Opinió

Una llepolia de molts sabors diferents

Escoltem i analitzem el nou disc de la banda de Gandia, Zoo: 'Llepolies'

Zoo ens transporta a una festa 'gastrosexual'

| 26/03/2021 a les 11:00h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, Opinió, Crítica, Zoo, Llepolies
Zoo
Zoo | Irene Bernad
La primera cosa que hem constatat en escoltar el tercer àlbum d’estudi de Zoo és que la banda s’ho ha passat molt bé escrivint i gravant-lo. Les cançons ho traspuen més enllà dels textos, i la portada i el nom del disc ho fan ja del tot evident. La iŀlustració d’un tobogan ens adverteix que aquest no és un disc pla i que en podrem gaudir mentre l’escoltem. I pel que fa al títol, quan es consumeixen les llepolies? En situacions d’alegria o de petites celebracions. I també de grans celebracions. L’única precaució que hem de tenir és la moderació, no fos cas que caiguéssim en l’addicció o l’embafament. I no és un advertiment fútil, cal anar amb compte perquè les cançons de Zoo enganxen. I especialment les d’aquest disc.



El cantant i lletrista Panxo i els seus havien aconseguit enlluernar tothom amb el primer disc, Tempestes venen del sud (Propaganda pel Fet!, 2014), un treball senzill i directe que entrava com una alenada d’aire fresc i que venia precedit per l’èxit viral d’“Estiu”. Aquell treball ens va descobrir una manera poètica i molt personal de fer unes lletres que traspuaven compromís pels quatre cantons. El segon treball, Raval (Propaganda pel Fet!, 2017), seguia la mateixa línia musical i ideològica, però potser no va resultar tan rodó com el primer. Tot i així, incorporava cançons memorables com “El cap per avall” o “La mestra”. Raval els va comportar una gran gira de la qual va sortir el disc enregistrat el dia 1 de novembre del 2019 al Palau Sant Jordi Club, Directe Barcelona 2019 (Zoo Records, 2020), que va obrir un parèntesi d’un any sabàtic en l’activitat del grup: un temps que la banda ha aprofitat per recuperar forces, compondre i enregistrar un nou treball.


Han passat els mesos i ja tenim el resultat a les mans i, el que és més important, per a les orelles. Llepolies presenta 12 cançons –una més que les que trobàvem en el primer i el segon disc– i, com els anteriors treballs, permet fer diferents nivells d’escolta. Qui hi vulgui trobar ritmes ballables i banda sonora per a la festa no tindrà cap impediment, però qui hi cerqui alguna cosa més pot analitzar les composicions frase per frase i mirar d’identificar l’origen dels múltiples sons i interpretacions que amaga el disc i estarà en condició d’extreure’n grans conclusions. Hi ha una mica de tot, especialment un sentit de l’humor i una fina ironia que es manifesta en dosis més agraïdes que als treballs anteriors.

Llepolies és un disc més lliure que els antecessors però també és un disc més complex i més evolucionat. El primer senzill és “Avant” però la sensació és que la majoria d’altres temes també haurien pogut funcionar: “Deixa’m que caiga”, “La del futbol”, “Tobogan”, “Cançó pòstuma”... i, naturalment, la cançó que dona nom al disc, “Llepolies”.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.