A quarts de 7 de la matinada milers de persones van veure sortir el sol al Pla d’en Sala, cantant amb Txarango “Quan tot s’enlaira”, per celebrar l’èxit del Canet Rock. Entrades exhaurides i 22.000 persones van ser el millor anunci per donar la benvinguda a un festival consolidat com el gran aparador de l’escena musical catalana. Tretze bandes van desfilar per l'escenari, Miquel del Roig va complir de mestre de cerimònies i el guru del mític festival dels anys setanta, Josep Maria Mainat (La Trinca), es va reservar l'hora de la posta de sol per al seu xou particular. I una novetat, una moneda pròpia per al festival batejada com a 'canetum' (equivalent a 3 euros al canvi).
 
El Canet Rock està disposat a fer història, i l’any vinent ja ha anunciat que prepara una cinquena edició molt especial: “Perquè celebrarà haver igualat i poder superar les quatre edicions del mític festival creat als anys setanta”. “L’èxit espectacular” i sense precedents de la cita maresmenca va col·lapsar la N-II i tots els accessos a la població de l'Alt Maresme i es van formar impressionants cues per accedir al recinte, a causa sobretot dels exhaustius controls dels Mossos. Els veïns van fer l'agost a l'inici del juliol venent el 'pack canet' de barret+mojito a 10 euros o convertint els camps acabats de segar en pàrquings improvisats per a centenars de vehicles a 10 euros l'entrada. Però tothom ho va viure a ritme de bon rotllo amb una capacitat única per regenerar un públic molt jove que vol viure les seves primeres 12 hores intenses de música i llibertat total. Un desig que van fer possible un any més tres dones apassionades de la vida, convertides a promotores i amb el coratge per bandera.
 
A les 6 en punt de la tarda es va llançar el tret de sortida a la compromesa banda del Baix Montseny Raska, guanyadora del concurs de grups novells, seguida dels garrotxins Hora de Joglar, que van posar en pràctica la seva coreografia swinguera per fer ballar el públic seguint les passes dels seus balladors; un encert que demostra que les noves generacions també connecten amb el públic. La iaia va oferir el segon round del seu nou disc, Tornar a ser u (autoeditat, 2017), després d'haver-se estrenat al Vida i encara amb força imprecisions. La capacitat de comunicació d’Ernest Crusats i les seves irresistibles bases electròniques van tornar a ser la millor carta per connectar i fer ballar el públic. 
 
I van tornar els Gossos elèctrics i electrònics a l'arena del Canet Rock, vestits amb samarretes i ulleres negres com mana la tradició. Va ser la carta per jugar un repòquer del tot o res. Endollats al cent per cent van demostrar veterania amb un repertori que ja ha creuat per diverses generacions i que es converteix en un clàssic. Èxtasi del públic quan Alguer Miquel de Txarango, descalç i amb samarreta propalestina, els va acompanyar a la compromesa "Voldria dir-te". I primers crits d'independència quan Natxo Tarrés reinvindicava la cultura amb la rebaixa de l'IVA i el dret a votar el dia 1 d'octubre. Fins a la posta de sol amb el seu imprescindible "Corren", el primer gran himne de la nit.
 
I l'anècdota colorista la va protagonitzar el ja històric de la cançó catalana i esperit latent del Canet Rock de fa quatre dècades, el trincaire Josep Maria Mainat, rockanrolejant amb dues adaptacions de clàssics al català amb una banda de luxe i dues 'Canet Rockets': les úniques dones –juntament amb la trombonista d'Itaca Band, Maria Astallé, que enguany van pujar a l’escenari del festival, tema que va provocar encesos debats a la xarxa. “Whatever You Want" de Status Quo adaptada com "Volem votar" i el "Compte enrere per a la independència" amb les notes de “The Final Countdown” de Europe van ser la banda sonora per al sol que s’amagava amb el cel rogenc darrere Montnegre-Corredor.
 
Jarabe de Palo va voler demostrar perquè era l'estrella mediàtica convidada del Canet Rock 2017. En la seva primera intervenció a dalt de l’escenari, després de ser operat de càncer, Pau Donés va saludar emocionat el públic: “Hem vingut a passar-nos-ho bé”. Aires de rock i soul per amanir una sessió elegant de clàssics coneguts i saludats de la banda catalana en un bany de masses per a l’autor, que va encendre el bolo amb “Bonito”, va convèncer amb "Depende" i va explosionar al final amb el petó més esperat de “La flaca", un altre èxit que va fer cantar tot el Pla d'en Sala a una sola veu. I algú encara se sorprenia que l’única banda que va cantar només en castellà no hagués provocat cap aldarull, i és que la qüestió no és en quina llengua es diu si no què es diu.
 
I les intervencions de Miquel del Roig també van triomfar com el Cola-Cao servides a base de garrotins i faroles, a càrrec d’un personatge ebrenc que convenç gràcies a l’entusiasme del seu megamix de cançons de festa major. I va arribar l’empoderament d’Els Amics de les Arts per emocionar la gent amb un repertori i una posada a escena molt intel·ligents, que van obrir de manera exultant amb la popular "Jean-Luc" corejada a cor què vols. "Oh le le. Oh la la" amb les bases sintetitzades del nou disc Un estrany poder (Sony, 2017) van fer vibrar el Canet Rock just a la mitjanit amb uns baixos de gran intensitat. I l’esclat final d’un xou potent, pensat expressament per al festival i d’una posada a escena espectacular, va ser per a "El seu gran hit", que obre una segona etapa del quartet.
 
I es va sentir aquell crit del ‘Bona nit, malparits!’ i Sopa de Cabra va debutar al festival amb el cartell de clàssic entre clàssics per oferir un repertori infal·lible amb els seus deu grans èxits. I la van clavar. Els espectadors més jovenets els veien astorats per primer cop, els seus pares s’emocionaven amb unes tonades populars i molts músics del mestissatge redescobrien de prop i des de darrere l’escenari unes cançons que ja formen part de l’imaginari popular. La banda de Gerard Quintana i Josep Thió va brodar un concert per recordar com una de les nits més màgiques navegant enmig del mar de rock, llum i color que cobria tota l’esplanada del Pla d’en Sala.
 
I va arribar la força reivindicativa del Raval valencià, que amb Zoo, la millor banda emergent dels Països Catalans, ho va petar. Panxo i la seva colla van conduir un bolo per les altures dels referents nacionals –sense oblidar el clam d’Ovidi Montllor–, de l’esperança i la lluita d’esquerres i de la festa arrauxada amb les rimes sincopades d’un rap gens ortodox. Un Canet Rock que demostrava la seva capacitat per ser un gran aparador i el millor referent, el més gran altaveu per descobrir, projectar i avalar el gran moment de la música catalana, vingui del sud o del nord, de terra endins o de mar enllà.
 
A partir de les 2 de la matinada, la gent ja no podia sortir del recinte i tornar a entrar, de manera que la recta final s’abordava amb un públic incansable resistint fins a 12 hores davant l’escenari, que s’anava alternant i regenerant a les primeres files segons la banda que actuava. Les barres copades de veus amb braçalets verds, les cerveses a milers de litres desbocades per la nit canetenca i milers d’ànimes esgargamellades per corejar la banda sonora d’una escena musical que no té límits. Els temeraris Itaca Band van sortir a comprovar que ja són uns dels grans i que les seves cançons també estan empeltades de la marca "èxits".
   
I el mateix per a Buhos, els més feliços del festival, comandats per un apassionat Guillem Solé, que constataven com després d’una dècada de picar pedra, fer versions per al Barça, repicar i vendre a un euro milers de còpies de cedés amb els xinesos… els havia arribat una segona joventut, la de ser entre els grans per primera vegada a l’escenari del Canet Rock, haver batut el rècord de samarretes dessuadores venudes al festival –van exhaurir les 200 que havien dut amb el lema 'Cada matinada rebels' de la cançó “El cor m’apreta”– i tenir la valentia de fer cantar el 'Rosa d’abril, morena de la serra…' del “Virolai” de matinada entre “Birres” o de posar el colofó amb l’exitosa “Barcelona s’il·lumina”.
 
I la nit ja s’encalçava amb el dia quan uns altres debutants, els vallesans Doctor Prats, confirmaven el seu ascens meteòric amb només dos discos i un estiu plagat de concerts amb una setantena de cites. Alimentats a base de pizzes per resistir la penúltima cita del cartell, van saber entonar ritmes per encomanar la vitalitat de l’“Ara”.
 
I, per complir amb la tradició de veure sortir el sol, Txarango va lluir la condició de número u del moment. Asseguts a la vora de l’escenari, xiuxiuejant amb un públic entusiasta la tornada de “Quan tot s’enlaira”, van culminar una jornada que els catapulta com la banda catalana més internacional i compromesa. Des de la defensa dels drets del més dèbils fins a l’acollida dels refugiats, des dels drets d’un poble lliure fins a la llibertat de les cançons… des de Palestina fins al festival europeu més multitudinari a Glastonbury (Anglaterra) o la revolta valenciana. Els darrers seran els primers, resa la paràbola cristiana, per convertir les últimes notes del festival en la clausura del millor Canet Rock, mític i mitificat, històric i disposat a fer història… encara que sigui amb la veu afònica, els ulls rogencs i un somriure d’orella a orella. Perquè l’any vinent encara serà més i millor, amb més música del país i més dones.