Acords i desacords

De confinaments i altres realitats, per Consol Sàenz

La periodista cultural reflexiona sobre els nous models d'organització que han sorgit arran de la pandèmia

Quina sort tenir cançons, per Gemma Humet

| 18/03/2021 a les 10:30h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, Consol Sàenz, ruben blades, acords i desacords
Consol Sàenz
Consol Sàenz | Juan Miguel Morales
Els mesos de confinament i teletreball moltes periodistes ens hem vist obligades a treballar tancades als espais particulars. La forçada aturada cultural ha provocat un buit que ben tots i totes hem notat a telèfons i bústies. Així i tot, la necessitat de rebre informació ha anat en augment. Davant la solitud i la impossibilitat de socialitzar demanem més comunicació.

I així soles, davant l’ordinador ens hem hagut de ‘reinventar’ –vaig jurar que no utilitzaria aquesta paraula– i recordar la raó per la qual un dia vam decidir dedicar-nos al periodisme. Vull pensar que va ser per mostrar una realitat que sabíem que existia i restava invisibilitzada. Que ens excitava les neurones i que no acabàvem d’entendre per què no era compartida i que albirava nous llenguatges i models d’organització. Una realitat que sobrevivia als marges, que de manera honesta, espontània i lliure mostrava que hi havia una altra cultura, diferent de l’oficial, distant d’aquella omnipresent als mitjans de comunicació. I aquests dies he tornat a demanar-me en quin moment –potser per la precarietat laboral als mitjans, pel pes cada vegada més minso de la cultura o per les poques possibilitats de pujar esglaons professionals– vam pensar que treballar mirant el món per una finestra ja ens estava bé. 

Però... Ah! ‘La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...’, que cantava Rubén Blades. I ara quan mirem obligats el món per finestres virtuals veiem com als carrers i cantonades de les xarxes la creació sorgeix amb esperit independent, desvergonyit, decidit a tirar endavant perquè, què hi podria perdre? I és llavors quan, excitats davant la possibilitat de trobar nous continguts culturals per a les nostres informacions, descobrim que en la gran majoria dels casos aquests homes i dones responsables de totes aquestes iniciatives culturals no són flor d’un dia, que ja fa molt temps que treballen a locals compartits amb altres artistes, a espais socials autogestionats, a sales de dimensions tan petites que sembla que no pugui ser, a barris, a pobles i a ciutats que no podries imaginar, a naus tèxtils abandonades, a antigues adoberies, a konvents, a una carpa dalt d’un turó o a un refugi búnquer arran del mar. 


Des del confinament hem trobat el que no havíem sabut veure sense sortir de casa. Que la cultura, com aquell poblet d’Astèrix, és irreductible i que, si és creació, necessita aire i llibertat, i que amb el temps ha après a no esperar massa de l’stablishment, nosaltres inclosos. I que mentre seguíem mirant els mails repetitius i cobrint rodes de premsa, estranyes criatures treballaven i gaudien d’altres formes de cultura possible. Quan la incertesa de la situació actual no ens permet encara pensar quan i com podrem tornar a aquella vida que coneixíem, quan desitgem amb tot el cor que les portes es tornin a obrir i la vida torni als carrers, com a periodistes no podem tornar a confinar-nos a les redaccions. 

La cultura, l’altra cultura, la cultura de base, la cultura del present i el futur és fora i som nosaltres qui hem d’anar a cercar-la. Que el confinament no ens amagui la realitat. Les tradicions musicals es barregen, afortunadament, sense remei. Aquesta és la màgia de la música, que travessa fronteres, prejudicis i segles per parlar-nos a cau d’orella.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.