El de Mortensen no és cap paper èpic a l’espectacle poeticomusical Ramas para un nido. Aquest comença definint el seu tarannà des del primer pas. Un actor descalç en mitjons i amb samarreta i pantalons negres que entona la carta antibel·licista “Masters of War” de Bob Dylan (potser també per allò interdisciplinar del Premi Nobel d’un músic-literat), tot accentuant amb la seva veu dramàtica el moment en què els nens són les víctimes d’aquests ‘senyors’ a qui s’encara la peça. Gairebé tots els poemes dits per Mortensen van tenir una lectura de suport a víctimes de conflictes, des d’“Asesino” contra qui té la violència com a forma d’expressió (una lluita amb la bèstia que tots portem dins i que a dominar), fins a “El meu amor sense casa” de Maria-Mercè Marçal, que tot i saber que no n’era el sentit original, ell el dedicava al viure nòmada dels refugiats. I després de dir amb la distància justa “Garrón”, la perla del recital, va explicar com els dos anteriors al de Banyoles van ser a benefici de l’Associació Catalana per la Pau cosa que va portar a l’emotiva versió de Rafel Plana del “Breath”, d’Aeham Ahmad, el pianista que va tocar enmig de les runes del camp de refugiats de Yarmouk (Síria).
L’(a)phònica continua apostant i acompanyant els nous valors de la cançó en tot el seu espectre, com va demostrar a la programació reincident de Maria Arnal & Marcel Bagès. Aquell “Jo no canto per la veu” ja es va escoltar l’any passat a l’Espai Eat Art i enguany obrien la programació al Teatre Municipal, una reubicació merescuda pel creixement professional i l’augment de públic obtingut. Tot i que aquí la presència escènica seria millorable (el shoegaze i els moviments mimètics tipus cantant de copla es podrien diversificar), les cançons del primer àlbum de debut del duet, 45 cerebros y un corazón (Fina Estampa, 2017), produït pel guitarrista David Soler, van convèncer molt als espectadors. Ara bé, el rovell del recital va ser quan van interpretar la cançó que els havia unit com a parella artística, tot recordant la lliçó del cantador Pep Gimeno 'Botifarra' que, a València, s’acomiadaven cantant durant un dia les criatures que morien amb un ritual que es feia fins l’any 1930. Aquest “El ball del vetlatori” és ara una combinació de lletra d’Arnal i de fandango tradicional, alhora que banda sonora d’una pel·lícula. Si la vetlla de l’angelet porta a Arnal a cantar com ‘la teva veu deixa el cos’, i es nota com ella pretèn aquesta obertura, s’hi dirigeix del tot en el cant “A la vida” d’Ovidi Montllor. Un sí rotund i vital, zènit de l’actuació, que perd una mica de pistonada en el ‘no’ reiterat de “La gent no s’adona del poder que té”, poema musicat de Joan Brossa que, per qui escriu, ja no té la perdurabilitat que se li suposa. L’esperança en la cançó de Maria Arnal rau més en com ha enceta composició del tot pròpia a “Tu que vienes a rondarme”, una cançó que no s’entén que reservi per als bisos.
Andrea Motis a l'(a)phònica 2017 Foto: Arxiu (a)phònica
L’estoicisme va regnar entre el nombrosíssim públic que volia escoltar les noves cançons d’Andrea Motis, per l’ambient humit i gèlid que hi havia al pati de cadires del Club Natació Banyoles després de la tempesta de la tarda. Una pluja que va fer endarrerir mitja hora proves de so i inici de concert, però que la calidesa de la veu de Motis acompanyada de la veterania del Joan Chamorro Quartet van aconseguir connectar a base de ritme o per la pell amb estàndards jazzístics (com “He’s Funny That Way”, tema popularitzat per Billie Holiday i que inclouen en el seu rent àlbum Emotional dance) i peces de sonoritats brasileres (com “Chega de saudade”, de Jobim i De Moraes) o fins i tot properes al bolero com la composició de Perico Sambeat “Matilda”, on Motis va posar tot el seu sentiment de joventut i de músic per cantar: ‘Deixa’m ser la veu del teu cor ferit; deixa’m ser real, més enllà d’aquest món’. I l’Andrea tothora, amb la veu o la trompeta, rejoveneix balades i ritmes amb la solvència d’un Ignasi Terraza (piano), Esteve Pi (bateria) o Josep Travé (guitarra). Fins i tot se li va escapar que trobar-se en aquell concert de matinada, en un horari al qual no estava acostumada, li recordava estar entre amics “de colònies” , també una manera d’introduir aquell ‘bona nit i pantalons’ de la meravellosa versió que fan de “Louisiana o els camps de cotó” d’Els Amics de les Arts.Si pels que van aguantar el fred, la nit va acabar a l’escenari de la Muralla amb el beatboxer i showman Fredy Beats i l’actitud dels valencians Auxili cremant instants com el seu últim disc assegura, el sol de justícia s’ha presentat el matí al pati de l’Espai Eat Art per rebre no un valor emergent, sinó un mestre de la cultura popular catalana, Jaume Arnella. El cantant i folklorista acompanyat per la seva pròpia guitarra i a l’acordió per Ferran Martínez han regalat un espectacle anomenat Cançons aspres i de mala petja, com diu que en diuen de la terra de la Garrotxa. Així aquest nou repertori recollit expressament per a la inauguració del festival Càntut a Cassà de la Selva, es tornava a gaudir a Banyoles en un matí ben assoleiat. Arnella ha cantat “La rambla de Girona” –sense inundar–, una cançó de moda eterna com “Les votacions” , cançons galanes d’amor precioses com les dedicades a una espigolera (‘adéu punteta del sol, estrella de l’alba, espineta del meu cor que em travesses les entranyes’) o la de més mala bava, “La monja” (on l’abadessa acaba dient-li ‘moriu, moriu monja, de flors i violes us enramarem’). “Les comares de Granollers”, “El dia de Sant Jaume” (cançons que es dolia que no es puguin investigar més per la falta actual de beques d’estudis)… tot de lletres per ser cantades amb el públic que s’ha vist entonant també en més d’una ocasió, com la història d’un carboner amb una tornada que feia ‘dondolodon vent de Cerdanya, dondolodon vent de Conflent’ i Arnella esperonant el públic que cantava tímid: ‘No tancant, és per cantar obert!!’.