés, segons confessa, tot i estar envoltada de patrons rítmics i sonoritats molts actuals. I per altra banda, la modalitat que caracteritza el Cant de la Sibil·la és tan quotidiana en músiques dels nostre temps que ningú pot negar la seva validesa a dia d’avui. Si a algú l’enerva Ferments, és que no és d’aquest món. Els tradicionalistes poden parlar del que vam ser fa temps, però no ens ajudaran gaire en la construcció del model de país i societat que volem ser d’ara endavant.