Deu anys després de la seva primera novel·la, El misteri de l’amor (Empúries, 2008), Joan Miquel Oliver torna a la ficció literària amb Alexandra Schneider und ihr Casiotone (L’Altra, 2018), una novel·la breu on es retroba amb el seu reconegut costat més alienígena. Una història que se'ns defineix com a real sobre una invasió alienígena de la Terra en què el pintor Albert Pinya, Alexandra Schneider i el mateix Oliver, que a la mateixa novel·la fa un avançament del seu proper disc que sortirà a l'octubre, es veuen casualment involucrats en la tasca de salvar la humanitat.

La temàtica alienígena és habitual en la teva obra. Hi tens un interès especial?
La temàtica alienígena és una temàtica més. Jo estic parlant de vida quotidiana, d'amor, de sexe, de nostàlgia, de paisatgisme i de la vida més enllà de l'estratosfera. No és que tingui una fixació especial amb aquest tema, sinó que a mi el que m'agrada és parlar d'un ventall de temes el màxim d'obert possible, i aquest n'és un. 

Els extraterrestres de la novel·la parlen alemany. Potser té a veure amb la situació que viu Mallorca?
No és una de les fixacions d'aquest llibre ni de la meva obra, però potser sí que és veritat que la primera impressió que causa és aquesta i que és un tema que als mallorquins ens té una mica putejats. Això que tots els milionaris del món vulguin comprar una casa a Mallorca ens està deixant als mallorquins sense un lloc on viure al lloc on hem nascut. Però mira, el capitalisme funciona d'aquesta manera i la veritat és que estem entre putejats, cabrejats, resignats i rebotats.

Quin és el punt de partida de la novel·la?
M'havia intentat imaginar com seria una invasió extraterrestre de veritat, com ens ho manegaríem de veritat, no en pla pel·liculer, ni en pla novel·la d'Asimov. Simplement, què passaria de veritat. M'he posat a la pell de tres amics mallorquins a qui en una invasió a la Terra d'escala planetària els toca gestionar la invasió a Mallorca, de la manera més quotidiana i més familiar possible. Sense èpica; l'interès no està posat en l'aventura gloriosa i heroica, sinó simplement en els fets de la invasió i com es gestionen d'una manera ràpida i pràctica.
El primer que llegim és que la novel·la "està basada en fets reals i la història que s’hi explica és certa fins al detall més insignificant". La relació de la teva obra entre realitat i ficció sempre ha estat singular.
Sí, i és aquest el punt que m'interessa més, jo sempre em moc en aquesta frontera entre la realitat i la ficció. De fet, l'interessant d'aquest llibre i dels meus altres llibres i discos és aquesta línia tan mal definida entre la realitat i la ficció. Fa deu anys vaig escriure El misteri de l'amor i encara no se sap si eren les meves memòries, si era un assaig o si parlava d'algú altre perquè no ho he dit mai, perquè la gràcia d'aquell llibre és precisament aquesta. I en aquest llibre també, no se sap si els personatges reals s'assemblen als del llibre o no. I aquí és on em moc, és el punt que realment m'interessa, i més ara que vivim en un moment en què sembla que aquesta línia comença a ser problemàtica.

Dius que fas discos per saber quina música t'agrada. Escrius per saber quina literatura t'agrada?  
Escric per saber què passarà. Crec que la meva literatura és més propera a la realitat que a la ficció en el sentit de que no és una ficció sobretreballada i artificial, on tot quadra, no hi ha cap frase ambígua, on totes les línies argumentals que comencen s'acaben, on cada personatge que surt té una transcendència notable... En aquest llibre això no passa. És la meva manera de fer que el llibre sigui més realista encara. Quan jo com a escriptor m'equivoco i un personatge fa una cosa que no ha de fer no rectifico, simplement aquest personatge diu "l'he cagada". Al llibre hi ha una escena molt bèstia on tenim uns tràilers ficats dins una bodega d'un vaixell i els hem de tirar al mar. Un cop passada l'escena, un dels personatges diu: "Ostres, no calia tirar-los al mar, ja ho hauríem pogut pensar abans, no?". L'important és el procés, i aquest llibre l'he escrit per saber què passaria. Si no l'hagués escrit no hauria sabut com acabava. 

Com entens les diferències entre els processos creatius de la música i la literatura?
La paraula i la música són dues coses que jo tinc tan integrades que no em fa la sensació d'estar fent res essencialment diferent. De tota manera, la primera vegada que em vaig posar a escriure una novel·la vaig tenir la sensació d'alliberament que tot allò no havia d'anar musicat i que, a diferència de la música, tenia tota la llibertat d'extensió que volgués. A més, el ritme en la literatura és versàtil i en canvi la música no. A diferència de la literatura, la música sempre t'acompanya i es desenvolupa dins un temps molt determinat. 

El dia 17 de juny Antònia Font es retrobarà per tocar al concert en defensa de la llibertat d'expressió. Quin és el missatge? 
No pots posar a la presó a ningú per res que hagi dit i encara menys pel que ha cantat un personatge creat a través d'un cantant de rap. És com confondre en Rambo amb Sylvester Stallone. Jo crec en la igualtat, i està clar que d'igualtat no n'hi ha en absolut. Fins i tot podríem dir que hi ha unes ganes de càstig, de donar exemple a costa de la vida d'una persona, i això és cruel. I sobretot, hem de defensar la llibertat d'expressió. Som artistes, hem de poder parlar de tot. Com et deia, fem paisatgisme, fem nostàlgia i la violència és una temàtica com qualsevol altra. Què seria el Tarantino sense violència? I els videojocs? Les creacions artístiques s'han de fer amb total llibertat i això s'ha de respectar. I a part també hi ha una grandíssima injustícia amb tot això. Tu pots dir que tal president si no va en compte acabarà com en Companys, amb els atemptats de Barcelona tu pots dir que és igual, que com que són catalans que els matin tots i no passa res... 

El que deies sobre la línia entre realitat i ficció...
Exacte, en els casos dels rapers que han de ser empresonats veiem com no es defineix bé on comença la persona i el personatge i el jutge interpreta que són ells qui ho diuen, i no el personatge. I això és una gran putada per mi, perquè a mi m'agrada molt moure'm dins aquest punt i ara ens veiem obligats a dir que tot el que escrivim és ficció perquè sinó ens poden empurar. Estem arribant a un friquisme de les lleis, de l'aplicació de les lleis. Som talibans de les lleis. Però un sistema que canvia les lleis a la conveniència de qui les fa perd la credibilitat i l'autoritat en el pla ètic. És com jugar a escacs i contínuament canviar les normes del joc a favor teu, però llavors dir que les normes són sagrades. Això no és honest.