Després d’una exitosa dècada de trajectòria, Txarango estava a punt d’acomiadar-se dels escenaris amb la gira El gran circ pels Països Catalans i Europa, però la pandèmia els va arruïnar els plans. Lluny d’acoquinar-se, el grup s’ha reinventat i el comiat s’ha transformat en un doble àlbum de versions pròpies amb una quarantena d’artistes convidats, titulat El gran ball (Halley Records, 2021). El projecte és una gravació d’edició limitada i numerada destinada en exclusiva als 100.000 seguidors que van comprar l’entrada i que gaudiran de la recompensa. El cantant Alguer Miquel i la banda han declinat fer declaracions, de manera que els protagonistes del seu disc de comiat parlen del llegat de la banda del Ripollès. Són cantants i grups d’arreu dels Països Catalans i de tots els estils connectats amb la filosofia de Txarango.



Txarango ha escrit part de la història recent de la música popular catalana des de la fusió i el mestissatge i ha obert el camí a noves generacions. Per això l'envelat d’El gran ball s’ha omplert d’artistes coetanis, però també de desenes de músics, cantants i grups de tots els estils musicals i d’arreu dels Països Catalans que en confessen la devoció per les cançons, el compromís i el llegat de la banda. Un dels darrers i més sorprenents a entrar a l’estudi per participar al tribut ha estat Lluís Llach, que ha versionat “Cançons de llibertat”, dedicada als presos polítics i exiliats. “Com a cantautor de 72 anys puc dir que hi ha un fil conductor entre la vellíssima i geriàtrica Nova Cançó i grups com Txarango. És fantàstic veure com jo podria signar les lletres d’Alguer Miquel de dalt a baix. Són músics magnífics que no entenen la música com una cursa sinó com a formació i transformació personals”, afirma Llach.



EL FIL DEL MESTISSATGE
Entre els somnis d’envelat, Txarango ha copsat el fil conductor invisible de les músiques populars que han perviscut a les festes majors. D’escenari en escenari, els joves s’han emmirallat en els veterans. Alguns músics els recorden entre el públic o com els seus referents. El vallesà Joan Garriga, que interpreta “La foguera”, anota que “Txarango havia reconegut que tenia Dusminguet com a grup superimportant, però imagino que després va tenir la necessitat de trencar amb les seves influències. És habitual que molts adolescents hagin anat a concerts que els han afectat positivament, és fruit de la transmissió de la cultura popular. Per mi La Plateria va ser una referència però mai no he seguit el seu estil. Hi havia un fil entre ells i Dusminguet, però les nostres cançons bevien de fonts molt diferents; com Txarango fa cançons més properes a Lluís Llach que a Dusminguet”. Garriga subratlla també la dimensió que han assolit: “És un grup extraordinàriament popular que ha deixat moltes cançons que han arribat a molta gent. A la Festa Major de la Garriga del 2018 vaig cantar amb ells un fragment molt bonic de ‘Mil ocells’, que al disc canta Pau Donés (Jarabe de Palo). Davant de 10.000 espectadors, Txarango semblaven els Beatles, perquè la policia els havia de donar pas cap al lloc del concert”.


Al principi, la banda del Ripollès també prenia nota d’altres grups compromesos, com ratifica Xavi Sarrià, que versiona “Esperança”: “Fa una colla d’anys, un dia que Obrint Pas tocava a Campdevànol ens va venir a saludar un xiquet. Es deia Alguer. Em va fer gràcia el nom perquè no l’havia sentit mai i el vaig trobar molt original i bonic. Anys després ell i els seus amics es van convertir en el grup més important de l’escena catalana”. Sarrià valora el seu llegat: “Han demostrat que es pot ser un grup massiu i intergeneracional sense renunciar a les teues idees, aprofitant la força de les cançons per sembrar la transformació. I tot, en català. De vegades se’ns oblida la gran sort que tenim que els joves amb talent continuen triant la nostra llengua per fer grups de música. I com la normalitzen i l’alliberen dels prejudicis”.


En aquesta línia, Klaus Stroink del grup revelació Stay Homas (“Som foc”) anota la seva impressió sonora: “Van agafar l’ska-reggae del qual bevia des de feia anys el mestissatge català, però amb una bateria superrecta com si fos música pop, i el resultat camina que t’hi cagues. Han tingut una cura especial amb els vents, gravats com si fos una big band i amb uns arranjaments increïbles. La cura musical és molt guai, tenint en compte que feien pop i no requeria tant de farciment”.



LES VEUS DEL ROCK CATALÀ
Al disc coincideixen diverses generacions i estils, com el cantant i lletrista de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, que interpreta “Que tot et vagi bé” amb Natxo Tarrés de Gossos: “La col·laboració amb Txarango ha estat un regal, i que hagi estat amb en Natxo encara més. Hem compartit l’amor pel llarg viatge i les hores d’espera abans de sortir als escenaris i hem begut el mateix vi. Hi ha alguna cosa de Txarango que em fa tornar a casa, a allò més profund que em va motivar a l’hora de triar la meva ruta a la vida. Està bé que ells em recordin d’on vinc, per saber cap on vaig. Facin el que facin sempre hi seran, i anirem veient com les llavors que han plantat van creixent i ens fan impossible oblidar el sentit de la llibertat”. També s’identifica amb la mateixa germanor el cantant i guitarrista Natxo Tarrés: “Txarango són especials de cap a peus. Han deixat el llistó molt amunt. Són persones implicades amb el món que els envolta i això no és gens fàcil i menys en un grup. Em va emocionar saber que Gossos érem un referent per a ells”.


El cantant d’Els Pets, Lluís Gavaldà, que participa al disc fent “Quan calla la ciutat”, rebla: “Txarango són un oasi de compromís i coherència en un món cada cop més materialista i desideologitzat. Es mereixen tot el meu respecte. A més, la seva proposta sonora s’ha allunyat dels seus coetanis i companys de gènere en el sentit que la trobo més melòdica i menys tribal, amb una cura especial per no perpetuar els clixés de la música mestissa”.



LA COMUNIÓ MELÒDICA


En aquest últim vals coral, el cantautor Joan Dausà interpreta “Tanca els ulls” i evidencia la revelació de Txarango en la indústria musical: “La seva empremta a l’escena ha convençut els programadors que hi ha grups catalans que poden omplir grans espais, ja sigui sense cobrar entrada a la festa major o demostrant que tot té un preu i que val la pena pagar-lo. A més, han generat un nou marc de relacions i una manera coherent d’entendre l’ofici de músic en intentar preguntar-se constantment què fem i per què ho fem”.


Igualment combreguen amb la mateixa filosofia noms populars de la indústria com ara Miki Núñez, que amb Dave Zulueta canta “El tren del temps”: “Gravar amb Txarango és una de les coses més grans que m’han passat a la vida. Ha estat espectacularment increïble, perquè és un grup que he escoltat des de petit”. També Nil Moliner (“Somriurem”) els va conèixer quan va debutar amb el grup Cybee, i en destaca les “maneres noves de construir un projecte, de fer música i de relacionar-se amb el món”. I s’hi afegeix Ramon Mirabet: “La melodia de ‘Les coses senzilles’ que hem cantat o altres cançons seves com ‘Compta amb mi’ tenen una màgia que t’atrapa i que et fan ser partícip del que t’estan explicant... De cop i volta la cançó t’entra a dins i et corre per les venes. Hi ha molta comunió amb la música de Txarango”.


UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE
Contemporanis a Txarango, col·laboren al projecte Guillem Roma, Raquel Lua i el Cor Cantabile, que han enregistrat “Et recordo”. El cor de noies, que al seu dia van versionar “Quan tot s’enlaira” al càsting del programa Oh Happy Day!, explica ras i curt el que ha significat la seva influència: “Són un grup compromès que entén el món com un sol poble”. Roma incideix en la idea que les seves propostes han anat sempre més enllà de la música: “Txarango ha estat un bon exemple de gestió d’un projecte, d’obertura en les influències, de com fer créixer unes idees, de vinculació social i de coherència amb el que significa la música! Txarango deixa el llegat que un món diferent i millor també és possible!”.


Del mateix parer són Jo Jet i Maria Ribot: “Admirem la manera com treballen per fer la música més ètica, sostenible i humana”. El duet va entrar a l’estudi-envelat d’El gran ball per gravar “A la deriva” i s’hi van anar sumant altres artistes com Paula Giberga (La Folie), extasiada per l’experiència: “Va ser meravellós observar com escoltaven i decidien conjuntament les preses que gravàvem per escollir-ne la millor... És una meravella que es puguin fer discos amb emoció i amor”. I també Maruja Limón: “Cal caminar amb actitud i il·lusió, esquivant els imprevistos al costat de la gent que estimes. Txarango ens deixa una manera de fer música vinculada a la cultura del territori, fent de megàfon social”. Des d’Osona, els debutants Pelat i Pelut també es mostren agraïts: “Participar en un cant a la lluita i la celebració compartida és un regal enorme”. I des del País Valencià, Natàlia Pons de Pupil·les rememora: “Als nostres primers temps vam coincidir als festivals Vivers de València i Revenidas de Galícia el 2017; al Canet Rock 2018, quan els vam saludar per primer cop, i al Clòwnia 2019”.


La relació nord-sud és ben viva, com recorda Panxo de Zoo, que va convidar-los a Gandia per enregistrar “Una lluna a l’aigua”: “Han estat humils, tendres i bons amb els que veníem darrere”. Van compartir un dia preciós, que també va aprofitar Ciudad Jara amb ‘És hora de tornar a casa’: “M’ha agradat participar en una cançó que simbolitza un comiat. He viscut una sensació semblant als últims moments de La Raíz, i està plasmada com una alegria final”, relata Pablo Sánchez.


Per a David Payà d’El Diluvi cantar amb ells “Terra endins” ha estat un somni acomplert: “És un crit d’esperança per reivindicar d’on venim i cap on anem, i com que som del sud tenia un sentit especial. Al primer disc d’El Diluvi, Motius (Música de Telers, 2014), volíem sonar com els Txarango i vam gravar al mateix estudi, Can Pardaler, amb el seu productor, David Rosell. No vam sonar igual però vam aprendre molt”.


La música és per a qui la treballa, tal com ha practicat al seu particular homenatge Miguel Serviole ‘Muchacho’: “He posat uns ventiladors molt macos a la cançó ‘El meu poble’ a més d’una veu a la tornada i inspiracions. Ens coneixem de l’època de La Troba Kung-Fú, vam coincidir a molts concerts pels pobles. Són uns musicassos, amics i família”. I així se senten Borja Penalba i Mireia Vives, que canten “No t’adormis”: “Els admirem humanament i filosòfica. Vam ser amb Ovidi4 al Clòwnia, un festival meravellós on van quedar paleses tant la seua professionalitat com la seua estima i cura per tot el que fan”.


Des de l’òrbita jazz, Andrea Motis (“Quan tot s’enlaira”) destaca: “Tenen uns principis i un ordre a la vida molt clars. No consumeixen alcohol abans dels bolos, fan exercicis per activar-se i perdre la por. Adrenalina natural i salut sense drogues. Les seves cançons tenen una ànima que vola com la imaginació dels infants”. I Judit Neddermann (“Compta amb mi”) afegeix: “Vaig tenir la sort de participar al final de gira a l’Esperanzah i viure de prop la magnífica energia que desprenen, la seva honestedat i com es cuiden”. En total, una trentena de músics i un públic fidel per recordar les cançons de Txarango durant anys, com ha fet Marala interpretant “La memòria de les mans” en clau d’havanera.