De vegades les cançons poden arribar a explicar i fer entendre alguns fets millor que no pas els periodistes, especialment en un context de dictadura o de restriccions de les llibertats. El cas de “Què volen aquesta gent?” és un bon exemple. El 30 de gener de 1967 la policia va anar a casa dels pares de Rafael Guijarro, a Madrid, per registrar el domicili. Guijarro era un estudiant de l’Escola de Graduats Socials del Ministeri de Treball i la policia sospitava que estava involucrat en “presumptes activitats marxistes”. Segons els diaris, el noi es va escapolir de la policia i es va llançar per una finestra. La premsa atribuïa unes declaracions a la mare de Guijarro, en les quals deia que el seu fill s’havia suïcidat “temorós del càstig que pogués aplicar-li el seu pare per les seves activitats polítiques, que eren totalment desconegudes per ells”, i concloïa afirmant que al domicili no s’hi van trobar papers comprometedors.


En aquella època la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet vivia a casa de Serrahima, a Barcelona, i recorda la gènesi de la cançó. “En aquell moment vivia al pis de Barcelona de Lluís Serrahima i Remei Margarit. Hi anaven els cantants del moment, des d’Els Setze Jutges fins a tota gent del món de la Cançó. Un dia el diari Tele/eXpres va publicar una notícia curta sobre un estudiant que s’havia suïcidat perquè la policia havia anat a buscar-lo a casa seva. A nosaltres ens va impactar molt perquè en aquells anys aquests fets no només van passar amb aquell estudiant, i sempre quedava l’interrogant de si realment era un suïcidi. En vam parlar i vam dir de fer una cançó on expliquéssim els fets”. Ho relata també el mateix Serrahima en el següent vídeo, realitzat per Juan Miguel Morales:


Ben aviat Lluís Serrahima en va enllestir un text, i la cantant mallorquina el va musicar seguint patrons de la música tradicional catalana: “El meu principal referent musical i de text era ‘La presó de Lleida’, de manera que la cançó era com un romanço català antic, d’aquells que ho explicaven tot des del principi fins al final. Amb estrofes de quatre versos i la tornada. Sempre he buscat a través de les cançons les meves arrels tradicionals, i foma part del meu cançoner particular. Amb aquesta cançó és quan vaig començar a treballar en aquesta direcció”.

Un himne
“La vaig cantar per primera vegada al Fòrum Vergés i recordo que es va fer un silenci espectacular quan vaig acabar. I, després dels aplaudiments, la gent es va aixecar. Va ser una connexió amb el públic directa i radical. Jo no m’ho esperava ni molt menys, em va agradar i emocionar, i també a en Lluís. A partir d’aleshores, aquesta cançó l’havia de cantar sempre, fins que me la van prohibir”, recorda Bonet d’aquella estrena en directe de “Què volen aquesta gent?”.

Convertida en un himne en contra de la violència exercida pel poder, la cançó ha estat versionada per diferents artistes. La primera de fer-ho va ser Elisa Serna en castellà, que la va incloure al disc Quejido, editat a França el 1972. El seu títol era “¿Esta gente qué querrá?”. Força anys més tard, el 1998, una altra dona, la polonesa Edyta Geppert, la va enregistrar en una versió en polonès que inclou algun fragment en català: “Czegóz Chca Ludzie Ci”. Fins a l’any 2000 no en trobem la primera versió en català, dels valencians La Gossa Sorda. I després ja van venir Mesclat, la Polifònica de Puig-reig i Sabor de Gràcia, entre d’altres. Recentment, ambé hi han posat la veu Irene Ferioli i Alessandro Arena, en una versió italico-catalana, o Gemma Humet.

Recull de versions
1. Elisa Serna amb Rozalén (“¿Esta gente qué querrá?”)

2. Edyta Geppert (“Czegóz Chca Ludzie Ci”)

3. La Gossa Sorda

4. Mesclat

5. Polifònica de Puig-reig

6. Sabor de Gràcia

7. Irene Ferioli i Alessandro Arena

8. Gemma Humet

9. Serrat

10. Cesk Freixas

11. Anna Ferrer

12. Coetus

13. Els Cremats

14. Marc Parrot